Un microrelat de Josep-Ramon Bach

Tota la família estava asseguda a taula quan la mare va entrar amb la sopera.

—Avui, fills meus, tastarem la sopa que ens ha enviat l’oncle Robert des d’Amèrica. Un nou invent d’aquell país. És una sopa preparada: només cal afegir-hi l’aigua i fer-li arrancar el bull.

Amb fruïció, tots van engolir aquella menja exòtica i saborosa. Eren dels pocs elegits que, en època de privacions, podien gaudir dels invents de la modernitat. Acabada la guerra, Barcelona era una ciutat aïllada i trista.

Van passar uns quants dies d’ençà d’aquell dinar memorable, i, un matí, el carter els va dur notícies de la família de Nova York. En una carta la tia Nelly els deia que l’oncle feia dies que havia mort i els preguntava si ja havien rebut les  cendres.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut (Témenos, 2015)

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquen els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes” i “Desig i sofre”, i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Sempre trobava la frase precisa. Una vegada, pocs dies abans que acabés març de 2005, li va dir al seu amic:

—Aquest estiu traurem les vinyes i plantarem oliveres.

Eugeni somrigué en aquella habitació fúnebre de la vuitena planta de l’hospital La Fe, on traslladaven els malalts de càncer terminal. Estigueren xerrant sobre els riscos i inconvenients de la decisió, i la conversa desentelà la imperceptible pestilència de cadàver prematur que s’estenia pels passadissos. Mig segle d’amistat els contemplava de reüll, mentre la mort els mirava de front. S’acomiadaren prometent que l’ajudaria.

—Aquest estiu traurem les vinyes.

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Va morir l’u d’abril. Eugeni, trist com una olivera, pensà en les vinyes mentre el plantava a terra.

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. És autor de les novel·les Quan caminàrem la nit, Aquell agost amb punt final, Tota la terra de vidre publicades per Bromera. 2013). El temps és mentida és la seva última novel·la, XXVII premi  Ciutat d’Alzira.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó