Estrip Art

Pasqual Alapont

Sóc jo. Aquesta dona nua sóc jo. Aquests ulls, sobretot, són els meus ulls de fa més de quaranta anys. Sóc al pati, a l’escola, i uns companys es riuen del meu germà i li diuen Maria Botines perquè té els peus plans i ha de dur unes sabates especials. I jo sóc un infant de vuit o nou anys, un xicot que s’avergonyeix del seu germà gran. Aquests ulls de dona són els meus ulls, atemorits i humiliats pel record d’un dolor antic que ha esdevingut dolor del record. M’obstine a trobar l’anècdota, el context, la història d’aquests ulls ignots, com quan passege per un museu i contemple els quadres i espere que em parlen, ni que siga amb una llengua que no entenc del tot. Deu ser això, l’art, com mirar-se a l’espill i reconèixer els ulls d’aquesta dona que no pot ser sinó jo.

El temps de les papallones

per Ignasi Aragay

Pocs dies després de la sobtada mort del pare, sacsejada pel daltabaix, la mare va començar a notar presències estranyes. No la deixàvem mai sola. Una  sobretaula de setembre, a l’hora dels cafès, de sobte va demanar silenci. Tenia la mirada juganera, els ulls li giraven guiats per una papallona esgrogueïda i amb taques taronges que després de voleiar-li a tocar del front, va aturar-se damunt la seva mà immòbil. Movia graciosament les ales i ella somreia. Tots ens havíem quedat immòbils, conscients d’estar vivint l’instant abans d’un moment irrepetible, Era com si la mare estigués parlant amb la papallona. Quan aquesta es va enlairar de nou, algú, devia ser en Feliu, va voler saludar la màgia del moment, però amb el dit índex creuant els llavis, la mare va reclamar de continuar callats, a veure què feia la papallona. D’un en un ens va anar visitant a tots, posant-se suaument en una espatlla, ara en una orella i així successivament fins que aixecà el vol cap a l’olivar del darrera la casa, va fer alguna demostració d’habilitat acrobàtica i va desaparèixer, lleugera, etèria. Aleshores tos vam girar els ulls cap a la mare, a qui li queia una llàgrima i una altra, fins que plorava a raig, somrient. Quan es va recompondre, verbalitzà el que ja sospitàvem: “Era el pare que s’ha vingut a acomiadar de tots nosaltres’. Al vespre, un cop sols, em donà el que ella considerava la prova definitiva d’aquella visita màgica: ‘Ha anat col·locant-se damunt de tothom tret del Raul, a, qui, com saps, el pare no podia veure”.

Leer más →

por Jess Sales

1)

“L’amour déversé sur le vol: 

la peau et l’âme sont entrela-

cées dans le rêve d’inspiration”

(Robert de l’Isle-Adam).

Leer más →

 déu nou buit, Carsten Ahrenholz

on som —pregunto

vostè es limitaria a assenyalar la gran pantalla circular on parpellejaria un minúscul punt blanc, en mig del no-res

hi hauria moltes altres pantalles, quadrades i rectangulars, plenes de nombres gairebé interminables, amb canvis tan vertiginosos com inapreciables en les últimes xifres, progressivament més moderades cap a l’esquerra, fins a una immutabilitat aparentment absoluta Leer más →

Foscor, per Núria Ros Obrador

En un reducte

Ocult i diminut

Del lloc

més incomprensible de la ciutat,

una noia, verge i despistada,

enyora l’abraçada

que mai li han donat…

Leer más →

El tiburón y la Princesa, por Pablo Peñarroja

Ni siquiera los jugosos y apetitosos trozos de carne roja, flotando pacientemente a la espera de ser devorados, perturban la concentración del frío tiburón. Según sus cálculos, hoy debe repetirse el acontecimiento que ahora hace quince años y un día cambió su vida. Leer más →

Mirall de mar, Aleix Clos

1

Ara quan m’aixequi aniré fins aquella paret baixa, m’abocaré una mica i veuré el mar. A vegades tinc por de veure el mar. Si està remenat, o picat, si belluga enfosquit, em fa angúnia. Sovint vinc a seure aquí per descansar de la gent i la seva xerrera. Però com que hi ha aquesta paret que els paletes van refer de pressa i corrent, aquesta mena de barana sense ni arrebossar, resulta que si estàs asseguda a terra veus el cel però no veus el mar.

Leer más →

NINA, de Raquel Sintes

-Nina, Nina, ¡levántate ya! Es tarde.

Silencio.

Descorre las cortinas y un sol abrasador se cuela en la habitación. Es la una del mediodía.

Se acerca a la cama y empieza a zarandearla y así se despierta como sumergida en agua.

– ¿Qué hora es?

– Tarde.

– Necesitaba dormir.

Se incorpora, se restriega los ojos con dureza y se dirige al baño. 

Leer más →

Boig per tu, per Ton Barnils

Quan vas jurar-me que realment estaves boig per una altra dona se’m va escapar un somriure incrèdul per sota el nas. No t’enfadis si et dic que a mi ja no m’enganyes. Reconec, però, que vas posar-me tendra. A la tarda, de camí a casa, el cap m’anava ple dels homes que s’havien confessat abans que tu: en Pau, aquell noi tant espigat de l’institut, que em petonejava enmig de les festes de Sant Medir, entre cavalls tronats, empentes i una pluja de caramels; en Hamza, el camell rinxolat del bar La Lluna, on rèiem les nits d’estiu quan vorejàvem la trentena i teníem la vida atrapada pel coll i la fèiem girar; el darrer va ser en Quim, l’advocat. Sí, ho accepto, vaig jugar-hi: ell només em distreia i jo vaig deixar-me estimar una bona temporada.

Leer más →

La belleza es tu cabeza, por Carol Pacín