12 Ene

1986 Kiss, Prince

por Javier Avilés

 

El periodista llama al timbre y le abre la puerta el hijo del personaje. Se saludan. Mi padre está ocupado. Suena atronadoramente desde el despacho cerrado Kiss. No creo que tenga ganas de recibirte hoy. El bajo retumba en las paredes. You don’t have to be rich to be my girl. La puerta vibra contra el marco. You don’t have to be cool to rule my world. A veces tiene uno de esos días. Un día de tiempo extra. Fresas con nata para desayunar y esas cosas. ¿Entonces? Dice el periodista señalando con la cabeza la puerta. No puede pasar. Kiss. Está bailando. Se oye un estrépito de cosas cayendo al suelo, cristales rotos, objetos quebrándose, un cuerpo desmoronándose sobre, la aguja rayando el disco amplificado por los altavoces y silencio. Joder, joder. Muchacho, la voz retruena a través de la puerta cerrada. Risas y ruidos de desplazamientos e incorporaciones, ¡Joder, muchacho! La puerta se abre. Ya no queda nada para beber. Ah, hola chaval. Se ríe. Pasad hijos míos. Vamos a beber algo y a bailar un rato. No, yo no… ya volveré otro día, dice el periodista. Pasa, chaval, no me jodas. No tienes que ser cool para pertenecer a mi mundo y no temas, no voy a besarte. Tampoco voy a untarte de nata. Leer más

12 Ene

Pítima

per Xènia Ribas @canetmar80

– Hòstia, Martí! Però que no veus que si no t’hi sinceres no servirà de res? Ostres, tu, aprofita l’oportunitat… Que anem prims de butxaca i vés a saber quant de temps ho podrem mantenir…  Escarrassa’t més, cony!

Però el cert és que, cada cop que hi va, camina pel carrer amb el cap cot i la cua entre les cames, com si fos un gos esporuguit. Es consola pensant que ha millorat una mica: ja no pateix un atac de pànic desfermat quan entra al consultori. Tot i que… tot i que no aconsegueix relaxar-se i, encara menys, obrir el seu interior, com la Núria li demana. La veritat és que li segueix costant entendre aquesta fe absoluta que té en la psicòloga, com si fos la deessa suprema d’una religió i ella en fos la devota principal. Ell no, no hi creu pas – ni en les deesses ni en la psicologia –. Però sí que creu en la relació i lluitarà tot el que calgui per dur-la a bon port. “I si algú em titlla de calçasses… se me’n fot, tu!”. Leer más

12 Ene

Palíndroms 21, Club Palindromista (2), Etapes (1)

per Jesús Lladó @JessLlad

Un cop presentat el fundador del Club Palindromista, procedeixo a parlar del periple que ha recorregut fins avui l’anomenat, actualment, Club Palindromista Internacional. Però abans, faré una ullada breu al món dels clubs dedicats als palíndroms.

Que jo sàpiga, el CPI és un cas gairebé únic al món. I dic gairebé, perquè al capítol Anagrames 2, vaig comentar el cas d’un article del Daily Telegraph londinenc on Philip Purser esmentava les batusses entre un club de palindromistes i un d’anagramistes. Però, més enllà d’aquest article, no he trobat cap prova de l’existència d’aquests clubs i no sé quan van existir. D’altra banda, i això sí que ho puc corroborrar, a Ucraïna, durant els noranta del segle passat, un tal Vladimir Rybinsky va fundar AMFIRIFMA, un club que aplegava una sèrie de ludolingüistes d’avantguarda aficionats als palíndroms. Entre aquells destacava Alexander Bubnof, considerat el millor palindromista, que més endavant seria nomenat president. A partir de 1998 van editar una revista anomenada AMFIRIFMA, que després, entre 1999 i 2003 va portar per nom Кубики Букв.

I encara que no sigui dins l’àmbit dels clubs, crec que cal destacar el cas de The Palindromist Magazine, una publicació creada per Mark Saltveit, de la qual van sortir set números entre 1997 i 1998, a San Francisco, USA. Actualment segueix l’activitat des del seu web i, sobretot, es dediquen a celebrar campionats de palindromistes. Tampoc no puc deixar d’esmentar la longeva Word Ways, que des del 1968 tracta el vast camp de la ludolingüística i toca molt sovint els palíndroms.

Així doncs, el 1987, com ja s’ha dit, Josep M. Albaigès i una sèrie d’intrèpids amants de la simetria, s’embrancaren en un projecte que ha marcat la palindromia a nivell internacional. Albaigès va editar, de forma totalment casolana, un número fundacional d’una revista sense nom. En demanà als socis propostes i, de totes les enviades, guanyà SEMAGAMES.

Podem establir tres etapes en la història del CPI, que descriuré en entregues següents.

ETAPES                    Persones al capdavant                   Números revista

1- 1987 a 2003           Josep M. Albaigès-Ramon Giné  SEMAGAMES 1 a 58

2- 2003 a 2010           Josep M. Albaigès-Jesús Lladó    SEMAGAMES 59 a 85

3- 2003 a 2016           Jesús Lladó-Pere Ruiz                   SEMAGAMES 86 a 113

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Roc tenia tènue veu, neta, i net cor.