29 Nov

“John Ford a París”, Capítol 56

per Maiol de Gràcia

Just abans de la fi del món

Tot va ser esplendorosament cuqui  durant un parell d’hores. Vam quedar al bar Patata bullida del carrer Escorial, vam compartir uns dònuts secs i vam buidar unes birres. Ens vam somriure en silenci  i vam observar els clients. Jo li vaig regalar una Hello Kitty sense cames que m’havia trobat pel carrer. Ella es va treure les calces i me les va llençar a la cara. Les vaig guardar a la butxaca de la txupa i vam sortir sense pagar. Un xino mitja merda ens va venir al darrera i ens vam partir el cul a la seva cara; ens el vam carregar a patades i la penya que passava per allà s’hi va apuntar. Un cop el vam tenir esquarterat en mil bocins, vam fer punteria contra els cotxes. Després vam seguir davallant direcció mar.

Allò era extremadament excitant i vivificant. Tothom moria o matava. Teníem els ulls ben oberts i les venes dels colls inflades. Arreplegàvem qualsevol objecte a l’abast i l’anàvem bescanviant per d’altres de més mortífers. Érem joves i forts. Teníem opcions d’arribar vius a l’últim minut i ho sabíem. Vam agafar-nos de les mans i vam avançar en tromba. Vam esclafar caps i vam trepitjar iaies. Vam mossegar carn viva i vam respirar els efluvis caníbals de la sang vessada. Tothom semblava prou ocupat assassinant com per evitar atacar-nos, fins que a l’alçada de Diagonal ella va rebre un cop al cap i va caure desplomada a terra. Vaig tractar d’arrossegar-la però pesava com una vaca morta.  Aleshores la vaig deixar anar, em vaig desfer de les armes, vaig aturar-me en sec i vaig tancar els ulls.

28 Nov

Aquells qui no sóc jo

Xavi Ballester

Aquest matí, de camí a la biblioteca Vila de Gràcia per anar a recollir un llibre de l’Amy Hempel que havia reservat dues setmanes enrere, m’he creuat amb un grup de nens que tornaven de la piscina. No deurien tenir més de sis anys, caminaven en fila i agafats de la mà per parelles. La monitora que els guiava els animava tot dient-los que a cada passa que feien estaven una mica més a prop del casal. Llavors els ha proposat un joc per fer més entretinguda la tornada: es tractava de cantar una cançó amb una única vocal, l“o”. La noia s’ha girat de cara als nens –ara caminava enrere amb passes curtes-, ha obert els braços com si carregués un cistell enorme, ha arrufat el nas i els ha invitat a imaginar-se que eren un ós gegant de les muntanyes. Va vinga, ara ben exagerat i amb una veu ben forta i greu com si fóssim un ós que mai té fred ni calor! Tot seguit ha començat cantar:

“Ol gogont dol po, oro bollo, oro bollo,

Ol gogont del po, oro bollo pol bolcó”. Leer más

27 Nov

Corrosión, Cap. 32. Echar mano

He sido deliberadamente inconcreto en lo que se refiere a mi cese como empleado del banco, alimentando con mi ambigüedad la idea de que mi expediente debía incluirse entre aquellos despidos que se han venido generalizando en el ámbito de la banca desde hace unos cuantos años. Pues bien, ha llegado el momento de aclarar que fui invitado a marcharme porque le eché mano a la caja.

Algún día hablaré de ello, ahora apenas daré un par de pinceladas. En primer lugar, y como cualquiera puede imaginarse, odiaba el banco, sus comisiones, sus beneficios, sus jerarquías y el carácter menguante de los derechos y márgenes de acción en nuestra condición de trabajadores, así como el marco mental en el que se nos iba imbuyendo en relación con los clientes, esos ignorantes pusilánimes a los que había que dinamizar y financiarizar debidamente para que la economía pudiera seguir creciendo. En segundo lugar, que no me movían exclusivamente los intereses pecuniarios, sino que mis actos también estaban impregnados de ciertas inquietudes sobre el autoconocimiento. Por eso, un día me guardé en el bolsillo los veinte euros de un descuadre favorable. Un billete para regalarme un buen menú en La Fonda, pero también para demostrarme mi propia complejidad: no hay nada peor que la autocomplacencia para alejarnos de ese estado del alma en el que uno es capaz de juzgar al prójimo de un modo bastante aproximado a como lo hace consigo mismo. Sin superar ese abismo mental que levantamos entre los otros y nosotros, sin esa cierta componente empática, todo se empequeñece hasta que acabamos solos, tristes o muertos. Leer más

24 Nov

Estrip Art, per Núria Ros Obrador

L’odi del destípor Núria Ros Obrador 

Inundat de negre fel,

aguanta estentori

un jove desvalgut,

mentre escolta la sentència

que el condemna

a treballs forçats de per vida

i uns insectes gegantins

frisen per buidar-li els ulls i la memòria,

en el precís moment

en que el mar excels

es converteix en un toll d’aigua,

fosca i embarrancada,

amb l’únic destí

de ser engolit per la terra.

 

22 Nov

“John Ford a París”, Capítol 55

per Maiol de Gràcia

WHAT A PERFECT DAY

Petit, constant i persistent,

tal com vas aprendre a casa.

Feliç i afligit, insonor com un broll d’aigua.

Benaurat i inclement,

suau o desfermat,

tens tot el temps del món en contra.

 

Beus sangria in the park

i tornes als efluvis.

Hi busques el teu home,

i et trobes amb el monstre de set rostres.

Reculls i dones,

Reps i distribueixes,

danses amb la vida

mentre penses una estona

en l’hivernacle de la cel·la.

 

I aleshores rememores.

I obres portes i t’escoltes.

Petit, constant i persistent,

sense pretensions ni present,

reaping what you sow,

tal com vas aprendre a casa.

 

 

20 Nov

Corrosión, Cap. 31. Literatura e información

Uno de los pasajes más interesantes del primer manifiesto surrealista es aquel en que André Breton reniega de la literatura realista y positivista, acusándola de limitarse a ser una transmisora de información “que se alimenta incesantemente de las noticias periodísticas y traiciona a la ciencia y al arte”. En su opinión, reducir la creatividad a la demostración de “unas pequeñas dotes de observación” es una buena muestra del drama que vive la literatura. La frase de Paul Valéry asegurando que siempre se negaría a escribir la frase “la marquesa salió a las cinco” ilustra de un modo simpático esa oposición visceral ante el estilo puramente informativo que habría patrimonializado el género novelístico.

Leer más

17 Nov

Estrip Art, por Geovanna Lasso 

y… ¿la libertad?, por Geovanna Lasso 

Intento estirarme, no puedo… qué es este lugar tan pequeño, que apenas puedo moverme?. No veo nada…todo es viscoso, húmedo, oscuro. Esto empieza a ser insoportable! Sáquenme de una buena vez de aquí!! Sé que afuera se la están pasando bomba!! Lo puedo escuchar!! Los sonidos son muchos, se confunden unos con otros. No entiendo nada, solo sé que afuera pasa mucho y que me lo estoy perdiendo!. Quiero libertad! Libertad? De donde me ha salido esa palabra? Bueno, no lo sé, suena bien. Suena a estar fuera, a saltos, a charcos, a ramas largas y cortas, a hojas de todas las formas, tamaños y colores! a gotas que me mojan, a cantar!, suena a descubrir, a conocer y explorar nuevos lugares, suena a insectos abundantes y diversos. Suena a estar con otros como yo, a cantar juntos, a saltar juntos, a tener un buen lugar donde descansar. Suena a jorga, a juerga, a placer y amor.

Bueno ya! quiero salir ya a ser libre ahí, afuera, donde todo parece mejor. Lucharé por esa libertad, voy a salir! Leer más

15 Nov

Amor maternal,

Antoni Janer (http://www.antonijaner.com/)

Mare i fill (Gustav Klimt)
Mare i fill (Gustav Klimt)

Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur, enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –  reforça la m-per designar la idea de mare: ama (basc),  mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum(anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama (en llatí, mamma) –d’aquí que siguem mamífers; en grec mama és μαστός, d’on tenim mastitis mastodínia, és a dir, “dolor” (ὀδύνη) de les glàndules mamàries;  i mastodont (+ ὀδούς, “dent”), mamífer fòssil que té enormes dents semblants a una mamella.

En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

Leer más

15 Nov

“John Ford a París”, Capítol 54

per Maiol de Gràcia

La música trista de la ciutat. La cadència obliqua i densa, lenta i espessa, de la realitat. Les portes tancades, les vides després de l’interior. Una tassa de llet es refreda. El baf en espera. Una constant es repeteix al ritme beat d’un gat persa. Notes greus i càmeres lentes. Gavardina i paraigües. Corrent d’aire i carrer.

Una repetició es rebel·la.  Acció i transmutació. El ritme accentua la sang. La música trista de la ciutat. Xina town, Little Italy, Joan Miquel Oliver, Kevin Morby, un colom eteri i sobri, vençut i valent, travessa el carrer.

Fills de puta a mansalva. La bateria domina l’escenari. Les històries silencien histèries. S’imposa la  condensació de l’hivern. Dones a tendes. Gossos i merdes. Portes i feina. Present simple i past perfect. La música trista de la ciutat.

 

 

10 Nov

Estrip Art, por  Fernando Aizpun

Párpados de neón, Fernando Aizpun

El muñeco fue el primero en cerrar los ojos. No pude escuchar el sonido que hicieron sus párpados rígidos. Siempre lo hacían cuando se cerraban. Era antiguo. Mamá me dijo que le atropelló un coche, pero a Papá nunca le había gustado. Creo que le recordaba a mí. Se llamaba Patton.

– Tiene la mirada hueca – decía él. Entonces Mamá lloraba y yo berreaba, y me tiraba al suelo, que se hundía como cuando me despierto por la noche asustado.

Tampoco oí los párpados de Mamá, cuando cayó por la ventana y el suelo se rompió del todo. Papá me llevó a aquel colegio extraño y cerró los ojos. Todos eran adultos y también tenían los párpados cerrados. Leer más