26 Oct

PALÍNDROMS 48 – En castellà (18) – Actuals – Carlos Felipe Martell, Pedro Poitevin

per Jesús Lladó @JessLlad

Carlos Felipe Martell (Santa Cruz de la Palma, 1963), és llicenciat en Ciències Econòmiques i treballa a la Universitat de La Laguna. Membre del CPI, prolífic palindromista i escriptor. Ha publicat tres novel·les en què els palíndroms hi tenen un lloc rellevant: Palíndromo I, El asesino del rap (2014), Palíndromo II, San Sebastián y Cupido (2016) i Palíndromo III, La morada de los osados (2017), tots a Nova Casa Editorial.

Allí tocaba fin, se esnifaba, cotilla

Abatí, el edén erigí, René deleitaba

Si osas, oíd a la dama amada, la diosa sois

Ya mamá me mimó a mí, gima o mime May

Reset, el otro parar boca, la cobrara por tolete ser

Ese tipo dar gol amañado, daña, malogrado pítese

Pedro Poitevin (Freiburg 1973) va créixer a Guatemala. És matemàtic i professor a la Salem State University de Massachusetts, EUA. En paraules seves és un “Lógico dubitativo y poeta resignado.” Ha publicat dos llibres de palíndroms: ECO DA ECO DE DOCE A DOCE (Ediciones de La Galera, Mèxic 2011) i ATEO PEDRO VA PARA PAVOR DE POETA (Acapulco, Mèxic 2014).

 La musa musita y a ti suma su mal.

Osé ser alud, alegre vergel. Adular es eso.

Orar: ser ola, voces, oído, dios, eco, valor. Es raro.

Hada de verbal arte prepara, perpetra la brevedad: ¡ah!

Seda de los salaces son los lesos. El sol nos seca las soledades.

Asirnos a Lao Tse, a esto, a la sonrisa.

¿Oirás? Orar es raro. Ojos,

oídos, acaecer a paso de dedos.

¿Aparece acaso Dios? Ojo. Orar

será rosario.

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Jesús Lladó

 No rep; sever, espera la mort, allà, callat, Romà. La rep serè. Ves per on!


 


 

25 Oct

Fumar mata

Un microrelat d’Aroa Periche

Avui, 29 d’octubre, és un mal dia. El cel està ennuvolat i no deixa que els raigs de sol es filtrin per les finestres. A més, la forta olor de tabac del meu marit impregna tota l’habitació.
Avui, 6 de gener, hi ha tempesta. El temps empitjora cada dia, igual que el meu matrimoni. Hem intercanviat els regals de reis. Feia temps que li preparava un àlbum de fotos i, en canvi, per part seva he rebut una escombra i un joc de ganivets.
Avui, 5 d’abril, és un bon dia. Per fi hem deixat enrere l’hivern i ha començat la primavera: els arbres han florit i els raigs de sol es tornen a filtrar per les finestres. Ja no fa olor de tabac i em disposo a netejar els ganivets.

Microrelat guanyador del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l’Ajuntament de Montornès i l’Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística). 
Aroa Periche Izquierdo, (Santa Coloma de Gramenet) 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

24 Oct

Espetenergar

per Xènia Ribas Beltran

L’home perfecte.  O almenys això és el que li han dit sempre.  I no és una qüestió d’ego, de narcisisme o de prepotència, no. És que arreu on s’ha mogut, li ha caigut aquesta floreta.

La dona, la companya de quasi tota la vida, li reconeix que no només és un marit sol·lícit i amatent, pendent de les seves necessitats i sentiments, sinó que cuida la parella dia rere dia i, malgrat el pes dels anys, és un bon amant. “És que les relacions són com les plantes, Marta” – acostuma a dir-li -. S’han de regar, llevar-los les fulles seques, adobar-les; en definitiva, tenir-ne una cura constant però sense estar-hi massa a sobre per no ofegar-les”.

També s’ha preocupat molt pels fills. I això que el petit… Santa paciència! Tot el dia amb unes rabioles infinites que el portaven a espeternegar com un foll dia sí dia també. O més ben dit, hora sí hora també. Però ell aguantava allà, impertèrrit i tranquil, fins al punt que el menut només s’asserenava amb el pare. Després, un cop grans, s’ha desviscut per ells i per ajudar-los en tot allò que han necessitat. I ja més endavant, no va dubtar de fer exactament el mateix amb els néts. I és que, en el fons, és el mateix: “la relació que hi vulguis tenir, Alfons – es deia a si mateix – l’has de definir tu. No ho faran pas ells que són criatures…”. Leer más

24 Oct

Poesia de Joan Puigdefàbrega

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

Ens hem passat els dits pels

sécs de la pell com si fossin de llibre,

hem caminat per les sines de la pedra i hem

begut la mar que es doblegava quan volia

perdurar. Hem estat lletra

a l’espera d’una veu. Ara

 

entenem

el capficament de les paraules,

la llum intestina,

la tinta arrapada als budells,

l’encrostada tripa i la desdimensió

del plec,

 

ara entenem el llibre

on l’aire es desfà en un

cos d’alfabet,

on la lletra dorm

amb la lletra i s’aquieta com s’aquie-

tarien les

peces disperses d’un joc inconegut.

 

Però com que, fet i fet, és entenent

que desentenem, és també

ara, en la darrera lectura, que

pleguem.

[p. 11]

Leer más

22 Oct

Desde la caja de libros LIII

por @librosfera

Las bellas bibliotecarias

(Sean O’Brien; traducción de Carmen Gómez Aragón, alias Jean Murdock)

 

Las bellas bibliotecarias han muerto,

esas recién licenciadas sentadas

como hermanas de pelo limpio de Françoise Hardy,

con rebecas sobre los hombros,

las noches mudas en el mostrador de préstamo,

sellando libros sin mirar jamás

donde aguardaba yo en adoración.

 

Una vez vislumbré su sala

donde fumaban y (si las novelas

no erraban) hablaban de hombres.

Aún las veo en sus Minis azules

de vuelta a sus pisos junto al parque,

a Blossom Dearie y al vino tinto,

sobras de un club del que yo nunca

 

sería socio. Sus cuartos daban

a lóbregos paseos de tilos.

Yo compartía la geografía pero no el mundo

que parecían estar fundando

con tal despreocupada compostura, ni

las novelas que escribían de incógnito

y que serían «las viejas cosas de mamá».

 

No nos rozamos ni al pasar,

no obstante en ellas deposité mi fe,

reinas de hielo en sus reinos de oro.

—Pasaba el tiempo que pasaba igual.—

Libro tras libro me mantuve fiel

fuera de allí, mucho después de muertas

y de venderse aquel brillante fondo.

Leer más

20 Oct

El chóped

per Jean Murdock

El chóped es un misterio charcutero que tanto se llama chope como chópped o chóper, y hasta chopen, por eso hay gente que llama igual a la mortadela que a Frédéric François. Ponme cien gramos de mazurcas de chopen y no me toques los bemoles, Loles, se oye a menudo en la charcutería, o Ahora viene cuando Alicia Laderrocha y toca la mortadela de Chopen como nadie la toca. Cosas así, y aun mejores, he oído yo en el Liceo, que es un delicatesos de mi barrio. La confusión —y en estos casos la confusión lo confunde todo— viene de que chóped viene de chopped pork, que en inglés significa «cerdo picado, cortado, troceado». Vamos, una mortadela en toda regla. Pero como aquí somos mucho de sustantivar adjetivos, sobre todo cuando no sabemos cuál es cuál, pues tomamos la parte por el todo y cortamos por lo sano, es decir, que llamamos «cortado» al «cerdo» y nos quedamos más anchos que largos. Así que lo que hoy pedimos al comprar el embutido es un cortado en vez de una mortadela. Yo digo que igual nos faltó café cuando lo tradujimos. Lo malo es que se ha extendido a otros ámbitos y ahora hay quien habla hasta de personal choper (o chóped), que es como una mortadela que te hace las compras. También hay gente que no conduce porque tiene chóper. Y luego aparte está el mystery choper, que es un falso cliente que acude a los bares para poner a prueba a los camareros, pero por lo general se le ve el plumero porque, como está de servicio, pide un cortado.

19 Oct

PALÍNDROMS 47 – En castellà (17) – Actuals – Javier Navarro, Eliezer Pascual

per Jesús Lladó @JessLlad

Javier Navarro de Zuvillaga és arquitecte, graduat en Teoria de Disseny per The Architectural Association School of Architecture, Londres. És professor de dibuix a la Universidad Complutense de Madrid. Les seves línies d’investigació es desenvolupen en el camp de l’escenografia i de l’art dramàtic.

Palindromista prolífic, la seva obra està publicada al llibre PALINDROMEANDO, o del Arte Palindrómica.

 

Eliezer Pascual Peña (Pozuel de Ariza, 1953). Funcionari públic, viu a Premià de Dalt. És palindromista i poeta, membre del Club Palindromista Internacional. Segons paraules seves és un poeta clandestí que “Cuando cumplí  15 años fui poseído por una extraordinaria y sobrenatural fuerza místico-paranoica que me ancló en la sima poética y de cuyos poderosos brazos no he logrado escapar en estos 14 trienios transcurridos.” 

És autor de Canto quebrado de amor y libertad, publicat per Círculo Rojo el 2011i de la inmensa obra DON ÁLVARO DE LUNA, EL BON SER ES NOBLE, DRAMA PALINDRÓMICO EN TRES ACTOS, que es pot llegir en el seu blog.

 

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Jesús Lladó

Allí, Ted, savi, morí.

Verga morta,

poema amè,

o patró magre.

Vi, rom i vas de til·la.


 

19 Oct

Rossa

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dissabte al matí que va anar a comprar roba amb la seva germana Clàudia. Intentava, sense èxit, embotir-se uns texans foscos, mig descolorits. I quan, per fi, va aconseguir enfundar-se una talla més, tot de sacsons enormes li penjaren arreu. Tot i així, els va pagar religiosament essent conscient que, ja a casa, els desaria al fons de l’armari de paret amb l’esperança de no veure’ls mai més. Un cop a taula, tota frustrada, es va menjar una amanida verda sense poder apartar la mirada dels espaguetis a la bolonyesa de la Clàudia. Al final, estava tan enfonsada i aquell cos que sentia tan gras, lleig i vell la va fer sentir tan malament que unes llàgrimes rodones i cristal·lines van començar a lliscar-li per les galtes esperant despertar la compassió de sa germana. I suposa que se’n devia sortir perquè fou llavors que va deixar anar aquella frase lapidària que li va canviar la vida: “dona, si tingués tants complexos, potser em faria algun petit retoc, si fos tu…”. Leer más

18 Oct

Corro i corro…

Un microrelat d’Alba Julian Solera

 Corro i corro, ja no tinc lloc on fugir. Sé que m’amagui on m’amagui ell sempre em trobarà. “Pare nostre que esteu en el cel…”. Al final acabo dintre l’amari dels nens. Sento que ve cap a mi. Els passos pesats pujant les escales; no puc parar de tremolar, sé que el final s’acosta. “Vingui amb nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat…”. Sé que no trepitjaré mai més aquesta casa, després de tant de temps i tantes històries viscudes. El grinyol de la porta de l’habitació em treu dels meus pensaments. L’armari s’obre i ell està allí: alt i fort, vestit de negre, mira al buit, però sap que sóc aquí. “…I deslliureu-nos de qualsevol mal”. Treu la creu; tanco els ulls, i a la vegada que declama amb veu greu “Senyor, allibereu aquesta casa dels mals esperits” el meu cos va desapareixent.

Microrelat d’Alba Julian Solera guanyador del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011). 

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

17 Oct

Neulir

per Xènia Ribas Beltran

Sempre li havia atret l’oceà. Recorda nítidament que, quan era ben menuda, s’alçava del llit i observava com els pescadors es feien a la mar. I es quedava així, recolzada sobre l’ampit de la finestra de l’habitació fins que les primeres llums donaven pas a un sol immens i d’un taronja encès, com si fos una bola de foc enorme. Amb el temps, es va convertir en la seva forma d’escapar d’una solitud que va començar a acompanyar-la des que era molt jove. Massa jove. La seva germana petita, sempre tan dèbil i neulida, no va poder resistir les penúries i els va deixar molt aviat. El dolor va fer embogir la mare, que va emmalaltir i també se’n va anar. I el pare, sense saber gaire bé què fer amb una nena que el fitava des dels racons amb la boca badada i els ulls plens d’interrogants, va fer la maleta i va creuar la porta de l’entrada a negra nit per no tornar a traspassar-la mai més. Des de llavors, la casa gegantina i ella sola. Leer más