per Víctor Pàmies

Tot sovint els crits i renous, si no ens espanten, no són més que foc d’encenalls.

Molt soroll de boixets i poques puntes. O també diem que molta fressa i poca endreça o que és més el soroll que les nous, amb el sentit que alguna cosa té menys importància que no sembla.

Aquesta dita també ens diu que no ens hem de deixar impressionar per amenaces sense fons, que no poden afectar una actuació decidida i ben fonamentada.

Diu el refranyer que ca que borda, no mossega. I en el sentit de fer servir els mitjans adequats a una situació, ens adverteix que no es poden matar mosques a canonades.

per Víctor Pàmies

Refranys d’ases i llops ens remeten a una societat rural antiga, que ja no reconeixem i amb uns costums i tradicions que han quedat enrere.

Però algunes d’aquestes sentències són atemporals i encara avui, en ple segle XXI i en una societat tecnificada i connectada, segueixen tenint vigència.

Quan alguna cosa té un propietari únic i clar, és evident que aquesta persona se’n cuida del seu manteniment i bon estat.

Quan la propietat és compartida, la cosa es complica i l’un per l’altre, finalment ningú se’n fa càrrec i es malmeten irremeiablement.

Béns del comú, béns de ningú.

per Víctor Pàmies

La justícia hauria de prevaldre per damunt de totes les coses i garantir la igualtat de tothom davant la llei. Pel tracte que el refranyer dispensa als qui viuen de la justícia, no sembla que aquesta premissa s’acompleixi amb regularitat.

Són professionals que tenen mala fama en general perquè intervenen en la nostra vida sense que en tinguem cap gana, com els metges. És la maledicció vers l’advocacia del qui ha tingut un plet, perquè d’una manera o altra, sempre hi ha sortit perdent.

I així ens adverteix que Bon advocat, mal veí o que D’advocat, ni un ni cap. I si hem de fer precs a Déu, diríem que De jutge, notari i advocat, Déu ens en guard.

I per això ens adverteix: L’advocat i el comediant, de la mateixa manera fan de moro que de cristià o En plet clar, cap advocat; en dubtós, ni un ni dos.

Doncs, apa!, Notaris i advocats, a l’infern tots plegats.

per Víctor Pàmies

La llibertat és un bé tan preuat que ha anat lligat a les principals revolucions que han fet girar el món fins on ara el trobem.

Que ningú decideixi per tu. Equivoquem-nos, però amb la llibertat de poder triar l’opció errònia i que ningú no ens digui el que hem de fer o el que podem fer.

Cap animal lliure necessita cabestre. Només quan els mantenim en captivitat i volem que ens facin les feines més feixugues del camp els humiliem i sotmetem. Bou sense cabestrell es llepa allà on vol. A bèstia solta no li cal cabestre.

per Víctor Pàmies

Segons el vent, la vela. Quan les coses van bé, per inèrcia, s’aconsella no fer-hi res. Deixar fer, que flueixin amb naturalitat. Altrament, una sobreactuació pot comportar que s’alenteixin els fets i pot resultar contraproduent.

I quan les coses s’aturen i no funcionen amb fluïdesa, cal una actuació ferma i decidida per reactivar-les.

Una metàfora marinera que podem extrapolar al quefer diari i a les grans decisions.

per Víctor Pàmies

Cantiret que a la font vas, un dia o altre et trencaràs. La insistència en una mala acció o actuació forçosament acabarà comportant males conseqüències. Qui s’exposa amb freqüència al perill hi acaba sucumbint. Perquè per fondo que es faci el foc, sempre respira. O sigui que Allà on hi ha foc, surt fum.

Un cop, o dos o tres potser no passarà res. Però si persistim en una malifeta, n’acabarem pagant les conseqüències.

Tenim altres imatges per expressar aquesta mateixa idea: Tant i tant s’estira la corda, que ve que es trenca.

per Víctor Pàmies

Avui seguim amb les metàfores marineres, que tant de suc ofereixen.

És ben clar que quan les coses van bé tothom es veu amb cor de posar-s’hi. No cal saber-ne gaire, quan tot va de baixada. Ai, però quan van maldades! Perquè segur que abans ningú ens preguntarà: Mariner, bon mariner, quin és el vent que et va bé? 

Per tant, el mèrit recau en aquelles persones que prenen el timó quan les circumstàncies no són favorables, perquè mentre no hi ha conflicte ni problemes, tothom se’n pot fer càrrec. Però quan sorgeixen les primeres contrarietats, cal algú que no s’arrugui i que sàpiga redreçar el camí per arribar a bon port.

per Víctor Pàmies

Normalment un únic fet no comporta una resposta fora de mida, sinó que és conseqüència d’un seguit de fets continuats que acaben per esgotar-nos la paciència i ens fan actuar amb desmesura. De mica en mica s’omple la pica, i de gota en gota s’omple la bóta.

Els atacs injustificats contra la llengua catalana han estat la gota que acaba foradant la roca, com deia Ovidi, i gota a gota han fet vessar el got de la paciència davant de tants atacs sistemàtics i desmesurats.

I un cop l’aigua és vessada, no es poden posar portes al mar.

per Víctor Pàmies

Sense “haches” ni destrals. Som-hi, va!

Les atxes són els ciris grossos que obrien el pas en determinades processons de Setmana Santa. Primer passaven les atxes i després la resta de la processó. Era l’indicatiu que la processó avançava. Talment com quan en la construcció d’un castell, les gralles comencen a sonar quan pugen els terços. Terços amunt!

Ara és un crit d’ànim determinat per emprendre una decisió valenta i decidida, quan ens donem ànims per emprendre una acció, malgrat les dificultats que s’endevinen. Doncs això: endavant les atxes!

per Víctor Pàmies

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa. Aquesta sentència bíblica, de l’Eclesiàstés, que indica que les coses cal fer-les o abordar-les quan toca, ha inspirat filòsofs, poetes, músics i tota altra gent que l’ha recollit, comentat i reformulat.

Hi ha un temps de néixer i un de morir. Temps de matar i temps de guarir; temps d’enrunar i temps de construir. Temps de callar i temps de parlar; temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau.

I quan ha passat el temps de cada cosa, fem tard, ja no hi ha retop. Per tant, pas ferm i endavant les atxes.