per Xènia Ribas Beltran

Ja hi ha arribat. Està tot tan fosc que quasi no s’hi veu. Només petits instants fugaços en què la lluna treu el nas entre els núvols o un llamp esfereïdor li encega els ulls. L’edifici gris li sembla més lúgubre i fantasmagòric que mai. Els corbs la fiten, quiets com estàtues de marbre i enfilats sobre les branques d’uns arbres punxeguts amb unes formes tan, tan estranyes que semblen vius. Monstres vius…. Tremola. Té por, molta por. Però, tot i així, hi ha d’entrar…

Obre la porta de l’institut. Ja fa temps que, cada vegada que ho fa, la basarda és més immensa. Què li faran avui? La insultaran? Se’n riuran? Faran com si no la veiessin i la bandejaran, com si no hi fos? La robaran? La pegaran? “Què? Què? Què?! Què em faran avui? Digueu-m’ho, si us plau!”. Està aterrida. Viu aterrida. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

El dia en què la Clàudia va saber que, encara que a ella li semblés evident que tot era de color blanc, la Sònia va sostenir que, de nivi, res, que tot era d’un to blau, verd o gris, tant és, però que, en tot cas, de blanc, gens ni mica… Aquell dia… Aquell dia no va entendre ni un borrall i li va doldre profundament. Per molt que li expliquessin que cadascú veu les coses des del seu punt de vista, des de la perspectiva pròpia, ella va dir que sí, òbviament, però no va acabar de comprendre que la seva opinió blanca no fos més tinguda en compte que la d’un penell que, cada cop que bufava el vent, alternava, indistintament, en cadascuna de les tonalitats de la paleta de colors, disparant a tort i a dret contra qui se li antullava i, malgrat això, erigint-se com a víctima i sense assumir mai responsabilitats. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

És a la cuina fregant els plats del sopar quan, de sobte, sent el plor. Primer és molt fluix, gairebé imperceptible però, a poc a poc, el volum va pujant fins que ja és un lament punyent. S’eixuga les mans amb el drap, es treu el davantal i cuita cap a l’habitació. El bram augmenta quan la nena s’adona que s’obre la porta. Pobreta, ja fa dies que està ben empiocada… Li toca el front, que ja comença a bullir. Només faltava que, a sobre, hagués agafat el virus de panxa. “Mama…”, xiuxiueja i se la mira amb els ulls molt oberts, com requerint-li que fes alguna cosa. Ella l’acarona, li posa un mocador humit al front i li canvia el bolquer. La criatura es va calmant i, al cap d’una estona, es torna a adormir. És llavors que s’asseu al balancí que hi ha al costat del bressol i comença a recordar. No sap ben bé per què però li vénen al pensament aquelles discussions amb sa mare, en què ella adolescent i sostenint un discurs feminista barat afirmava i reafirmava que no, que no tinc CAP intenció de cuidar els fills i ocupar-me dels quefers de casa JO SOLA. Que qui estigui amb mi HAURÀ d’assumir que això és cosa de l’home i de la dona. O encara millor: no haurà d’assumir res perquè ho durà incorporat com una màxima inqüestionable. I la mare la contemplava serenament, com qui s’enfronta a un arravatament primerenc i després ja es toparà amb la realitat de la vida. De vegades, callava i, simplement, somreia lleument i ella no era capaç de desxifrar-ne el motiu. D’altres, li deia amb veu suau i molt fluixeta, quasi sospirant, “però, filla, que no veus que això són coses de dones?”. I ella s’enfurismava. Aleshores, comença a pensar en quan va fer els vint-i-vuit i va anar a viure amb en Rafel. Recorda nítidament aquell dia que va penjar un parell de quadres i va instal·lar una làmpada. Es va sentir tan orgullosa de si mateixa… Havia demostrat que era capaç de fer -i de fer-ho molt bé, per cert – les tasques que tradicionalment es relacionen amb els homes. I ara, set anys després, es troba que els seus ideals feministes ferotges s’han tornat mansuets i que ella s’encarrega de gairebé tot – tasques catalogades com a masculines i tasques catalogades com a femenines-. I ell, com a molt, va a comprar o a passejar el gos quan no ha d’anar al gimnàs o quan la nena plora massa. Esguarda la petita, que ja dorm profundament, i li diu també en veu suau i fluixa, quasi imperceptible “sí, Abril, sí; en això s’ha convertit el feminisme de ta mare”. Algun cop, quan es mor de gana i, pel que fa al dinar, el més calent està a l’aigüera, fa un parell de truites. El son de la nena és tan plàcid… “Tant de bo tu et sàpigues fer respectar i no abaixis els braços”. “Tant de bo que tinguis prou persistència per plantar cara als rols establerts”. “Tant de bo trobis sempre la força per quadrar-te i dir per aquí no passo”. De vegades, quan la veu fatigada, despara la taula. “Tant de bo que em miris i pensis no, mare, no. Jo no penso pas seguir el teu exemple”. “Tant de bo que reneguis de mi i d’això que veus en aquesta casa, filla meva”. “Tant de bo que…”. Leer más →