per Maiol de Gràcia

Dilluns pel matí, 

surto al carrer. No s’hi veu una ànima. A la cantonada de Diputació amb Bailèn, una furgoneta de la policia Nacional. A Gran Via, una altra. Els suposo a l’interior, armats i a l’expectativa. Segueixo avançant i em topo amb les primeres persones. Tots semblen dirigir-se a algun lloc important amb pressa continguda.  Jo faig el mateix. M’apropo fins al punt de reunió i dono una volta llarga  pels voltants. Observo l’emplaçament des de diversos angles i no hi veig res estrany en cap ocasió, només furgonetes a cada cantonada. Sento el  brunzit d’un helicòpter però no aixeco la mirada. M’apropo a la porta. Passo un parell de vegades pel davant, miro quin ambient es respira a l’escala, no hi veig moviment i empenyo la porta.  Algú s’ha encarregat d’inutilitzar el pany i s’obre  sense dificultat. Un cop a dins, em dirigeixo a la porteria. M’hi endinso, tal com m’ha estat indicat, i avanço per un passadís ple de llum natural. Començo a intuir el rumor apagat d’una munió de gent. Sento passes al meu darrere: una parella jove amb tres nens, un home gran encorbat.  Surto a l’exterior d’un pati d’Eixample. Centenars de persones em miren de reüll. Ningú somriu. Em reparteixen un full i el llegeixo. Un senyor comenta en castellà que els helicòpters ja deuen haver passat la informació i que ens esperen. Tot i així cal mantenir la calma. Serà d’aquí a mitja hora com a molt. Faig una ullada general a la multitud. Veig gent amb bastó i gent amb turbant, gent amb corbata i gent amb mocador palestí. No es veu cap arma i sí moltes motxilles plenes. La gent mira els mòbils i conversa en veu baixa. No tenim televisió ni ràdio ni internet, però tots hem trobat el camí fins a l’illa pertinent. Els que tenen família al poble, parlen d’ajuntaments i escoles. Els de  ciutats petites, de centres cívics i hospitals. Es tracta de resistir tots junts i de la mateixa manera.  Se sent un tro llunyà, després un altre de més proper. Algú  anuncia que ha arribat l’hora i, un per un, sortim al carrer.