Per un moment, li ha semblat veure’l en una cantonada, en la mateixa posició, malgrat els anys: de cara a la paret, els braços caiguts, sense esma, sumís. La seva figura esllanguida se li ha aparegut del més profund i obscur de la seva infantesa, com si el temps no hagués passat, i l’obligués a transitar de nou per aquells anys de sadisme amb pantalons curts.

Però no pot ser, és impossible, de segur que no era ell, estem parlant de més de trenta anys, eren uns nanos. Fins i tot, ja no existeix ni l’escola, enderrocada no sap quan per aixecar una promoció de pisos de Núñez y Navarro. Tot i que, caram, aquella samarreta descosida era del mateix verd descolorit que la que duia aquell pobre desgraciat, i la tofa de cabells continuava igual de greixosa i escabellada. Com es deia? Caracul, estruç, podrit, alga amb potes…Si al menys li hagués pogut veure la cara, esclar que tampoc la recordava, la veritat, aquell nano sempre estava de cara a la paret. Ell preferia no veure-li el rostre mentre els altres el burxaven amb el llapis, li llençaven cagarros embolicats amb el paper de l’esmorzar o aquella vegada que li van omplir la motxilla amb els caps de rates i pardals morts. Coses de nanos, però que consti que ell no ho feia, ell només s’ho mirava, mirava i no deia res. A més, segur que ha estat una mala passada de la memòria, sempre juganera, ves a saber on para el Caracul. Avui és un dia especial, ara no deixarà que s’espatlli per una fogonada inoportuna del passat. Segueix caminant cap a casa, aquest vespre la família l’espera per sopar i abans vol passar-se pel concessionari a recollir el cotxe nou i donar-los una sorpresa en arribar. Com carai es deia el Caracul? És incapaç de recordar el nom…Apressa el pas, necessita allunyar-se d’aquella visió absurda i esvair cabòries. Per si de cas no es gira per mirar de cua d’ull, no fos cas que…

Atura el cotxe davant de casa. Durant tot el camí no ha mirat pel retrovisor, temorós que si alçava la vista es toparia amb el clatell del Caracul.  Obre la porta, els nens se li llencen al coll i l’omplen de petons, però és incapaç de correspondre’ls, no gosa ni tan sols tocar-los: un calfred el travessa de cap a peus en adonar-se que l’únic que li queda sense embrutir de la seva existència és la vaga esperança que els seus fills siguin millors que no pas el seu pare.