19 Sep

Merles (2a part)

per Xavi Ballester

Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora

Aquí la 1a part.

Lentament però decidida, col·loca les mans damunt dels braços de la butaca. Fa una llambregada al seu voltant, però no hi veu el que busca. Es neguiteja fins que per fi localitza el caminador d’alumini daurat al costat de la porta del passadís. Cada cop me’l posen més lluny, es pensen que no me n’adono, però jo ja ho sé ja que no volen que em mogui, volen que em quedi en aquesta cadiraSi, ja ho sé, potser ho fan amb bona intenció, però jo no sóc cap vella inútil. He d’explicar-ho al Quim i dir-li que per aquest cop no els castigaré pas….Quan era mestra també li recava haver de castigar els seus alumnes, però hi havia vegades que no tenia més remei. Malgrat que intentava inventar-se qualsevol excusa per disculpar les seves malifetes o dissimular les faltes d’ortografia, quan el director de l’escola apareixia per la classe no li quedava altra opció que treure el regle de fusta. Procurava picar els dits dels infants ben fluixet, just en el moment de l’impacte, donava un cop de peu a terra perquè el soroll fes creure al director que els picava com manava el reglament. Malauradament, els seus alumnes solien ser mals actors i no acompanyaven l’acció amb algun gemec o alguna ganyota de dolor, per la qual cosa el director acabava agafant el regle i ell mateix s’encarregava personalment d’administrar el càstig. Leer más

19 Sep

Poesia de Carmelina Sánchez-Cutillas

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

SOM LA INÚTIL DEIXALLA

Som la inútil deixalla del segle de la por,

del segle dels silencis malmesos,

i les paraules closes al recinte sense veu

dels covards. Ens varen engendrar junt al foc de

la guerra, una nit feta clams de metralla.

 

Ignorem la vàlua dels qui occiren,

però hem sentit el plany iracund de les mares,

i l’esglai dels arbres i la terra.

Per això ens férem homes massa

prompte, homes responsables d’altra nissaga.

 

I ara caminem amb les mans buides,

com un trist escamot de vagabunds

incompresos i rebels, que deixaren plorant

llur joventut cremada a la pira dels somnis.

[Del llibre Un món rebel]

Leer más

19 Sep

Abassegador

per Xènia Ribas Beltran

No en guarda allò que en diríem un bon record. Cap ni un. De fet, si pensa en ella, el que li ve al pensament són les discussions tothora. Les mirades acusadores que se li clavaven a la pell i el perforaven. Els sopars i els dinars sumits en un silenci sepulcral amb l’únic so d’una tele menuda de fons que cap dels dos no escoltava. Aquell estirar-se al llit buscant desesperadament les puntes del matalàs per evitar qualsevol contacte físic. Aquells senyals inequívocs i amargs que els avisaven que s’havia acabat i que van ignorar durant tant de temps. Potser massa. Leer más