27 Nov

Desde la caja de libros XXIII

por @librosfera

 

Novembre, 1933

7-XI-1933: Han començat a fer els forats per a la instal·lació de les llums de les taules.

9-XI-1933: La Srta. Múnera queda encarregada de la Biblioteca mentre jo disfrutaré de les vacances reglamentàries que començo demà.

(Canvi de lletra)

11-XI-1933: D’ahir que estic sola a la Biblioteca, per haver començat la Sra. Sarrado les vacances reglamentàries. He començat a catalogar.

17-XI-1933: Ahir vaig rebre una postal tota optimista de la Srta. Sarrado des de Madrid on es troba. Leer más

26 Nov

“El silencio de la ciudad blanca”, Eva Garcia Sáenz de Urturi

Recomanat per Ricard Ribas de la Llibreria Traços (Canet de Mar)

El silencio de la ciudad blanca, Eva Garcia Sáenz de Urturi

Editorial Planeta

descarga-1

Podríem dir que és una novel.la negra més però El silencio de la ciudad blanca és molt més que una típica novel.la negra. Sí que manté la trama habitual, és a dir, uns assassinats, un policia que s’ho pren de forma personal, una simbologia, etc. Tanmateix, es tracta d’una història que enganxa des del començament, que està molt ben tramada i molt ben desenvolupada.

La novel.la, situada a Vitòria, entrellaça la història actual amb uns fets ocorreguts vint anys enrere: un arqueòleg brillant condemnat per una sèrie de crims comesos fa vint anys es troba a punt de sortir per primera vegada de la presó amb un permís especial i just en aquest moment els crims tornen a succeir amb el mateix “modus operandi”. Alhora, un jove inspector, expert en perfils criminals, s’obsessiona a preveure els crims abans que passin, la qual cosa dóna lloc a una carrera contra rellotge que sembla que no podrà guanyar.

És una novel.la negra absorbent que es mou entre la mitologia i les llegendes d’Àlaba, l’arqueologia, els secrets de família i la psicologia criminal, una  novel.la negra elegant i complexa que demostra com els errors del passat poden influir en el present.

 

 

25 Nov

400 litros de aguas fecales

por Carolina Montoto

 

Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y hoy me ha pasado lo peor que le puede suceder a una médica. Un paciente me ha regalado, a la antigua usanza, un pasaje para un crucero. No puedo aceptarlo, le he dicho. ¿Cómo que no?, ha respondido ofendido. Y tras algunos estiras y aflojas más, he pensado que tampoco era cuestión de echar por la borda el dinero que le había costado, y además, qué carajo, ¿acaso no estoy de vacaciones?

Así que aquí estoy: en un minuto he hecho la maleta y en dos he cogido un taxi para llegar a tiempo a la terminal de cruceros. Y sorpresa, sorpresa: ¿alguien imagina con qué se han topado mis doctas narices de frente? Leer más

24 Nov

Palíndroms 17, En català (8). Actuals

per Jesús Lladó @JessLlad

 

Aquesta setmana parlem dels palindromistes Eladi Erill i Toni Guillamon.

Eladi Erill (Amposta) és el gran i prolífic palindromista de les terres de l’Ebre. Compon tant en català com en castellà. Dotat d’una imaginació inexhaurible, d’una contundència i d’un desacomplexat tractament del llenguatge, mitjançant els palíndroms l’esprem fins al límit. Ha escrit a vuit mans (M.J. Abia, A. Abia, X. Torres) el llibre d’enigmes palindròmics Palingramas (LasaL.Pals). Enguany ha guanyat el Falolaf de Carn Magra del Certamen Internacional de Palíndroms Eròtics organitzat per Rever. Heus ací alguns exemplars seus.

 

Apòleg no congelo pa.

Un toll inunda d´ADN un illot nu.

-“El bé faré… sí amic i mai serà feble”-.

L´egòlatra patina Laia…Ai!  A la nit aparta lo gel.

Cahartell??? Ara sopi amic… i mai posarà lletra hac!!!

-“Art som, aviva´l, mostra l´art… som la viva mostra”-.

-“Anodí Lluc, l’episcopat irrita poc si pel cul li dóna?”-

-“Àtic coster a Cassà, mare? Era massa car…ets occità?”-

Toni Guillamon (Sant Quirze del Vallès) és matemàtic i professor universitari. Soci del CPI de fa molt temps, la seva producció de palíndroms és petita però intensa i detallista. És l’autor del “Truca’m a casa, camacurt.”, un d’aquells palíndroms que amb el temps esdevenen clàssics. Com a bon matemàtic, el seu tarannà especulatiu l’ha portat a practicar diversos jocs de mots. Vegem alguns palíndroms de la seva collita.

T’alegra, bord, robar gelat?

El firaire, fotut, t’oferia rifle.

Serbi lletrat, avatar, té llibres.

Seu! Que maco, toca meuques!

Traspasso solcs closos, saps?… Art!

Llevo pinso, va bé? Tu, ajau-te, bavós nipó vell.

Lluc, a la iaia li put l’alè. Mel al tupí? La iaia la cull

Marcir-te, mísera floreta? A Terol faré simètric ram.


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Allò nega, sua, camina -ànim!- cau, s’agenolla.


 

 

23 Nov

La cita

Un microrelat de Pedro Herrero

Si hagués sabut el que passaria després, ella hauria anat a la perruqueria i també s’hauria comprat un vestit atrevit per estrenar ahir, abans de precipitar-se al buit des del pis cent tres de l’enorme gratacels, quan tractava d’abastar un paper que el vent va aixecar de la seva taula de treball i va empènyer cap a l’exterior. Ja en l’aire, tot presagiava una patacada incontestable però, a l’altura del pis quaranta-dos, el seu cos va caure en braços d’un jove providencial, d’aspecte agradable i musculós, que vestia un vestit ajustat de lycra blau i vermell i una capa de conjunt, molt elegant, que s’alçava tant com el seu bell tupè de color negre. A partir d’aquí, el descens va ser un passeig deliciós fins arribar al carrer, on aquell galant es va acomiadar cortesament i va tornar-se’n cap a les altures, no sense abans dir-li que sí, que avui es podrien tornar a veure al mateix lloc i a la mateixa hora. I avui ella estrena un vestit nou, elegit a consciència, i s’arregla amb cura per acudir a la cita amb el seu misteriós salvador. I a l’hora convinguda es llança sense por per la finestra del seu estudi i aprofita la caiguda en picat per la façana de l’immoble per donar els últims tocs al maquillatge. Però aquesta vegada ningú no l’espera davant de la planta quaranta-dos. I en arribar a la catorze, convençuda que li han fet el salt, es veu obligada a admetre que, si ja és dur baixar d’un núvol i tocar de peus a terra, més dur serà haver-ho de fer de cap.

 


La versió en castellà d’aquest microrelat va guanyar el IV Concurs de Microrelats “El Basar” de Montcada i Reixac l’any 2008. La traducció és de Jordi Masó.

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats «El Basar» de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull Velas al viento – Los microrrelatos de La nave de los locos de Fernando Valls i al llibre deAntología – la logia del microrelato publicat per l’Editorial Talentura. A internet manté la seva bitàcora «Humor mío» (http://humormio.blogspot.com) i coordina l’edició de microrelats de la revista «En sentido figurado» (www.ensentidofigurado.com). Acaba de publicar el seu primer llibre de microrelats Los días hábiles a Serial Ediciones.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

22 Nov

Baluerna

per Xènia Ribas @canetmar80

 

Ell, evidentment, no se’n recorda pas però li diuen que ronca des que va néixer. Fins al punt que, quan tot just acabava de sortir del ventre matern, tothom dubta si el gemec que va emetre era el primer plor o el primer ronc. La mare explica sovint que, tan bon punt varen tornar de l’hospital, ja el varen instal·lar a l’habitació. No va dormir NI UN SOL DIA al dormitori dels pares. De fet, poc temps després, el varen desplaçar a l’altra punta del passadís. Com més lluny millor, que varen adonar-se que s’hi jugaven el son i la salut… El so estrepitós que li emanava de la boca va vèncer qualsevol petita resistència que els instints – tots dos, el maternal i el paternal – hi poguessin oposar. Leer más

20 Nov

Desde la caja de libros XXII

por @librosfera

Los sospechosos habituales.

(De la A. a la N.)

De la O. a la Z.

O. y su madre vienen de muy lejos a sentarse en las butacas de la televisión número 1. Una vez se han acomodado, pueden estar horas, sospecho que mejor que en casa, leyendo la prensa deportiva y mirando películas de risa. La madre se ríe espontáneamente, con una risa que seguro que si estuviera en el cine se contagiaría a los vecinos. Pero no están en el cine, sino en la biblioteca, y el amigo Darth Vader (ver anterior entrega) espera que O. libere el Mundo Deportivo. No hemos descubierto si comen algo mientras están allí… la madre de O. es muy discreta, y como tiene pocos dientes apenas hace ruido. Leer más

18 Nov

Cerebros moldeados por el consumismo

por Carolina Montoto

Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y mis pacientes nunca dejan de sorprenderme. Hoy han entrado en la consulta dos jóvenes. Lo primero que me llama la atención de ellas son sus largos brazos, extremadamente largos, resultado de la evolución en la especie humana para poder acarrear las compras compulsivas. Llevan bolsas de Bershka, Zara, Intimissimi, Mango, Calzedonia, Etam… Frufrú, hacen al caminar. No han cambiado mucho los tiempos desde que las mujeres llevaban corsé, miriñaque y unos tacones altísimos que apenas les permitían avanzar ni desarrollar, como cualquier ser humano, cierta actividad física. Y menos, pensar. Y yo las miro a ellas, enchufadas a unos auriculares que las distancian del mundo real, y me planteo: ¿Qué es lo que deben de tener estas pacientes en la cabeza? ¿Aire? ¿Corcho? ¿Cómo puedo averiguarlo? Leer más