Archivos por categoría: IMPRESSIONS

11 Feb

Ciutadà Quintà

per Joan Todó

(A partir d’una idea compartida amb Emili Manzano)

            Sóc un home d’estos d’imaginació escassa, igual que Joyce, igual que Salvat-Papasseit. Em costa trobar arguments. Tens un full en blanc, i què? Hi posaries un homenet, però ¿per què un homenet? ¿Per què no una doneta? ¿Jove o gran? ¿I per fer-li fer què? Encara més: un cop ja li has fet fer una cosa, ¿després què? ¿I com ho acabes? ¿I en quina època passa tot? ¿En quin país? ¿Al camp, o a ciutat? ¿S’enamora? ¿De qui? La resta de coses que li faci fer, o patir, ¿per a què? És un turment: el full en blanc segueix allà, les ganes d’escriure també (no pas ganes d’escriure alguna cosa, només ganes d’escriure), però no sabria en què concretar-ho.

El remei, abans, era obrir el diari, o la televisió. Avui dia, canviar de finestra, obrir la pestanya d’un periòdic digital. Buscar una notícia. Un fet qualsevol, divers. Un assassinat. En passen força, segurament; sobretot dones mortes a mans dels seus marits. Darrere cadascun d’ells hi ha una història; no pas la història nua i pelada, el qui, què, quan, on, per què als quals ha hagut de respondre el periodista, sinó l’amplificació d’aquestes preguntes fins a l’abisme. Perquè ens hem acostumat a rebutjar l’assassí, a posar-li fàcilment l’etiqueta (aquest diminutiu de l’ètica), a expulsar-lo de la comunitat dels bons, que sempre es conjuga en primera persona. Però no és tan senzill. Leer más →

11 Feb

Los calamares

per Jean Murdock

Lo de los calamares es muy complejo. Hay calamares en el mar tan profundo que solo han podido imaginarse. Ni siquiera sabríamos que existen si no fuera por Verne y por varios científicos que no se ponen de acuerdo. Pero bueno, los que tú te comes vienen de la lata, como las sardinas, pero de otra, para no ensuciarlas de tinta. La tinta puede ser la suya o americana, que en ese caso es prestada. Como es prestada, a veces te encuentras algún pelo en la solapa, de ahí la expresión «pelillos calamar», que es como para decir que algo no importa, aunque es mentira, porque a nadie le gusta encontrarse un pelo en la comida, y menos de una americana prestada, que vete tú a saber quién se la ha puesto. Leer más →

09 Feb

Callar i altres…

per Xènia Ribas @canetmar80

L’Helena arriba a casa, pensarosa. Saluda els pares i es tanca a l’habitació sense ni tan sols sopar. No té gana. L’ha perduda. Fa estona que no pot parar de donar-hi voltes. Tot i que no ha badat boca, no li ha agradat el comentari que la Blanca ha fet d’aquella noia. Ella no ha dit ni piu però li ha semblat que el rictus de la cara se li ha entristit i potser se li han negat els ulls. Total, si només anava vestida una mica estrambòtica… I no es diu enlloc que tothom hagi de guarnir-se igual. Ella no gosa trencar motlles però no es sent còmoda amb aquestes camises carrinclones. I detesta les arracades de l’ós de la Tous dels nassos! Va callar quan la mare les hi va regalar per l’aniversari però la veritat és que li provoquen basques. Leer más →

08 Feb

Ànsia

Un microrelat de Judit Pujadó

Sento el batec monòton del pèndul del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.

Premi al concurs Posem fil a l’agulla, 2004.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira) i “30, 40 l’Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d’Edicions Sidillà, on ha publicat “Tombes i lletres”. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

07 Feb

Garrular

per Xènia Ribas @canetmar80

La Blanca i l’Helena baixen pel Passeig de Gràcia, tot vagant entre les botigues. Tot just han fet els divuit anys. Pantalons ajustats, camisa de ratlles i jaqueta de pell. Botes de taló d’agulla i mocadors lligats al coll. Arracades de perles l’una i amb l’ósset d’or l’altra. Bosses amb lletres i motius daurats. Un maquillatge fi, d’aquells que fan resplendir però no es noten. Tot de marca. Els cabells sí que són diferents: uns castanys clars amb metxes rosses i els altres d’un negre tan intens que sembla atzabeja. Això sí: totes dues llueixen una melena llarga fins als malucs perfectament allisada amb queratina.

Leer más →

05 Feb

Desde la caja de libros XXX

por @librosfera

Es 2005.

Este es Lou.

Lou hace años que se separó de su mujer, y acaba de jubilarse. Tiene 66 años. Como tantos otros hombres recién jubilados, está inquieto. Si por él fuera, volvería a trabajar. Cualquier cosa menos estarse de brazos cruzados. Se trata de buscar algo que hacer. Algo con lo que llenar las horas y el vacío mental que ha dejado la ausencia del tener que ir a la oficina cada día. La Biblioteca Más Cercana es un buen refugio. Allí empieza a investigar sobre sus antepasados entre los libros de la colección local. Pero la Biblioteca Más Cercana es el destino de muchos adolescentes al salir de clase, y es un poco ruidosa. Lou preferiría un sitio más tranquilo, donde poder concentrarse mejor en la lectura y el estudio.

Esta es Tina. Leer más →

02 Feb

Cric

per Xènia Ribas @canetmar80

Fa uns 50.000 anys, els humans varen trepitjar Austràlia per primera vegada. Ignorem la ruta exacta que varen seguir per arribar-hi (s’especula sobre diverses opcions) però sí que sabem que, fos quina fos, varen emprendre una travessa marítima complicada i perillosa en uns rais de bambú que havien construït amb eines (de pedra, és clar).

Normalment, quan es desplaçaven, els humans es trobaven un hàbitat bastant semblant al que havien deixat enrere. En canvi, el continent australià els devia deixar ben bocabadats (i els devia provocar més d’un ensurt) perquè allà s’hi van trobar uns animals molt estranys que no havien vist mai. Us imagineu què deus sentir si de cop et trobes palplantat al davant un animal de més de dos metres que clava uns salts enormes? I a banda dels cangurs, els grans lleons marsupials, els coales, els uombats, els llangardaixos i les serps gegants, uns ocells sense ales molt més grossos que els estruços, etc. Leer más →

01 Feb

El rècord

Un microrelat de Maurici Capdet

Quan la bala li va entrar per l’ull esquerre es va convertir en l’estràbic més fugaç de tots els temps.

Maurici Capdet és informàtic. Ha publicat en format electrònic el llibre 18 contes i ha participat en reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga). Els seus relats han estat premiats en concursos com el Víctor Mora de l’Escala, el Marcel Sentís de Torroja del Priorat o Els cinc pins de Sant Pere de Ribes.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

31 Ene

Fer la llesca

per Xènia Ribas @canetmar80

Es van conèixer a la zona del vestíbul que hi ha entre les portes 12 i 13 del tanatori de les Corts. Ella enterrava un avi que sempre s’havia mantingut fred, distant, i que amb prou feines devia haver vist unes deu vegades al llarg de la seva vida. I és que l’home trobava més atractiu cosir a trets els senglars que no pas passar estones amb la seva néta. Ell deia adéu a un parent llunyà amb el qual no sabia ben bé els llaços que els unien més enllà que era de part de mare. Només recordava que un cop, quan tenia cinc o sis anys, li va pessigar la galta i li va donar un caramel de llimona després d’empudegar-lo amb una bafarada fastigosa de tabac de pipa.

Leer más →

29 Ene

Desde la caja de libros XXIX

por @librosfera

LA BIBLIOTECA DE… YORDI BIBLIOTECA

Detrás de un señor mayor hay una señora que se impacienta. Encima el mostrador de préstamo, dos palmos de novela para pasar el mes. El señor mayor embolsa libros con lentitud. La señora de atrás, alta, estirada (quizás en muchos sentidos), sacude el joyero que lleva en la muñeca para mirar su reloj y ver que tan sólo han pasado cinco segundos desde la última vez que lo miró. Antes que el buen señor se haya despedido, ella planta su Coelho en el mostrador. Hurga en su bolso Lui Botón y saca una cartera a punto de reventar (no es una metáfora). Empieza a abrir compartimentos en busca del carné de la biblioteca. Leer más →