per Xènia Ribas Beltran

L’home perfecte.  O almenys això és el que li han dit sempre.  I no és una qüestió d’ego, de narcisisme o de prepotència, no. És que arreu on s’ha mogut, li ha caigut aquesta floreta.

La dona, la companya de quasi tota la vida, li reconeix que no només és un marit sol·lícit i amatent, pendent de les seves necessitats i sentiments, sinó que cuida la parella dia rere dia i, malgrat el pes dels anys, és un bon amant. “És que les relacions són com les plantes, Marta” – acostuma a dir-li -. S’han de regar, llevar-los les fulles seques, adobar-les; en definitiva, tenir-ne una cura constant però sense estar-hi massa a sobre per no ofegar-les”.

També s’ha preocupat molt pels fills. I això que el petit… Santa paciència! Tot el dia amb unes rabioles infinites que el portaven a espeternegar com un foll dia sí dia també. O més ben dit, hora sí hora també. Però ell aguantava allà, impertèrrit i tranquil, fins al punt que el menut només s’asserenava amb el pare. Després, un cop grans, s’ha desviscut per ells i per ajudar-los en tot allò que han necessitat. I ja més endavant, no va dubtar de fer exactament el mateix amb els néts. I és que, en el fons, és el mateix: “la relació que hi vulguis tenir, Alfons – es deia a si mateix – l’has de definir tu. No ho faran pas ells que són criatures…”. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dissabte al matí que va anar a comprar roba amb la seva germana Clàudia. Intentava, sense èxit, embotir-se uns texans foscos, mig descolorits. I quan, per fi, va aconseguir enfundar-se una talla més, tot de sacsons enormes li penjaren arreu. Tot i així, els va pagar religiosament essent conscient que, ja a casa, els desaria al fons de l’armari de paret amb l’esperança de no veure’ls mai més. Un cop a taula, tota frustrada, es va menjar una amanida verda sense poder apartar la mirada dels espaguetis a la bolonyesa de la Clàudia. Al final, estava tan enfonsada i aquell cos que sentia tan gras, lleig i vell la va fer sentir tan malament que unes llàgrimes rodones i cristal·lines van començar a lliscar-li per les galtes esperant despertar la compassió de sa germana. I suposa que se’n devia sortir perquè fou llavors que va deixar anar aquella frase lapidària que li va canviar la vida: “dona, si tingués tants complexos, potser em faria algun petit retoc, si fos tu…”. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Sempre li havia atret l’oceà. Recorda nítidament que, quan era ben menuda, s’alçava del llit i observava com els pescadors es feien a la mar. I es quedava així, recolzada sobre l’ampit de la finestra de l’habitació fins que les primeres llums donaven pas a un sol immens i d’un taronja encès, com si fos una bola de foc enorme. Amb el temps, es va convertir en la seva forma d’escapar d’una solitud que va començar a acompanyar-la des que era molt jove. Massa jove. La seva germana petita, sempre tan dèbil i neulida, no va poder resistir les penúries i els va deixar molt aviat. El dolor va fer embogir la mare, que va emmalaltir i també se’n va anar. I el pare, sense saber gaire bé què fer amb una nena que el fitava des dels racons amb la boca badada i els ulls plens d’interrogants, va fer la maleta i va creuar la porta de l’entrada a negra nit per no tornar a traspassar-la mai més. Des de llavors, la casa gegantina i ella sola. Leer más →