per Xènia Ribas Beltran

Arriba a l’aeroport desesperat. Deixa el cotxe aparcat de qualsevol manera i arrenca a córrer com un esperitat. La multa, la grua… Tot plegat se li’n fot. Entra a la terminal A i es dirigeix, ja ben suat i panteixant, cap al mostrador on el rep una hostessa amb un somriure encantadorament postís.

– Bon dia. Què desitja?

– Sí… Bon dia… Un bitllet per a Hèlsinki en l’avió que sortirà a les 11.55.

– Ho sento, senyor. Arriba tard. Acabem de tancar aquest vol.

– Ja… Però encara falten quasi dues hores perquè s’enlairi…

– Sí, és així. Però, encara que hi hagi localitats disponibles, no podem vendre més bitllets un cop s’ha tancat el vol. És la política de l’empresa.

Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

On vas amb les banderes i avions

i tot el cercle de canons

que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,

i en el fusell, hi duus la por,

que apuntes al meu poble?

Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Ho ha provat tot. Primer, eixarrancada al sofà amb el ventilador apuntant-la directament. Després, amb una orxata sense sucre ben fresca. I, finalment, ja desesperada, opta per col·locar-se enganxada a l’ampit de la finestra. No és pas que corri gaire aire però, com a mínim, li fa l’efecte que surt una mica del forn infernal en què s’ha convertit el pis.

Tot i així, la calor insuportable de la calitja estival la turmenta i, en un gest quasi instintiu, s’arrenca la samarreta del pijama d’una revolada. No es sent gaire alleugerida però, com a mínim, ja no hi ha res que se li adhereixi a la pell humida, més enllà de les calces. Abaixa la mirada i es fita els pits. No pot evitar esbossar un petit somriure de satisfacció. Perquè malgrat que ja no és una adolescent ni una xavala de vint i escaig, continuen mantenint-se ferms, tesos i rectes, sense encara cap indici d’afectació per la llei de la gravetat. En canvi, la majoria de les seves amigues ja els tenen caiguts i mig xuclats. Alça les mans i se’ls acarona lleument, en una breu inspecció. Sí, definitivament, encara són durs i bonics. Sensuals, fins i tot. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Així és la seva vida. Dia rere dia, els van a buscar i els fan pujar en aquell camió rònec i brut, ben empudegat, on amb prou feines hi caben. I ai de qui rondini o ronsegi, que s’endú una bona fuetada sense cap mena d’escrúpol o mirament.

I quan arriben a destí, tot el sant dia pencant sense ni aigua, ni menjar ni pausa. De vegades, sota un sol abrasador. De vegades, amb un fred punyent i humit que els fa l’efecte que se’ls menjarà els ossos. I vinga amunt, vinga avall traginant constantment els pesos al so de la trompeta que aquell que els dirigeix fa sonar per marcar-los el ritme. I ai de qui es lesioni, prengui mal o es posi malalt, que vés a saber què se’n farà, d’ell… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

“Es una tarde cenicienta y mustia,

destartalada, como el alma mía;

y es esta vieja angustia

que habita mi usual hipocondría.

La causa de esta angustia no consigo

ni vagamente comprender siquiera;

pero recuerdo y, recordando, digo:

-Sí, yo era niño, y tú, mi compañera…” Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

No en guarda allò que en diríem un bon record. Cap ni un. De fet, si pensa en ella, el que li ve al pensament són les discussions tothora. Les mirades acusadores que se li clavaven a la pell i el perforaven. Els sopars i els dinars sumits en un silenci sepulcral amb l’únic so d’una tele menuda de fons que cap dels dos no escoltava. Aquell estirar-se al llit buscant desesperadament les puntes del matalàs per evitar qualsevol contacte físic. Aquells senyals inequívocs i amargs que els avisaven que s’havia acabat i que van ignorar durant tant de temps. Potser massa. Leer más →