per Xavi Ballester

Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora

Aquí la 1a part.

Lentament però decidida, col·loca les mans damunt dels braços de la butaca. Fa una llambregada al seu voltant, però no hi veu el que busca. Es neguiteja fins que per fi localitza el caminador d’alumini daurat al costat de la porta del passadís. Cada cop me’l posen més lluny, es pensen que no me n’adono, però jo ja ho sé ja que no volen que em mogui, volen que em quedi en aquesta cadira. Si, ja ho sé, potser ho fan amb bona intenció, però jo no sóc cap vella inútil. He d’explicar-ho al Quim i dir-li que per aquest cop no els castigaré pas….Quan era mestra també li recava haver de castigar els seus alumnes, però hi havia vegades que no tenia més remei. Malgrat que intentava inventar-se qualsevol excusa per disculpar les seves malifetes o dissimular les faltes d’ortografia, quan el director de l’escola apareixia per la classe no li quedava altra opció que treure el regle de fusta. Procurava picar els dits dels infants ben fluixet, just en el moment de l’impacte, donava un cop de peu a terra perquè el soroll fes creure al director que els picava com manava el reglament. Malauradament, els seus alumnes solien ser mals actors i no acompanyaven l’acció amb algun gemec o alguna ganyota de dolor, per la qual cosa el director acabava agafant el regle i ell mateix s’encarregava personalment d’administrar el càstig. Leer más →