per Xènia Ribas Beltran

Ara ja fa temps que el regenta. És un hotel petit, de poques habitacions, però preciós. Era un antic monestir i n’ha intentat conservar l’essència al màxim. Té les parets d’unes pedres vistes i gruixudes d’un to grisós que va restaurar amb cura, gairebé una per una. Com si fos un artesà… I també va procurar mantenir tot el mobiliari, fet de fustes nobles i molt ben treballat pels ebenistes. Li va llevar els corcs, el va polir allà on calia i el va envernissar. Després, va omplir les diferents estances amb petits detalls que va anar adquirint a les fires d’antiguitats. El resultat és un indret preciós, càlid i acollidor. No només és que ho pensi ell, és que tothom així li ho diu. Per no parlar de l’entorn… L’hotel està perdut enmig de la muntanya, pràcticament amagat en la profunditat d’un bosc espès i feréstec. El paratge és perfecte… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Li diuen sovint que això no ho hauria de fer, que qualsevol dia li passarà alguna cosa i que què farà ella, allà, tota sola. Que pot caure per un barranc, relliscar i trencar-se la testa o caure en un forat amagat per uns matolls o per la pinassa. Que vagi amb compte, que és un bosc traïdor. Que, fins i tot, la podria assaltar algun depravat i vés a saber què, que hi ha gent molt dolenta… No, no hi vagis sola, que ens fas patir, Emma.

Ella fa veure que els escolta i assenteix pacientment amb el cap però, en el fons, tothom sap que fa com qui sent ploure. Perquè és ben bé que quan se li torni a antullar, agafarà el corriol que neix darrere de ca seva i trescarà i trescarà una bona estona fins a endinsar-se en la profunditat del forest. Quina ximpleria, haver-hi d’anar amb algú, ves! A banda que tota la pau, tota la serenor que només aconsegueix sentir perduda entre mig d’arbredes, roques, sorra i olor d’humitat s’esfumaria i desapareixeria per sempre més. No, no hi pensa anar mai amb ningú. Hi anirà sempre sola. És el seu lloc i el seu moment. I la seva decisió.  Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Surten del restaurant. I un cop fora, l’escena transcorre pràcticament com sempre. La dona del company de feina del seu marit se li atansa discretament, l’agafa suaument del braç i li diu en una veu baixa però fermament convençuda que “quina sort que tens; és tan intel·ligent…La veritat és que conviure amb algú així, francament, ha de ser tot un luxe”. I segueix amb la tirallonga que tantes vegades ha sentit: “deus aprendre constantment coses al seu costat, té una cultura que impressiona”. I ella va assentint amb el cap mentre dibuixa un somriure fals i la mirada se li perd en la llunyania. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Relat inspirat en la cançó Ciència-ficció de Els amics de les arts i en la pel·lícula “Eternal Sunshine of a Spotless Mind”, dirigida per Michel Gondry i escrita per Charlie Kaufman .

 “Fugir. Tornar a començar en un poblet que tingui un nom que no puguem ni pronunciar…”.

La idea no el va acabar de seduir mai però sabia perfectament que era l’única manera de poder-la perdonar. O més ben dit, de continuar cap endavant junts amb una relació sana. Perquè abans ja ho havien intentat tot, sempre amb resultats nefastos. Els inicis eren bons, carregats d’il·lusió, però el deteriorament i el rancor no trigaven gaire a aparèixer. Suposa que això era un indici prou significatiu per arribar a la conclusió que no valia la pena seguir lluitant per aquella història, que ja estava sentenciada a mort. Tocada i enfonsada.  Tanmateix, tampoc no podia estar sense ella. L’estimava massa. Malgrat tot.  Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

La pruïja que sent és monumental. Però ningú no n’és conscient. Almenys no del tot. I és que, malgrat que encara és una nena, ja ha après a dissimular ben bé com una persona adulta quasi professional en la matèria. Suma ja molts desenganys a les espatlles i n’ha sabut extreure la lliçó corresponent. Als pares, no n’hi haurà mai CAP que els sembli bé. Tant se val com sigui – gros, petit, blanc, negre, alt, baix, pelut, sense ni un sol pèl, prim, gras…-, no n’hi ha ni un, ni un de sol, que sigui apte per sa filla. I això, ella, no ho porta gens bé.  No ho entén ni ho entendrà mai. Per això, s’amaga i ho porta d’estranquis, tot i els inconvenients i el malestar que li provoca tenir un secret amb els pares.

Què hi farem… Ella mateixa hauria preferit una altra cosa però, després d’haver rebut negatives a un gos, un gat, un poni, un lloro, una tortuga, un hàmster, un peix, un periquito, un conillet d’índies, cucs de seda, caragols i un cent peus, pensa que els polls no són pas una mala opció. No els pot acaronar i li costa de veure’ls però tenen l’avantatge que sempre els porta al damunt vagi on vagi. I la picor… Confia que s’hi acabarà acostumant.

Pruïja és una picor intensa, viva. A més, són les ganes vehements de fer una cosa. També se’n pot dir prurit. Finalment, el verb pruir significa produir pruïja.

per Xènia Ribas Beltran

Les poques amigues amb qui manté el contacte li diuen que s’ha de separar una mica de la nena, que no la pot tenir enganxada tot el dia. Que això no els fa cap bé a cap de les dues. I ella, ensonyada, amb unes ulleres ja d’un to lilós cada cop més visibles i alarmants, mira al terra mentre els diu que sí amb el cap.

Perquè la veritat és que, malgrat que sap que tenen raó, sent que no hi ha més remei. Què se suposa que ha de fer si no? El seu company cada cop arriba més tard de la feina i, quan li demana que banyi la criatura mentre ella fa el sopar, li diu que està cansat, que tot just acaba d’aterrar a casa. Fins i tot, quan li diu que li prengui allò – “que no veus que no pot pas menjar-ho?” –, després d’un petit moment de dubte, li respon que més val que ho faci ella, que la nena se li enfadarà. Definitivament, ja no és només que sigui un pare absent. Ara, directament, hi ha una distància sideral entre el pare i la filla. Són dos estranys. És per això que no se’n pot separar. Ben pensat, potser és cert que és el que toca, que així és la vida. “Que has escollit ser mare i això té unes conseqüències que has d’assumir”. “I que no, encara que en tinguis ganes, no hi fas pas res, al gimnàs. El que has de fer és quedar-te aquí, a casa, amb la teva filla”. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Ho ha aconseguit. Li ha costat anys i panys de suor i feina duríssima però, per fi, se n’ha sortit. Tot i així, l’emoció i l’alegria immensa es barregen amb uns nervis desbocats que no pot controlar de cap de les maneres i, fins i tot, amb por. Fa tant de temps que no les veu que no sap com reaccionaran. Quan la fretura la va empènyer a marxar de Colòmbia eren molt petites. Tan sols tenien vuit i deu anys. Va deixar unes nenes i ara es trobarà unes donetes. Ja ha arribat. Trepitjar les escaletes que condueixen a la porta de fusta verda li provoca una esgarrifança. Sent veus a dins, familiars i desconegudes alhora. Agafa aire i truca al timbre.

A la nit, quan apaga el llum de la tauleta de nit, es sent tan feliç i contenta que no pot evitar que les llàgrimes li llisquin, suaument, per les galtes. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

A l’Elizabeth Coleman

La Bessie sempre havia estat una persona decidida i persistent. Ja des de ben petita, quan caminava sis quilòmetres cada dia per anar de la granja on vivia amb la seva família fins a l’escola. Acabava rebentada perquè, a més, un cop a casa, havia de donar un cop de mà amb les feines del camp. I així, entre llibres i blat, sirga que sirgaràs, va aconseguir tenir una formació acadèmica.

També ho va demostrar ja de més granadeta, quan tot just l’adolescència se li esfumava. Malgrat els advertiments de la mare i dels seus germans -i l’enveja admirada de les germanes-, no va tenir gens de por de fer les maletes i marxar a França per obtenir la llicència de pilot. Perquè això, als Estats Units, era somniar la lluna en un cove… Era dona i era afroamericana. Prohibició doble, doncs.  Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

A en Martí Aspas Royo (1 de novembre de 2014)

Martí, petit mariner, pren ben fort el timó del teu vaixell i, sigui on sigui que et condueixi el vent, gaudeix sempre del viatge.

Estima i deixa’t estimar, i també sigues feliç – no només perquè així ho sentiràs sinó perquè, tenaç, t’ho has proposat.

Trepitja fort i amb pas ferm però tingues també present que dubtar és de savis.

Que la il·lusió t’acompanyi en tots els ports on, lliurement, decideixis ancorar i grava’t en el cor que, com va dir Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Molta sort i fortuna en aquest viatge, mariner. Sàpigues que sempre trobaràs un recer en mi.

Recer és un lloc on un està cobert de les inclemències del temps. D’aquí, arrecerar, que vol dir posar a recer, a l’abric d’alguna cosa.

Recer és sinònim de redós, que és un lloc que serveix per protegir-se de la intempèrie, del vent, de la pluja… I a redós és sota la protecció o cobert d’alguna cosa. A l’últim, el verb redossar significa arrambar algú o alguna cosa a un objecte que li serveix de recer o empara.

per Xènia Ribas Beltran

La mirava i la remirava i sempre arribava a la mateixa conclusió: era la dona més bonica del món sencer. I no només per l’aspecte físic – que li agradava i molt – sinó també per un interior encara desconegut però que intuïa d’una gran profunditat i bellesa. Els seus amics li deien que se n’havia ben enfigat, que era una mossa trempada però que tampoc no era tan extraordinària ni tan tremendament irresistible. De fet, li engaltaven que no era pas res de l’altre món i que l’havia convertit en un amor platònic. A ell, aquests comentaris l’ofenien un xic però, en el fons, tant li feien. Al cap i a la fi, eren una colla de carallots insensibles.

Al començament, la Carla no li feia ni cas. Sempre el saludava, li clavava un petó a cada galta i fugia cap a l’altra punta del local, del carrer, de la plaça o d’on fos però a l’altra punta. Semblava immune a les guspires amoroses i carregades de desig que li disparaven els seus ulls goluts. Però, fet i fet, millor. Li agradaven els reptes i, si una cosa tenia, era paciència. Leer más →