Un microrelat de Josep-Ramon Bach

Tota la família estava asseguda a taula quan la mare va entrar amb la sopera.

—Avui, fills meus, tastarem la sopa que ens ha enviat l’oncle Robert des d’Amèrica. Un nou invent d’aquell país. És una sopa preparada: només cal afegir-hi l’aigua i fer-li arrancar el bull.

Amb fruïció, tots van engolir aquella menja exòtica i saborosa. Eren dels pocs elegits que, en època de privacions, podien gaudir dels invents de la modernitat. Acabada la guerra, Barcelona era una ciutat aïllada i trista.

Van passar uns quants dies d’ençà d’aquell dinar memorable, i, un matí, el carter els va dur notícies de la família de Nova York. En una carta la tia Nelly els deia que l’oncle feia dies que havia mort i els preguntava si ja havien rebut les  cendres.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut (Témenos, 2015)

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquen els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes” i “Desig i sofre”, i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Sempre trobava la frase precisa. Una vegada, pocs dies abans que acabés març de 2005, li va dir al seu amic:

—Aquest estiu traurem les vinyes i plantarem oliveres.

Eugeni somrigué en aquella habitació fúnebre de la vuitena planta de l’hospital La Fe, on traslladaven els malalts de càncer terminal. Estigueren xerrant sobre els riscos i inconvenients de la decisió, i la conversa desentelà la imperceptible pestilència de cadàver prematur que s’estenia pels passadissos. Mig segle d’amistat els contemplava de reüll, mentre la mort els mirava de front. S’acomiadaren prometent que l’ajudaria.

—Aquest estiu traurem les vinyes.

Mon pare era d’aquelles persones que saben com animar algú. Va morir l’u d’abril. Eugeni, trist com una olivera, pensà en les vinyes mentre el plantava a terra.

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. És autor de les novel·les Quan caminàrem la nit, Aquell agost amb punt final, Tota la terra de vidre publicades per Bromera. 2013). El temps és mentida és la seva última novel·la, XXVII premi  Ciutat d’Alzira.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Joan Pinyol

Després de matar-lo d’un sol tret, va estar bona estona furgant-li la ferida. Creia fermament que la víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Xavi Ballester

La Marga nedava i nedava, sempre més lluny. Nosaltres l’esperàvem a la sorra. Apareixia i desapareixia damunt de les onades, i nosaltres la vèiem allunyar-se, cada cop més petita. Un vespre, no va tornar. Amb els nens, ens hem traslladat a viure a l’interior, ben lluny del mar, però, com un onatge etern i profund, la Marga no deixa mai de venir a trobar-nos.

Un microrelat de Josep M. Sansalvador

«Anirem a sopar i després de les postres cadascú triarà un regal de la pila: dotze euros, pressupost màxim», deien les noies de l’oficina. I quan, entre copes de xampany i serpentines de colors, vaig desembolicar aquell llamp d’anell ja vaig adonar-me que no eres un company normal. Qui ets? Com ets? La nit de la festa vas voler mantenir secreta la teva identitat, però ara l’espera ja se’m fa exageradament llarga. Et vull conèixer. Sé que ets ben a prop meu, segurament ets al meu costat en aquest instant, i aquesta teva presència, absent, m’inquieta però alhora em fa sentir segura i en pau, amb tu.

Dijous vaig anar a córrer al parc i gairebé notava el teu alè sobre les espatlles. Dissabte al vespre, al cinema, vaig sentir com m’agafaves la mà en aquella escena final. Aquesta nit, al llit, he fruït –estremint-me– de com m’abraçaves i em besaves. Et vull conèixer d’una vegada. Vull veure com ets. Vull tenir-te.

No puc seguir tenint un amic com tu, invisible.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en el món de les finances. Va fer les seves primeres passes en el món del relat curt de la mà de relatsencatalà.com. Manté amb certa irregularitat el seu bloc De res, massa a MesVilaweb i és aficionat al món ludolingüístic. Publica cròniques locals a Parlem de Sarrià (Sarrià de Ter), del qual forma part del consell de redacció i ha col·laborat a Revista de Girona.

per Eva Arnal

Ella fa el gest de pagar, però ell ja ha tret la targeta i l’allarga al cambrer. Ella amb prou feines s’ha menjat mitja amanida. Ell tampoc no ha menjat gaire, però s’ha acabat tot el vi. Ella ha parlat pràcticament tota l’estona. Ell l’ha escoltat intentant entendre-la, però ara no seria capaç de recordar per què. Només té clar que s’ha acabat.

Surten del restaurant mirant al terra. Plou. Ell s’ofereix a dur-la a casa però ella diu que no. Ell hi insisteix però ella torna a dir que no. Queden en silenci sota el paraigua, mirant l’immens ram de flors que ell li ha regalat fa una estona. De tant en tant, alguna gota d’aigua xoca contra la cel·lofana i fa un sorollet cruixent. Ella mira Rambla enllà. No pateixis, vés. No, ja m’espero, insisteix ell. Tornen a callar mirant els cotxes que passen. Llavors ella veu un taxi i surt del paraigua alçant el braç. El taxi s’atura. Es fan dos petons i després ella li passa el palmell de la mà per la galta i diu va, no et posis així, que no s’acaba el món. Aleshores ell li diu no te’n vagis sisplau, i l’abraça amb el paraigua obert, esclafant el ram entre tots dos.

En aquell moment passen pel seu costat tres nois bevent cervesa i un d’ells alça la llauna i crida ¡Viva los novios!

Microrelat inclòs al recull L’ombra de les formigues (Voliana Edicions, 2015).

Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977) és llicenciada en dret i treballa en l’àmbit del medi ambient. Els seus contes han estat publicats en diverses antologies i han guanyat diversos premis, entre els quals el Premi Joan Puig i Ferreter, amb el recull La tinta i altres narracions de dones mal orientades (2012).

Un microrelat de Joaquim Carbó inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Feia anys que sabia que no era fill dels seus pares: algú, a la clínica, l’havia canviat de bressol sense mala fe. Era ben conscient que, de no ser per aquell error, hauria viscut ric i rodejat de comoditats fins avui, en què les empreses dels seus pares de debò havien fet fallida: ho deia el diari. En reflexionar-hi, va pensar que encara havia estat de sort ja que, en aquests moments, potser hauria estat tan feble com aquell que havia ocupat el seu lloc i que, incapaç de fer front a la misèria, s’acabava de disparar un tret al cor.

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

per Maria Cirera

Cada dia l’esperava a la sortida de la feina. Mai no li deia res, però se la mirava amb el moc penjant, els peus girats, les mans premudes, l’expressió de l’esgarrat. Ella passava de llarg: en el repicar de talons, la seguretat, en la melena estirada, l’altivesa, en l’hàlit de perfum, la impermeabilitat. Vint metres, de la feina al cotxe, que recorria sabent-se observada sense haver gosat comprovar-ho mai. Pujava el cotxe i respirava alleujada. El fàstic, el temor i alguna cosa d’inexplicable li acceleraven el pols i les idees. «I si mai s’atreveix a declarar-me el seu amor d’idiota?».

El dia de Sant Jordi veu una rosa, els pètals a punt d’esberlar-se entre la força de les seves mans. Els talons es descompassen, la melena perd rigidesa, el perfum de la rosa ho emplena tot. Arriba al cotxe amb el bleix entretallat. Se sent salvada.

Pel retrovisor veu l’esguerrat com dóna la flor a la portera. La noia surt sempre al seu darrere després de tancar-ho tot. Les galtes se li encenen, un dolor punyent se li clava al torç. La fiblada d’una abella.

per Jordi Masó Rahola

L’arcàngel sobrevola el poble i, amb un sumptuós batement d’ales, aterra davant de cal fuster.

—Tinc un anunci important a fer —diu quan Josep, el fuster, obre la porta.

—Vostè dirà.

És un taller fosc, però la llum que irradia l’arcàngel li permet entreveure les eines escampades; el terra està entapissat de serradures i encenalls; en un racó, Maria, l’esposa del fuster, alleta un nadó.

—Vostè dirà —repeteix Josep.

Microrelat inclòs al llibre “Les mil i una” (Témenos, 2015)