per Xènia Ribas Beltran

Són les tres del matí. Obre els ulls sense esglaiar-se del tot. El crit de la blokova la treu d’un son tan i tan lleuger que sempre dubta si realment ha arribat a dormir o no. La veritat és que aconseguir-ho és pràcticament impossible. El fred insuportable. Compartir un “llit” minúscul amb dues o, fins i tot, tres companyes. Els polls i les puces que se les mengen vives. Aquesta roba rasposa, incòmoda i bruta feta dels seus cabells i dels de les altres deportades… Si no fos per l’esgotament, per la fatiga, creu que no serien capaces d’aclucar mai els ulls. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Al principi, li va recar. Només al principi… Perquè, al final, ja ben tip, truca a l’Ajuntament i li diuen que no es preocupi, senyor Mas, que això ho solucionarem en un tres i no res.

Un cop feta la gestió, en va informant els veïns amb una certa angoixa – no ha aconseguit mai que les enraonies deixin d’amoïnar-li – però, per sort, es mostren comprensius. “I tant que fas bé!”. “Mira, Francesc, i és clar que sap greu però no pot ser que no puguis sortir al pati”. “Ves, i què has fer, si no…”. “Home, és que, a més, ara que fa tan bon temps, ve de gust estar a la terrassa”. “I, a banda, si la teva filla hi té una caseta per jugar i la piscineta de plàstic…”. “No, home, que no! Imagina’t que l’ataca…”. Només un nen el mira amb els ulls esbatanats i amb cara de por mentre s’aferra fort a la mà de sa mare i li estira el braç per marxar. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Els dies passaven a poc a poc, com si no avancessin. Gairebé li semblava que la vida s’havia convertit en un gran rellotge on el temps s’havia aturat. I havia triat per fer-ho, precisament, un moment de tristesa profunda, de pena, de dol. Ella no havia pas estat mai bona per gestionar les absències però és que aquella en concret li havia trencat l’ànima i l’havia submergida en un pou negre sense fons. Des de la seva mort, la casa se li feia insuportable. El continuava veient per tots els racons, el sentia, l’olorava. Tal com si hi fos. Però no hi era. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

No és pas que ja sigui de nit. De fet, ni tan sols és tard. Tanmateix, no corre ningú pel carrer. Aquest mes de desembre està fent tant de fred que a la gent li costa sortir de casa, tan bé que s’hi està, aclofat al sofà. Ell, però, està acalorat. Ja fa minuts que han començat el torcebraç. La malparida s’hi està resistint, tan escarransida que semblava. Al final, s’atipa de forcejar i de sentir-la gemegar i li clava una empenta forta. Ella rebota contra la persiana d’una botiga fins que es queda ben quieta, amb l’esquena enganxada a la reixa. Es miren un instant. Els seus ulls reflecteixen una barreja de por i de ràbia. Finalment, ell arrenca a córrer i la deixa allà.

Leer más →