per Xavi Ballester

Li dónes voltes una vegada i una altra, i tornes a revisar els esdeveniments una vegada i una altra:

En queixalar-la, el cruixit de la poma esmorteïa el brunzit del trànsit de l’avinguda Diagonal just quan el peu esquerre trepitjà en fals la tanca groga de les obres de la nova biblioteca que sobresortia damunt de la vorera, el turmell va revinclar-se com un ressort enfurismat, el genoll es doblegà cap al costat contrari, la cama s’enlairà  just els segons necessaris perquè el maluc no rebés la força de retorn de la passa, vas ensopegar, vas caure endavant sense poder recolzar les mans enlloc per frenar la caiguda, vas rodolar per la vorera estreta, la teva panxa enorme rebotí just al cantell de la vorada, un esglai de dolor mig ofegat per la por va sortir de la teva gola mentre la mirada se’t perdia en el cel que giravoltava embogit, una munió de gent va envoltar el teu cos estès a terra, el trànsit es va aturar, veus desconegudes, algú que treu un mòbil, clàxons impacients, un crit anònim d’indignació, la tarda desfent-se en pinzellades groguenques damunt de les façanes, les taques verdoses dels plataners, al lluny sirenes que s’apropaven udolant el teu nom en una melodia funesta, l’ambulància aturada a tocar dels teus peus, el llambreig taronja intermitent enlluernant-te els ulls, els infermers que van baixar d’una revolada amb la determinació professional dels qui coneixen bé la seva feina, el fred llefiscós dels guants de làtex a la teva pell, la teva resistència irracional a deixar que ningú grapegés el teu cos indefens, l’opressió calenta del collaret d’espuma de poliuretà al coll, la pesada sensació de derrota al pit, algú que et va preguntar com et deies i en quin dia érem, l’esfondrament absolut, però de cop el cos que se t’elevava com si fos el d’algú altre i no pas el teu sense donar-te temps a respondre la segona pregunta, de sobte els bocins de cel esquarterat i les cares desconegudes havien desaparegut dins de l’habitacle de l’ambulància que enfilava l’avinguda Diagonal, de nou el crit de la sirena ara més apagat, les paraules de consol d’una cara desconeguda, les teves mans que instintivament subjectaven la panxa adolorida, la poma mossegada damunt la vorera envoltada de coloms que la picotejaven amb ànsia, l’arribada a l’hospital on tot es va tornar blanc, els passadissos blancs, les parets blanques amb un rellotge d’esfera blanca i una fotografia descolorida en què apareixia una infermera amb còfia blanca demanant silenci amb el dit als llavis, la porta blanca abatible, la llum blanca del fluorescent, la sala blanca, una bata blanca que s’atansa, el somriure del doctor que mostrava unes dents blanques abans de cobrir-se el rostre amb una mascareta blanca, la bata blanca, de nou el tacte lletós d’uns guants blancs de làtex, de nou paraules tranquil·litzadores no-pateixis-ara-notaràs-una-petita-punxada, la suavitat de la veu, l’amabilitat també blanca, el plor que va esclatar dins teu, el cansament infinit, el desmai i el despertar entre llençols blancs amb olor a medicament, la revinguda del plor en veure els núvols blancs a través de la finestra, la tornada a casa i ara que  ja fa més de tres mesos sense dir-vos bona nit abans d’apagar el llum i més de tres mesos que no pots suportar aquest silenci acusador que us llenceu l’un a l’altre com una pedra malgrat que tots dos sabeu que no n’hi ha de culpables però en necessiteu perquè tots necessitem culpables i per això encara es fa més difícil compartir el dolor perquè ara has après que el dolor ni uneix ni separa, el dolor senzillament constata l’absència del qui mai va estar amb vosaltres, i la buidor pregona que ha fet seva l’estança sense que vulgui marxar mai més, la mateixa estança on féreu l’amor una tarda de març, plovia, us havíeu demanat festa a la feina contents d’estimar-vos i d’haver decidit de tenir el fill que per una revinclada idiota no heu tingut.