29 Jun

Dietari 2: Crònica, freaks, caniches i altres accidents periodístics

per Jordi de Miguel

“El escritor y crítico de arte John Berger ya reveló hace tiempo, en Modos de ver (1974), cómo nuestra forma de mirar afecta a nuestra manera de interpretar y de comprender la realidad. En un estudio posterior titulado sencillamente Mirar (1987) y dedicado principalmente al arte de la fotografía, establece una distinción, dos modos de mirar: accidental y esencial. Una distinción que considero productiva y trasladable a las formas de mirar y de contar de la crónica. Para empezar, Berger le adjudica, como no podría ser de otro modo en arte, pero que no suele suceder en periodismo, estas formas de mirar a dos sujetos, a dos fotógrafos: Henri Cartier Bresson y Paul Strand. Afirma el crítico que el ideal de la fotografía, dejando a un lado por un momento la cuestión de la estética, es atrapar un momento histórico y es esto lo que revelan las fotografías de uno y de otro. Salvo que su forma de representar esa realidad, ese momento histórico, es divergente. Cartier Bresson juega con lo accidental, busca lo espontáneo: ese momento en el que está a punto de suceder algo relevante o en el que ya está sucediendo. Es un instante significativo, clave, una fracción de segundo rescatada. Esa imagen contiene en sí misma la narración, el discurso, el momento histórico que se quiere plasmar y contar. Parte de lo anecdótico para trascenderlo.

Leer más

29 Jun

“John Ford a París”, Capítol 7

Incís

per Maiol de Gràcia

maiolHe passat el dia llegint Steinbeck, Dumas,  Kristof, i encara no he trepitjat el carrer. M’entren ganes d’escriure alguna cosa al bloc, però en rellegeixo les entrades anteriors  i m’adono que tot plegat sona a novel·la argumental, a trama pretesa, quan jo el que pretenia era no pretendre res. Ja vaig escriure un parell de drames d’estil clàssic i el rebuig va ser contundent. La primera era un desastre. La segona diria que tenia el seu què però tampoc no va satisfer a ningú. Amb tot, escriure em segueix fascinant, gairebé més que llegir. El cos  em demana sentir com el text s’allunya de mi per transitar cap a indrets innombrables. M’agradaria desmembrar tot allò  que el meu cap estableix com a cànon i desdir cada entrada amb la posterior. Vull convertir aquest lloc en un indret cadavèric, en un joc de miralls desconcertats que l’endemà hagi perdut el seu valor. Qualsevol altra cosa seria massa semblant a la vida.  I de vida ja en tinc una.

29 Jun

Adéus

Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Sempre trobava la frase precisa. Una vegada, pocs dies abans que acabés març de 2005, li va dir al seu amic:

—Aquest estiu traurem les vinyes i plantarem oliveres.

Eugeni somrigué en aquella habitació fúnebre de la vuitena planta de l’hospital La Fe, on traslladaven els malalts de càncer terminal. Estigueren xerrant sobre els riscos i inconvenients de la decisió, i la conversa desentelà la imperceptible pestilència de cadàver prematur que s’estenia pels passadissos. Mig segle d’amistat els contemplava de reüll, mentre la mort els mirava de front. S’acomiadaren prometent que l’ajudaria.

—Aquest estiu traurem les vinyes.

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Va morir l’u d’abril. Eugeni, trist com una olivera, pensà en les vinyes mentre el plantava a terra.


Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. És autor de les novel·les Quan caminàrem la nit, Aquell agost amb punt final, Tota la terra de vidre publicades per Bromera. 2013). El temps és mentida és la seva última novel·la, XXVII premi  Ciutat d’Alzira.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó