por @librosfera
Aprovechamos que Rosita ha llegado a la mitad de su recorrido (ayer cumplió los 250 días en su cuenta atrás del 500 al 0) para tomar aire y encarar la segunda mitad con unos relajantes minutos musicales…
por Carolina Montoto
Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y, hoy, 25 de marzo de 2034, he constatado en mi consulta los perniciosos efectos secundarios de la omnipresente entidad bancaria ante la que nos hemos estado postrando durante más de cien años pese a saber de su rapiña.
El caso que me ha llevado a semejante conclusión es el de un varón blanco, sin antecedentes familiares de interés, que dice haber sufrido múltiples y repetidos episodios de ataques epilépticos. La angustia es evidente en su voz. Las manos le tiemblan y comienza a sudar. Temo que vaya a sufrir una inminente crisis, por lo que le pido que se tienda en la camilla mientras aviso a los de la sección de Infecciosas. Leer más
L’Adrià surt d’excursió amb la mare. El dia és fred però fa un sol radiant. El cel és d’un blau intens i l’herba fa olor de pluja. Li agrada molt voltar per la muntanya. Es sent lliure. De vegades, es recorda dels llibres d’aventures que llegeix i deixa volar la imaginació. Vés a saber què els pot passar. Aquell cau de conill pot ser perfectament un passadís secret camuflat. I aquella roca de la taca verda i amb el forat al mig necessàriament ha de ser un senyal que condueix al tresor.
L’Adrià no té germans. Per això, cada cop que van al bosc, s’imagina que es troben una bestiola qualsevol i se l’enduen a casa. I ja ho prova, ja. S’ha volgut emportar conills, tórtores, granotes, formigues i, fins i tot, escarabats. La mare ja n’està tipa, d’aquesta cantarella: “que pot venir amb nosaltres, mama? Si us plau…”. Leer más
per Jesús Lladó @JessLlad
Carlos Nafarrate de La Fuente (1917-?) ha estat un palindromista transcendent en la història de la palindromia. Si he esmentat en més d’una ocasió que un punt d’inflexió en el desenvolupament dels palíndroms va ser la creació, per part de Josep M. Albaigès, del Club Palindromista Internacional i la revista SEMAGAMES, això té el seu origen en Nafarrate. En un viatge d’Albaigès a Buenos Aires el 1981, coneix el doctor Carlos Nafarrate, que li fa conèixer la seva afició als palíndroms. Un temps després, Nafarrate li envia un projecte de llibre de palíndroms titulat LOS PALÍNDROMOS DEL DOCTOR SEVER, Texto provisorio para un libro de palíndromos del Doctor Sever[1]. Aquest és el detonant que fa que, uns quants anys després, Albaigès iniciï l’aventura dels palíndroms.
Nafarrate va destacar en el camp de la medicina com a creador del Factor A G y de la Vacuna Ce; també del famós Algispray. Alhora va ser un gran jugador d’escacs.
Caldrien moltes pàgines per parlar dels seus palíndroms, però em limitaré a mostrar-ne alguns exemples.
Nota épica: ¡nací peatón!
Aída da cama… Y ama cada día
Oí dar alarido. ¿Lo dirá la radio?
Ser o no ser… Acá va la vaca: res o no res.
Ella te dará detalle.
No. Elsa iba sola ¿Lo sabías, León?
¡Ay! Oí no me desea ese demonio ya.
Mas imitar a pavo, no va para tí, mi Sam.
Así Mozart trazó misa.
Amo idílico, dócil idioma.
¿Amor barato?… ¡Notará broma!
PALÍNDROM DE LA SETMANA
Amor, bar, estiu, calamar… Ama-la, cuits. Era broma!
[1] Aquest llibre no s’ha arribat a publicar mai. Potser si algun dia tenim la sort de trobar algun dels descendents de l’autor, ho intentarem.
Un microrelat de Sònia Ainós
L’avi n’ha fet vuitanta-vuit, i per celebrar-ho porta els seus néts al circ. A l’entrar a la carpa recorda la primera vegada que, amb cinc anys, ell hi va anar. Recorda l’olor, els lleons, els trapezistes, i sobretot la por que li va fer el pallasso. Somriu, com li podia fer por…
A meitat de la funció anuncien el pallasso. Quan surt, els nens no tenen cap por, ell sí. És el mateix pallasso.
Microrelat finalista en el II Concurs de Microrelats 2012-13 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.
Sònia Ainós és tècnica comptable i també ha treballat de secretària de direcció. Va néixer a Cerdanyola el 1974, va viure a Terrassa des dels 18 i ara viu a Anglaterra.
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés
Pregària
La mar ha acollit en les seves entranyes un mariner.
La seva mare, que no ho sap, se’n va davant la Verge
i encén un ciri llarg
perquè torni aviat i tingui bon temps.
I sense treva para l’orella al vent.
Però mentre ella prega i suplica,
la icona escolta, seriosa i trista, sabent
que mai no tornarà el fill que la mare espera.
En Pere ja n’ha fet setanta-dos. Comença a tenir una certa edat però encara no es sent vell. És un home alegre i actiu. Camina mitja hora cada dia per la sorra de la platja. Sap que és important no rovellar-se. També es troba sovint amb els amics i, de qualsevol cosa, en fan una bona tertúlia. Parlen de tot: d’actualitat, de literatura, de filosofia, d’art, de la vida i, fins i tot, de banalitats com el futbol. Mens sana in corpore sano, que en diuen.
Dimarts, en Pere està escarxofat al sofà prenent un cafè ben curt – sense sucre, com ha de ser – i fumant un caliquenyo amb la sonata per a violí núm. 9 de Beethoven de fons. Sona el mòbil. Fa una ganyota. Recoi, quina trucada tan inoportuna… És el seu fill, en Marc:
– Hola, papa. Que estàs bé? Leer más
por @librosfera
He intentado escribir algo sobre lo que me provocan las imágenes de bibliotecas abandonadas, como estas de la biblioteca Mark Twain de Detroit, pero todo me suena banal y superfluo y tópico y lleno de lugares comunes y… ya me entienden.
Si quieren saber más sobre el proceso que llevó al cierre de la Mark Twain (resumiendo: un cúmulo de despropósitos administrativos y presupuestarios), está detalladamente explicado en la web Detroiturbex, de donde proceden también las fotografías.
¿Saben cuando cierra aquel cine en el que hacía años que no veían ninguna película, o aquella librería donde nunca compraron un libro, y piensan “Ay, qué lástima”? Pues… ¿Cuándo fue la última vez que hicieron uso de una biblioteca pública?
