28 Mar

Cap. 17, Biblioteca Agustí Centelles; Ferdydurke

 Y sí, tanto mapa y tanta nota, tanto Gombrowicz por aquí y Gombrowicz por allá, me condujo a Ferdydurke. Me sonaba vagamente el nombre de Witold Gombrowicz, pero no sabía nada de él. Confieso que me imaginaba al típico autor centroeuropeo herido por la guerra y el totalitarismo, autor de lectura sobria y referente moral, hasta que me topé con algunos datos biográficos que suscitaron mi interés. A Gombrowicz, la invasión nazi de Polonia le pilló en la Argentina, donde se pasó 20 años y 266 días (¡yo también acostumbro a sacar cálculos inútiles!). Asimismo, me entusiasmó que hubiera trabajado en un banco (¡como yo!), o que Ferdydurke se presentara como un alegato en contra de la edad adulta, periodo insulso y vacío en el que la vida formal se hace pasar por madurez (¡así lo sentía yo!). De modo que cuando empecé a leer Ferdydurke y descubrí  que el protagonista se llamaba Pepe (¡como yo!), ya no podía estar más que convencido de encontrarme frente a un libro que me interpelaba personalmente. Leer más

28 Mar

Poesia de Pierre Louÿs

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

El cor de les dones

Sense alè, he agafat la seva mà

i l’he posada sobre la pell humida

del meu pit esquerre.

Jo movia el cap i bellugava els llavis

sense dir un mot.

 

El cor em bategava follament

i em colpejava el pit com un sàtir

empresonat dins un bot.

Ella m’ha dit: “El cor et fa mal…”.

 

“Oh, Mnasidica -li he contestat-,

el cor de les dones no és això.

Això és un pobre ocellet,

Un colomí que agita les seves febles ales.

El cor de les dones és més terrible.

 

Igual que el fruit de la murtra,

s’abranda en la roja flama

i sota una abundant escuma.

així em sento mossegada per la voraç Afrodita”.

Leer más

28 Mar

Xinar

per Xènia Ribas Beltran

L’Adrià porta dies capcot. Per més que s’hi esforci, no aconsegueix entendre la decisió de la mare. Sempre l’ha estimada sense fer-se cap pregunta. Aquell amor infantil de “la mama és perfecta i la millor de totes. I no en parlem més”. Per això, no pot comprendre que deixés el gosset (en Floc, com va anomenar-lo) al bosc. Li sembla un acte de crueltat extrema. I, és clar, no li entra al cap que sa mare pugui ser dolenta. El primer cop que ens qüestionem els pares és dur i, a l’Adrià, potser li ha tocat viure-ho massa aviat. Encara tardarà força anys més a aprendre que es pot pensar de manera molt diferent de la família i, alhora, estimar-la quasi incondicionalment. Leer más