per Xènia Ribas Beltran

Al principi, li va recar. Només al principi… Perquè, al final, ja ben tip, truca a l’Ajuntament i li diuen que no es preocupi, senyor Mas, que això ho solucionarem en un tres i no res.

Un cop feta la gestió, en va informant els veïns amb una certa angoixa – no ha aconseguit mai que les enraonies deixin d’amoïnar-li – però, per sort, es mostren comprensius. “I tant que fas bé!”. “Mira, Francesc, i és clar que sap greu però no pot ser que no puguis sortir al pati”. “Ves, i què has fer, si no…”. “Home, és que, a més, ara que fa tan bon temps, ve de gust estar a la terrassa”. “I, a banda, si la teva filla hi té una caseta per jugar i la piscineta de plàstic…”. “No, home, que no! Imagina’t que l’ataca…”. Només un nen el mira amb els ulls esbatanats i amb cara de por mentre s’aferra fort a la mà de sa mare i li estira el braç per marxar. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Els dies passaven a poc a poc, com si no avancessin. Gairebé li semblava que la vida s’havia convertit en un gran rellotge on el temps s’havia aturat. I havia triat per fer-ho, precisament, un moment de tristesa profunda, de pena, de dol. Ella no havia pas estat mai bona per gestionar les absències però és que aquella en concret li havia trencat l’ànima i l’havia submergida en un pou negre sense fons. Des de la seva mort, la casa se li feia insuportable. El continuava veient per tots els racons, el sentia, l’olorava. Tal com si hi fos. Però no hi era. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

No és pas que ja sigui de nit. De fet, ni tan sols és tard. Tanmateix, no corre ningú pel carrer. Aquest mes de desembre està fent tant de fred que a la gent li costa sortir de casa, tan bé que s’hi està, aclofat al sofà. Ell, però, està acalorat. Ja fa minuts que han començat el torcebraç. La malparida s’hi està resistint, tan escarransida que semblava. Al final, s’atipa de forcejar i de sentir-la gemegar i li clava una empenta forta. Ella rebota contra la persiana d’una botiga fins que es queda ben quieta, amb l’esquena enganxada a la reixa. Es miren un instant. Els seus ulls reflecteixen una barreja de por i de ràbia. Finalment, ell arrenca a córrer i la deixa allà.

Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

No es pot dir que hagi estat bufar i fer ampolles ni, a hores d’ara, que tot sigui un conte de fades d’aquells de i foren feliços i menjaren anissos. Tanmateix, amb independència d’això, ho és i molt, de feliç.

Ara ja fa un any que estan junts. Al principi, a la Júlia, malgrat que buscava desesperadament una figura materna, li va costar acceptar-ho. Però, a poc a poc, li va començar a agradar cada cop més que aquella a qui havia etzibat “tu no ets la meva mare” estigués per ella, tal com no havia sabut fer l’Alba. I a ell mateix també li va costar trobar l’encaix. De sobte, ell, que no havia estat mai un amant dels grans canvis – més aviat al contrari –, ara es trobava que estar amb la dona que estimava implicava, entre moltes altres coses, una nova i inesperada paternitat. Realment, si mira enrere i repassa aquest vertiginós últim any, li sembla quasi un miracle que hagin aconseguit arribar fins aquí. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Des de fa uns mesos, pràcticament d’ençà que va deixar de veure’s amb en Marc, cada capvespre surt a fer un tomb per la platja. S’acosta a trenc d’onades i trepitja la sorra humida, amb els peus descalços. Normalment, bufa una brisa suau que li fa voleiar els cabells i li acarona el rostre. Més aviat hi va per inèrcia, com qui passeja el dol sense vestir roba fosca. El mar sempre li ha transmès una mescla guaridora de pau i energia però, en aquesta ocasió, res de res. Perquè quan torna a casa està igual de fumuda que quan n’ha marxat.

Una tarda, mentre les ones li llepen els peus, es gira una ventada violenta tot d’un plegat, sense avisar. Els núvols es tornen omnipresents i el dia s’agrisa tan com ella. Comencen a caure primer unes gotes escadusseres i gruixudes que, cada cop, són més abundants. Quan ja és evident que diluvia, arrenca a córrer per tornar al poble. S’atura al cap d’un parell de minuts, panteixant, esgotada. L’aiguat, amb el vent, la colpeja tan fort que li fa mal. Una mica espantada, aixeca el cap mirant el cel amb el nas i el front arrufats. Sent que una ràbia cada vegada més intensa l’envaeix. Què més li pot passar? Els punys se li tanquen amb tanta força que se li claven les ungles als palmells de les mans. I, de sobte, crida amb un esgarip sec, ple de desesperació. Cau de genolls sobre l’arena i les llàgrimes se li confonen amb la pluja.

Quan arriba a casa, està xopa i congelada. Entra a la dutxa i, mentre l’aigua bullint li regalima pel cos, una veu interior desconeguda i cada cop més ferma li diu que sí, Sílvia, que en seràs capaç. Que trobaràs la forma, el coratge i l’empenta. Que, a voltes, t’equivocaràs, segur que t’equivocaràs, però tindràs la intel·ligència de rectificar i de saber-te fer perdonar. Que no, que no penso pas renunciar a un somni, al MEU somni. I, sense saber ben bé per què, des d’aquell dia, ja no té por.

I, així, la Sílvia la Malastruga decideix, per sempre més, plantar els homes i dir adéu a la malastrugança. Conscient que, com a mestra, té les eines i juga amb avantatge, trenca amb la màxima de “a cal sabater sabates de paper”. Ara ja fa dos mesos que està embarassada.

A cal sabater, sabates de paper (o el sabater és qui va més mal calçat o els fills del sabater van descalços) vol dir que el qui té més d’alguna cosa és el qui menys profit en treu, el qui en té més mancança. Equival al refrany espanyol de “en casa del herrero cuchillo de palo”.