28 Jun

L’orgull de la família

Un microrelat de Josep-Ramon Bach

El van cridar de la serralleria Valldaura, on havia treballat de comptable tota la vida, perquè aclarís davant la policia judicial les irregularitats d’una partida antiga de diners no pressupostats.

–Adéu, Joan, fins després! –va acomiadar-se del marit, a la porta de casa, la senyora Malcontent–. Ho veus? –va advertir a una amiga que casualment arribava en aquell moment–. Fa dos anys i escaig que va plegar i encara avui el necessiten. Una joia d’home!

–I tant! –va corroborar, amb orgull, la confident.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut que acaba de publicar Edicions Témenos.

 


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

28 Jun

“John Ford a París”, Capítol 45

per Maiol de Gràcia

THE CHARMING MAN

Recordo un senyor de bigoti franquista i mirada intensa. Recordo que bordava com un gos rabiós i jo em moria de por. Això el feia riure d’allò més i bordava encara més fort, em pessigava el cul i jo sortia corrents.

Aleshores el pare m’agafava en braços i somreia. Acceptava la broma però no l’aprovava.  Era només la seva  manera d’interactuar amb la gent, discreta,  transigent, amable, disposada a cedir per damunt de discrepàncies puntuals. És el record punyent que brolla del plor d’un infant espantat.