08 Jul

Los niños tontos

Los niños tontos_Media Vaca_cover«Una noche de gran luna, el niño del cazador robó la escopeta y se fue en busca de los árboles, camino arriba. El niño cazó todas las estrellas de la noche, las alondras blancas, las liebres azules, las palomas verdes, las hojas doradas y el viento puntiagudo. Cazó el miedo, el frío, la oscuridad. »

Ana Mª Matute (1925-2014) dijo que escribía porque no sabía hablar, algo con lo que sus lectores no están de acuerdo pero que le han agradecido infinitamente. Se declaraba a sí misma como una nena solitaria, distraída y desmañada, además de inocente. Fue una niña de la guerra y tras ella aprendió a mirar las cosas y los seres con otros ojos, a oír con otros oídos. A partir de ese momento, cada palabra que salió de su boca, cada línea que salió de sus manos se convirtió en un bálsamo para los lectores. En enero del 98 entró a formar parte de la RAE con el discurso ”En el bosque”, un texto que de no conocerlo, deberían leer de inmediato.

Leer más

06 Jul

La sopa que va arribar del futur

Un microrelat de Josep-Ramon Bach

Tota la família estava asseguda a taula quan la mare va entrar amb la sopera.

—Avui, fills meus, tastarem la sopa que ens ha enviat l’oncle Robert des d’Amèrica. Un nou invent d’aquell país. És una sopa preparada: només cal afegir-hi l’aigua i fer-li arrancar el bull.

Amb fruïció, tots van engolir aquella menja exòtica i saborosa. Eren dels pocs elegits que, en època de privacions, podien gaudir dels invents de la modernitat. Acabada la guerra, Barcelona era una ciutat aïllada i trista.

Van passar uns quants dies d’ençà d’aquell dinar memorable, i, un matí, el carter els va dur notícies de la família de Nova York. En una carta la tia Nelly els deia que l’oncle feia dies que havia mort i els preguntava si ja havien rebut les  cendres.


Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut (Témenos, 2015)

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquen els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes” i “Desig i sofre”, i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

05 Jul

Amoreta

per Xènia Ribas @canetmar80

En Gustau és un home ja madur (presumptament), que frega la cinquantena. És tot seriós i distant. Sorrut i més sec que una llonganissa. La seva neboda Berta, que té quatre anys i que veu molt de tant en tant (el molesten les mostres d’efusió espontànies dels infants), diu que el tiet Gustau no és blau ni diminut però s’assembla molt al barrufet rondinaire.

Leer más

04 Jul

Las avellanas

por Jean Murdock  @CgAjeanmurdock

Las avellanas, noisettes o hazelnuts vienen de Reus, de París o de Londres. Avellana es, como su nombre indica, un pájaro plano, y lo es, en gran medida, porque vuela a ras de suelo y suele acabar bajo las ruedas de los coches o en turrones –y todos sabemos dónde acaban los turrones. La avellana es, por tanto, un ave bidimensional compuesta por cáscara y fruto, este último seco, motivo adicional de su vuelo raso, pues anda besando el suelo en busca de agua, que es exactamente lo que hizo Reus cuando hace dos siglos quiso llegar a Salou para tener puerto. Cuando la avellana se emborracha se hace llamar Frangelico, y con leche, cacao y azúcar es Nocilla para los defensores del Cola Cao y Nutella para los amantes del Nesquik. Los expertos se debaten sobre si entre los aficionados a la Coca-Cola y la Pepsi también se da una correlación Nocilla/Nutella, pero es un cacao que no aclaran ni el Fairy ni el Mistol –productos incluidos a su vez en la ecuación. Volviendo a la avellana, en la literatura se ha reservado al tono de los ojos –rara vez del pelo–, al origen del segundo tomo del Quijote y al sueño de Raskólnikov, donde una yegua escuálida tira de una carreta cargada de estúpidos, entre ellos una campesina de cara rubicunda que no cesa de partir y comer avellanas entre risas burlonas. Al caballo lo matan a golpes y cansancio. Nuestro castigo es que nuestra cabeza no es mayor que una avellana; nuestro crimen, que no penetramos la cáscara. Ya lo dijo Brecht: El hombre vive por su cabeza. / Su cabeza no le basta. / Inténtalo, de tu cabeza / vive como mucho un piojo.[1]


[1] «Balada de la ineficacia de la planificación humana», en Más de cien poemas, Bertolt Brecht, traducción de Vicente Forés, Jesús Munárriz y Jenaro Talens, ed. Hiperión, Madrid, 1998.

 

03 Jul

Desde la caja de libros IX

por @librosfera

Ahora viene la afirmación que me hace ganarme el respeto de una gran porción de mis colegas de profesión: hoy en día, las bibliotecas públicas podrían sobrevivir con muy pocas bibliotecarias.

Teniendo en cuenta el día a día de una biblioteca pública, más nos valdría tener con nosotras trabajando a gente que supiera de…

  • informática.
  • trabajo/educación social.
  • animación sociocultural.
  • administración.
  • recursos humanos.
  • psicología.
  • marketing.

Leer más

01 Jul

Moby Dick

 

Piu Rosita_ julio_ Moby Dick_Cover

«Todos los balleneros son catedráticos ex officio del quebrantamiento del día festivo. El marmóreo Pequod se convirtió en lo que parecía un caos, cada marinero en un carnicero»

Herman Melville (1819-1891) era tan brillante que solo tuvo que darle la vuelta a las cifras de su nacimiento para morirse. En 1951 escribió Moby Dick, o aquello que en principio fue considerado un simple relato de aventuras y acabó por convertirse en una de las obras cumbre de la literatura universal.

Leer más

30 Jun

Gara-gara

per Xènia Ribas @canetmar80

Va ser el dimarts de fa dues setmanes. La mare el va cridar i, un cop al menjador, el va fer asseure a la butaca del costat de la llar de foc. Va ser llavors que va alçar els ulls, la va mirar i es va adonar que tenia la cara tota afligida i els ulls plorosos. Es va espantar -el primer cop que veiem ensorrar-se la mare fa molta por-. Ella el va fitar, va agafar aire i li va dir que “l’avi s’ha mort, Guillem”. Ell va notar que el cor se li accelerava fins a cavalcar desbocadament (vejam si la dinyaré jo ara…) i, de cop, els ulls van començar a rajar-li llàgrimes a dojo. Va ser un plor sec, mesclat amb sanglots i amb mocs que no podia evitar malgrat que sabia que no era gens elegant eixugar-los amb la camisa de la mare. Perquè ella el va abraçar i el va bressolar mentre li acaronava el cabell. Com quan era un marrec….Això el va asserenar. De mica en mica, l’abraçada es va desfer i es van mirar. Ell més serè i ella ja amb el rostre tranquil de sempre -no perquè el dolor hagués desaparegut pas sinó per l’instint de protecció etern de les mares-.

Leer más

29 Jun

Adéus

Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Sempre trobava la frase precisa. Una vegada, pocs dies abans que acabés març de 2005, li va dir al seu amic:

—Aquest estiu traurem les vinyes i plantarem oliveres.

Eugeni somrigué en aquella habitació fúnebre de la vuitena planta de l’hospital La Fe, on traslladaven els malalts de càncer terminal. Estigueren xerrant sobre els riscos i inconvenients de la decisió, i la conversa desentelà la imperceptible pestilència de cadàver prematur que s’estenia pels passadissos. Mig segle d’amistat els contemplava de reüll, mentre la mort els mirava de front. S’acomiadaren prometent que l’ajudaria.

—Aquest estiu traurem les vinyes.

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Va morir l’u d’abril. Eugeni, trist com una olivera, pensà en les vinyes mentre el plantava a terra.


Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. És autor de les novel·les Quan caminàrem la nit, Aquell agost amb punt final, Tota la terra de vidre publicades per Bromera. 2013). El temps és mentida és la seva última novel·la, XXVII premi  Ciutat d’Alzira.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

28 Jun

Xaragall

per Xènia Ribas @canetmar80

Ja fa estona que plou. Jeu escarxofat en un seient del tren que va cap a Blanes. Està content i relaxat. Torna cap a casa i, per fi, enceta el cap de setmana. Acosta la mà a la finestra que té al costat i la fa lliscar pel vidre, formant un petit cercle. Entre el baf, veu el mar que, esvalotat pel vent, va amunt i avall, embravit, amb unes onades gegantines. També contempla absort els xaragalls que la pluja ha anat traçant en els camins de sorra que van passant a tota velocitat. L’envolta un silenci inaudit. Mira al seu voltant i s’adona que la resta de companys de viatge estan tan enfavats com ell.

Leer más