12 Sep

Basarda

per Xènia Ribas Beltran

Ja hi ha arribat. Està tot tan fosc que quasi no s’hi veu. Només petits instants fugaços en què la lluna treu el nas entre els núvols o un llamp esfereïdor li encega els ulls. L’edifici gris li sembla més lúgubre i fantasmagòric que mai. Els corbs la fiten, quiets com estàtues de marbre i enfilats sobre les branques d’uns arbres punxeguts amb unes formes tan, tan estranyes que semblen vius. Monstres vius…. Tremola. Té por, molta por. Però, tot i així, hi ha d’entrar…

Obre la porta de l’institut. Ja fa temps que, cada vegada que ho fa, la basarda és més immensa. Què li faran avui? La insultaran? Se’n riuran? Faran com si no la veiessin i la bandejaran, com si no hi fos? La robaran? La pegaran? “Què? Què? Què?! Què em faran avui? Digueu-m’ho, si us plau!”. Està aterrida. Viu aterrida. Leer más

12 Sep

Poesia de Hilari de Cara

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

 

m’encalça la quimera de déu

quin espurneig

si pogués dir-ho

si pogués callar

[p. 40]

 

veig amb estupor la dansa

de les abelles la precisa

eficiència dels signes

de cops d’ala veloç

els cercles de queratina

el bull dels treballs dolços entre les flors

l’atac d’abellerols goluts

esper tot el temps que calgui

[p. 44]

 

Cotó d’aram de l’horabaixa encès,

vigor adormit sota els líquens de l’aigua,

cossos de fum, amor potent, lluna nova.

[p. 53]

 

Com un elaborat, delicat joc de mans

es converteix l’amor en un espai, una casa, un país.

T’estim esdevé un topònim.

[p. 62]

 

de Cara, H. Refraccions. Premi Carles Riba 2014. Barcelona: Edicions Proa,  març de 2015 (Els Llibres de l’Óssa Menor, 345).

 

 

 

10 Sep

Desde la caja de libros XLVIII

por @librosfera

La hierba más verde

 Llega el verano y las vacaciones y, con suerte, viajas. La gente te pregunta cómo es posible que vayas a visitar bibliotecas cuando estás en el extranjero, de vacaciones, y tú te preguntas: ¿cómo no podría?; allí, la hierba es más verde.

Si trabajas en una biblioteca pequeña, allí las bibliotecas son más grandes, espaciosas, distribuidas en diferentes plantas, con escaleras mecánicas o ascensores, con mostradores especializados según lo que necesites atender, en lugar del tuyo, único, en el que se mezclan las consultas infantiles con la prensa y las revistas, las recomendaciones de novelas y los problemas para conectarse a Internet. Leer más

07 Sep

PALÍNDROMS 41, En català, Palíndroms temàtics (3), Jesús Lladó

per Jesús Lladó @JessLlad

Després del periode vacacional, reprenc la divulgació dels palíndroms. Estava enrolat en la presentació d’una sèrie de palindromistes en castellà, gairebé tots ells vinculats amb el Club Palindromista Internacional. Però abans de continuar amb aquesta sèrie, i per començar la nova temporada amb alegria, ho faig amb uns quants palíndroms eròtics, tema força recurrent en el món de la reversivilitat lingüística.

 

A follar! Allò fa.

A Luca: Jesús ejacula.

A la xona nena no xala.

 

A suau cony, no cua usa.

A Nora cama Sam acarona.

A un sexi àtic ara farà cita. Ixes nua?

 

Ai!, pare, toco xona? No. Xocoteràpia.

Ací té, rep, semen. Anem. És per ètica.

Cito: repetirà mamada la dama, marit. Ep!, eròtic.

 

Cita-la. Allò fa, la posa dura, ruda. Sopa. La folla a l’àtic.

 

El porno, home, temo? Honro, ple.

És, oh!, onanisme. Tem sina? No ho sé.

Ho sé, pell -se m’acut- tu cames llepes. Oh!

Ixes? Sóc ramader. Re d’amar cos sexi.

L’aconsello: folles? No cal.

Elba em rep, mira…, calla…, (tallo?…), folla, talla. -Car impermeable?

 

 

07 Sep

Antullar-se

per Xènia Ribas Beltran

El dia en què la Clàudia va saber que, encara que a ella li semblés evident que tot era de color blanc, la Sònia va sostenir que, de nivi, res, que tot era d’un to blau, verd o gris, tant és, però que, en tot cas, de blanc, gens ni mica… Aquell dia… Aquell dia no va entendre ni un borrall i li va doldre profundament. Per molt que li expliquessin que cadascú veu les coses des del seu punt de vista, des de la perspectiva pròpia, ella va dir que sí, òbviament, però no va acabar de comprendre que la seva opinió blanca no fos més tinguda en compte que la d’un penell que, cada cop que bufava el vent, alternava, indistintament, en cadascuna de les tonalitats de la paleta de colors, disparant a tort i a dret contra qui se li antullava i, malgrat això, erigint-se com a víctima i sense assumir mai responsabilitats. Leer más

06 Sep

Les croquetes de l’àvia

Un microrelat de Carme Dolz

Només de creuar el portal l’olor t’agafava pels turmells i et feia saltironejar, ballar escales amunt, lleugera com el vent. Un fil de sofregit s’escolava per sota la porta i et venia a buscar, penetrava en el teu nas i, com dos dits llargs, et feia elevar la barbeta estirant-te esglaó rere esglaó fins al segon pis. Quan la meva mare es posava a fer croquetes, tota l’escala n’anava plena.

Les tardes de dijous, en arribar d’escola, m’asseia al tamboret de la cuina i mentre berenava la veia traginar paelles amunt i avall, remenar la cassola dels rostits, fer anar amb traça un ganivet ben esmolat, eixugar-se amb el puny de la màniga la llàgrima de dol per la ceba de Figueres. Cada setmana les croquetes duien un farcit diferent, cada dijous m’esperava el joc de les endevinalles, tota una competició entre l’enginy i la creativitat de la mare i la meva memòria gustativa i fi paladar.

Pel meu aniversari, de formatge amb nous:

–Quan més petita és la nou, més soroll mou– deia la mare.

Per Pasqua, de bacallà i prunes:

–No facis aquesta cara, que aquestes prunes no són agres.

Per carnaval, tot s’hi val.

Dijous passat la mare, de tan segura que n’estava, em va donar una pista:

–És una recepta secreta, són les croquetes de l’àvia!

Allò no podia fer res més que tocar-me la moral i les vaig tastar:

–Hi trobo rostit? Pollastre? Bolets, cabrales, pernil, vedella, tofu, espinacs?

Després d’un parell d’hores d’anar-li al darrere, amb l’ego irritat i aprofitant que era a la dutxa, com qui no fa res vaig saltar-me les normes i li vaig dur un parell de croquetes a l’àvia a canvi del secret de la seva recepta, un fàcil suborn ara que feia mesos que jeia vint-i-tres hores al diàries al seu llit.

Però l’àvia no hi era, fora de les croquetes.


Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  http://carmedolz.wordpress.com/ on esbargir el meu petit cervell escriptor.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

05 Sep

Pioc

per Xènia Ribas Beltran

És a la cuina fregant els plats del sopar quan, de sobte, sent el plor. Primer és molt fluix, gairebé imperceptible però, a poc a poc, el volum va pujant fins que ja és un lament punyent. S’eixuga les mans amb el drap, es treu el davantal i cuita cap a l’habitació. El bram augmenta quan la nena s’adona que s’obre la porta. Pobreta, ja fa dies que està ben empiocada… Li toca el front, que ja comença a bullir. Només faltava que, a sobre, hagués agafat el virus de panxa. “Mama…”, xiuxiueja i se la mira amb els ulls molt oberts, com requerint-li que fes alguna cosa. Ella l’acarona, li posa un mocador humit al front i li canvia el bolquer. La criatura es va calmant i, al cap d’una estona, es torna a adormir. És llavors que s’asseu al balancí que hi ha al costat del bressol i comença a recordar. No sap ben bé per què però li vénen al pensament aquelles discussions amb sa mare, en què ella adolescent i sostenint un discurs feminista barat afirmava i reafirmava que no, que no tinc CAP intenció de cuidar els fills i ocupar-me dels quefers de casa JO SOLA. Que qui estigui amb mi HAURÀ d’assumir que això és cosa de l’home i de la dona. O encara millor: no haurà d’assumir res perquè ho durà incorporat com una màxima inqüestionable. I la mare la contemplava serenament, com qui s’enfronta a un arravatament primerenc i després ja es toparà amb la realitat de la vida. De vegades, callava i, simplement, somreia lleument i ella no era capaç de desxifrar-ne el motiu. D’altres, li deia amb veu suau i molt fluixeta, quasi sospirant, “però, filla, que no veus que això són coses de dones?”. I ella s’enfurismava. Aleshores, comença a pensar en quan va fer els vint-i-vuit i va anar a viure amb en Rafel. Recorda nítidament aquell dia que va penjar un parell de quadres i va instal·lar una làmpada. Es va sentir tan orgullosa de si mateixa… Havia demostrat que era capaç de fer -i de fer-ho molt bé, per cert – les tasques que tradicionalment es relacionen amb els homes. I ara, set anys després, es troba que els seus ideals feministes ferotges s’han tornat mansuets i que ella s’encarrega de gairebé tot – tasques catalogades com a masculines i tasques catalogades com a femenines-. I ell, com a molt, va a comprar o a passejar el gos quan no ha d’anar al gimnàs o quan la nena plora massa. Esguarda la petita, que ja dorm profundament, i li diu també en veu suau i fluixa, quasi imperceptible “sí, Abril, sí; en això s’ha convertit el feminisme de ta mare”. Algun cop, quan es mor de gana i, pel que fa al dinar, el més calent està a l’aigüera, fa un parell de truites. El son de la nena és tan plàcid… “Tant de bo tu et sàpigues fer respectar i no abaixis els braços”. “Tant de bo que tinguis prou persistència per plantar cara als rols establerts”. “Tant de bo trobis sempre la força per quadrar-te i dir per aquí no passo”. De vegades, quan la veu fatigada, despara la taula. “Tant de bo que em miris i pensis no, mare, no. Jo no penso pas seguir el teu exemple”. “Tant de bo que reneguis de mi i d’això que veus en aquesta casa, filla meva”. “Tant de bo que…”. Leer más

05 Sep

Poesia de Gloria Fuertes

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Al borde

Soy alta;

en la guerra

llegué a pesar cuarenta kilos.

He estado al borde de la tuberculosis,

al borde de la cárcel,

al borde de la amistad,

al borde del arte,

al borde del suicidio,

al borde de la misericordia,

al borde de la envidia,

al borde de la fama,

al borde del amor,

al borde de la playa,

y, poco a poco, me fue dando sueño,

y aquí estoy durmiendo al borde,

al borde de despertar.

[p. 43]

Leer más

30 Jun

Rebelión en el geriátrico

por Carolina Montoto

Soy la doctora M, especialista en medicina familiar y comunitaria, y hoy he vivido una experiencia singular: visita a un geriátrico que se acaba de inaugurar en el barrio y al que queremos hacer un seguimiento. Es público, pero de gestión privada, y yo no puedo por menos que preguntarme cómo es posible que aún no se hayan enterado nuestros políticos de que no puede mezclarse el aceite con el agua.

No tengo ningún familiar ingresado allí, así que no hay nada que justifique mi presencia en el centro. Nada que haga que mi visita pase inadvertida. Por eso decido hacer las cosas a mi manera.

Que tiemble el mundo, me digo, que ahí va la doctora M. Leer más