18 Feb

Desde la caja de libros LXXII

por @librosfera

Cuando trabajas en una biblioteca, a veces envidias otras bibliotecas.

O al menos, a mí me pasa.

Ves cosas de otras bibliotecas que te gustan y piensas “ojalá esto lo hiciéramos en mi biblioteca”; “ojalá mi biblioteca fuera así o asá (más antigua, más moderna, más amplia, no tan inabarcable…)”; “ojalá en mi biblioteca trabajáramos así”; “ojalá esto lo hicieran en la sección infantil/de cine/de libros de arte”; y así…

Suelo envidiar a la Biblioteca Pública de Nueva York. No es difícil: a pesar de los recortes, deben tener todavía un presupuesto envidiable, y a pesar de ser una red de bibliotecas local ponen en marcha iniciativas casi de biblioteca nacional. Y una es débil y Nueva York… ay.

Pero no hace falta irse tan lejos.

Quedémonos aquí cerca.

Quedémonos en la biblioteca que durante años fue mi biblioteca pública. La de mi barrio. La que sigue siendo la biblioteca de mis padres. La biblioteca Vapor Vell.

La biblioteca Vapor Vell tiene un usuario que envidio. Se llama Jesús Martínez, se define como “reportero local de Barcelona”, y es el responsable de una serie de siete “Inventarios” de la biblioteca Vapor Vell publicados el 2015.

En todos ellos se repite la misma estructura.

Hay una serie de textos comunes (citas de Engels, Whitman, Unamuno, Borges), de los cuales destaca el “Manifiesto del Capitán Swing, cuyo fantasma vaga por los sótanos de esta antigua fábrica [la biblioteca Vapor Vell]” y que dice así:

HABEAS CORPUS. La cultura no es un juego; en todo caso, una misión de paz para que no se viole el alto el fuego. Según el Ajuntament de Barcelona, sus presupuestos son transparentes. Pero no son comprensibles: “orientación estratégica” (?); “datos individuales de acuerdo con la LOEPSF” (?); “cobertura CNF” (?)… Falta inversión. Sobra dirección. Falta imaginación. Por muchos millones-garbanzos de euros que se cuenten, los resultados dejan mucho que desear: la Biblioteca Vapor Vell, en Sants (Passatge del Vapor Vell, s/n; “fàbrica de panes, 1846-1891”), necesita más libros, más espacio, más recursos, más personal, mejores nóminas, menos recortes, más comunidad (“interacción con la ciudadanía”), menos “cuadros de comandos” y más autonomía. En definitiva, una verdadera Revolución Cultural que abra mentes, que abra puertas, que garantice que se puede soñar despiertos para cambiar las cosas. ¿Qué cosas? La desigualdad social entre los barrios, el fracaso escolar, la miopía de los “administradores” municipales que aseguran que ahorrando en conocimiento se puede salir de la crisis económica. Gran Estafa.

Después, está el inventario propiamente dicho. Inventario de la sala de estudio nocturna, del espacio musical, de la sección infantil, de las escaleras, del rincón del usuario… y son, ni más ni menos, inventarios. Todo lo que se podía encontrar en la sección correspondiente en el preciso momento (se explicita día y hora) en el que el inventario fue realizado. Dos muestras:

Del inventario de las escaleras:

1 pintada “No hi ha morts, sinó oblit”

1 pintada “T’estimo”

1 pintada “Jamás te miraré”. Parece ser que lo que sigue es “el móvil”

1 pintada “Me siento negra”

1 pintada “Antifa”, por antifascista

1 pintada “Recuperem la dignitat”, sobre el reparto de la riqueza

1 pintada “Desobediència”, sobre la independencia de Catalunya

1 pintada “No te caigas, no desistas, vuelta alto y no te rindas”, letra de la canción No te rindas, del cantautor vasco Álex Ubago

1 pintada “Este finde, porrete, a la salud de Descartes”

1 pintada “Siempre te amaré, mi vida”

1 pintada “Busco sexo duro”

Del inventario de la sala de estudio nocturna:

1 chica de mirada penetrante que revisa los wazaps

1 chico que se pone los cascos

1 chico que toma apuntes

1 chico que da golpecitos sobre la mesa con el cabo del lápiz

1 chica que hinca los codos

1 chico que revisa los mensajes en el móvil

1 chica que se rasca los pulpejos de los dedos

1 chico cenceño que estudia

1 chica que repite en silencio monorrimas de la lección

1 chico de mirar escamado que coge su móvil

1 chica de cabeza peraltada que lee

1 chico bajo la luz melada que entra por las ventanas

1 chica con el colodrillo afectado por los textos jurídicos

1 chico que contesta un mensaje de wazap

1 chica bonita como un grabado al boro

[Por supuesto, abundan el mobiliario, la señalización, las tecnologías…]

Debajo del inventario, hay cinco secciones fijas: el vecino, el personaje, el lector, el libro y el antilibro. Por ejemplo…

El personaje: El cómplice de Vilafranca. Gran hombre, grande en sentido profundo. Su vida fue representar la parte clásica y operística de la compañía discográfica PolyGram. Cuando se jubiló, concentró su enorme energía y curiosidad en viajar. Pasa las mañanas en la biblioteca, donde se documenta y manuscribe sus trabajos.

La lectora: La lectora es muy amiga de Diana, la chica de Sants. Ella se llama Alison Bohórquez (Guayaquil, Ecuador, 1998) y de vez en cuando entra a la biblioteca para apoderarse de una joya de esas que brillan. En sus manos tiene Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, ese libro de caballerías que se salvó de la quema en Don Quijote.

El libro: En la tercera planta, en la segunda estantería empezando por la derecha, en la cuarta repisa empezando por abajo, el sexto libro. Marcado como “78 (Bon) Bon”, en la sección 78 (AAA). El título: Conversaciones con Bono, de Michka Assayas (Alba, 2006). Bono, de U2, entre dos ejemplares sobre Bon Jovi.

Hacemos demasiadas cosas desde las bibliotecas sin absolutamente ninguna personalidad. Boletines de novedades, recomendaciones solamente con la cubierta y una breve sinopsis del libro o el enlace a una crítica de Internet, actividades organizadas por alguien externo a la biblioteca que ni nos conoce a nosotros ni a nuestra “gente”… Todas iguales, todas clónicas, daría igual que estuviéramos aquí que en Berlín, París o un pueblecito de Irlanda (cuando estuve allí hace un par de veranos, de visita en una pequeña biblioteca local, me encontré con los mismos dibujos impresos en blanco y negro en folios para que los niños los colorearan que usamos en la biblioteca en la que yo trabajo).

Estos inventarios son todo lo contrario. Están anclados en la biblioteca de una manera tan física y tan precisa que no hay nada más. Están las cosas, están los libros y está la gente.

Ojalá…

***

Podéis consultar todos los inventarios aquí (el primero es un pdf; el resto, imágenes jpg).

Inventario #0

Inventario #1

Inventario #2

Inventario #3

Inventario #4

Inventario #5

Inventario #6

Inventario #7

***

[Este texto fue publicado originalmente el 29 de marzo de 2016 en Librosfera.]

 

 

15 Feb

PALÍNDROMS 58, Miscel·lània (3), Jesús Lladó

per Jesús Lladó @JessLlad

 

Què faríem sense les nostres birres? El mot italià birra, absolutament immers en el nostre llenguatge col·loquial, en la nostra cultura, ha propiciat que els palindromistes hi posem una especial atenció. Per què? Simplement perquè birra forma par de la paraula “arriba” capgirada. El primer palindromista que va construir “Arriba la birra” (que tant en castellà com en català s’escriu igual però que té significat diferent) va iniciar un camí imparable. Avui n’exposaré uns quants exemples de collita pròpia.

 

Arri! Beu! Què? Birra!

Ai!, Bet, arriba la birra tèbia?

Arriba lesionada, noi. Sé. La birra?

Ai!, tal com arriba la birra, moc la tia.

 

Arriba, xipolla. Callo. Pixa birra.

Llir té? Si arribo jo, birra i setrill.

Arriba Déu. Qui diu “queda birra?”

Arriba la nit, reps Eva la vespertina. La birra!

 

Rega l’arribada cada birra lager.

Resarà. Birra rep per arribar a ser.

Per arribar al clímax, a mil, Clara birra rep.

 

Ta birra, ahà[i], ja ha arribat.

Rom? Si liba la birra, arriba la bilis, mor.

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Jesús Lladó

Roc: la meva birra!

I li arribàvem al cor.


 

[i] Ahà: interjecció, al DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA VALENCIANA

 

14 Feb

El senyor i la senyora Tarrés

Un microrelat de Sílvia Riera

La senyora Tarrés treballa molt, parla poc i mai alça la veu. Quan acaba la jornada, se’n va corrents a casa on l’espera el seu marit invisible. El senyor Tarrés és un home tendre i apassionat, un aventurer que col·lecciona papallones invisibles. Es van conèixer en un viatge inventat a París i des de llavors són inseparables. A l’escalfor de la llar parlen de com els ha anat el dia, es prenen un cocktail i, les nits que estan més juganers, se’n van d’hora al llit. La senyora Tarrés és feliç com mai amb el seu marit invisible.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

13 Feb

Poesia de David Farigola

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

A contrallum

La llum d’aquest silenci esbossa la mirada

d’un mar blavíssim. Resigna’t a creure que,

sota la pell de les ones, la sorra blanca

és el llit que desferma, nus, els teus desitjos.

[p. 24]

 

…som dues nit a contradir la nit.

MARIA MERCÈ MARÇAL

 

Llunes

També esperem, altra vegada,

el vell presagi amb la calma

exultant del lliri d’aigua.

El ressò de blanques llunes

s’esbalça exhaust

contra set portes tancades.

Sovint, el dissortat atzar

pot descobrir l’enigmàtic somrís

amb la clau de la innocència.

[p. 29]

 

Fugaç

Aquest camp de núvols i d’estels

és un devessall de gèlides mentides

sargit amb plomes de paó,

que acotxen absents mirades,

rere la llosa de les distàncies.

 

Crema l’absència d’aquest foc

sota un domàs d’innocència?

[p. 41]

 

Instants

Amb mossegades de magrana,

esberlo l’aroma del desig

que foragitat em rapta.

Desgrano la mel dels anys,

i, urc de tu,

n’assaboreixo la tebior que solca,

en estol d’ocells fugitius,

els darrers pensaments de la tarda.

[p. 44]

 

 

12 Feb

Carassa

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dia gris i fred de gener mentre baixava per les escales de Sant Crist. Sempre l’han encisat, aquestes escales. No és pas que siguin especialment boniques però conserven l’empedrat originari i hi ha una petita estatueta a baix de tot, coronada per un fanalet. Aquell dia, però, li va cridar l’atenció un tros de roba que hi havia davant del portal d’una casa. Estava tan rebregat que no es podia identificar què era. El va anar desplegant a poc a poc, amb paciència, fins que es va adonar que eren unes calces. Va fer una carassa d’enuig, les va estrènyer amb el puny tancat i les va llançar ben lluny. Que porca que es la gent! – es va dir. Tot i que si era ben pensat, potser havien caigut d’algú que havia estès la roba al balcó. “Vejam si en lloc de en cada bugada es perd un llençol, hauria de ser en cada bugada es perden unes calces”. L’ocurrència li va fer gràcia i, quan ja estava a punt de marxar tot rient, li va semblar sentir un crit que procedia de dins de la casa. Es va acostar a la porta però hi regnava el silenci.  Leer más

11 Feb

Desde la caja de libros LXXI

por @librosfera

A mediados de diciembre, Dawn Finch, escritora, bibliotecaria y activista a favor de las bibliotecas públicas del Reino Unido, tuiteó esto:

“Estoy enfadada con la gente que usa la frase “no he usado una biblioteca pública en años” como justificación egoísta para no apoyarlas. ¡Las usan millones de personas! Yo no me he beneficiado de las ventajas por maternidad en 24 años y eso no quiere decir que quiera que las eliminen para las demás. #SalvadLasBibliotecas.”

El tuit llegó a los doce mil retuits y puso en marcha el hashtag #ThankALibraryWorker – “dale las gracias a unx bibliotecarix”. Leer más

08 Feb

PALÍNDROMS 57, Miscel·lània (2), Jesús Lladó

per Jesús Lladó @JessLlad

En aquesta recta final de Revista Rosita, segueixo exposant una miscel·lània de palíndroms que toquen gran diversitat de temes.

A Bru: subtil llit, bus urbà.

A Bru: Busco pis àtic, cita. Sí, poc suburbà.

 

A cel fa l’aroma del pa, ple d’amor, a la fleca.

 

A dies sopa pit al plat i pa, posseïda.

A mà dreta, veu? Què? Vàter, dama.

A matinar? Genial? Ai!, negra nit ama.

 

Usi marital pla: tiramisú.

Una vaga serenor. On eres? A Gavà, nu.

 

Ui, presto! Piano sona… I pot ser più?

Tu, cames sexis, ixes? Se m’acut…

Tu re, pegues; ara seu, geperut.

Si poètica flama fa mal, faci te, opis.

Sexe, l’acte reflex, el fer, et cal. Ex és?

 


PALÍNDROM DE LA SETMANA

Jesús Lladó

Regal.

Arribat al pis seus, i sues, sí.

Pla: ta birra lager.

 


 

07 Feb

Vermell

Un microrelat d’Olga Garcia Beneyte

La Fina mira com el líquid vermell, calent i viscós li regalima pel braç. Es mou lentament pel terra… «Queda bonic», pensa, «aquest vermell sobre el blanc de les rajoles».
Ella tan sols picava ceba…: «M’he enamorat, vull el divorci», li ha dit l’Albert. I ella: «És jove?». «Sí, es jove i prima».
«Prima…», sospira, «no calia…». La Fina porta trenta anys a dieta, des del primer embaràs. I s’havia apuntat al gimnàs per perdre aquells vint quilos sobrers.
Tampoc no calia el retret constant: «no fas més que engreixar-te i veure sèries». Ha tingut cura de la casa, dels tres fills, de la sogra, en pau descansi, i ara de la mare.
Els nens no li perdonaran, això que ha passat. Ara ja són independents, però no ho entendran. Ni la nena, que sempre n’ha estat molt del seu pare…
Es mira el marit estès a terra. Com ha mort de ràpid! Només li ha clavat el ganivet una vegada… Ha entrat suau a la carn i ha sortit tot tenyit de vermell.
L’Albert feia patxoca. Tan guapo, tan atlètic… I ara, mira-te’l, ara no és res, una taca vermella que dóna color i vida a la cuina.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola

06 Feb

Poesia de Júlia Zabala

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

No ets més que un nom,

un record al meu quadern.

Qui em podrà indicar el camí

per trobar-te dins de cinc anys,

deu segles, vint segons?

La tendresa pren forma entre les teues mans

i el teu somriure infantil i fresc

com dotze pètals de corniol.

No et calles, no em negues aquesta espurna de pau

que només he trobat als teus ulls de xiqueta feliç.

Vius el teu conte amb final afortunat.

I lloats siguin els déus

que et donaren la força

de l’estiu i les muntanyes.

Tu m’has donat un punt de tendror

amb la carícia dels teus ulls petits.

Jo no puc oferir-te res més que el meu record, Goretti.

[Del llibre Raïm de vent (1993)]

 

Poema extret del llibre 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes

06 Feb

Ajocar-se

per Xènia Ribas Beltran

La dona obre els ulls de sobte. Ja és negra nit. S’aixeca com pot i va mig arrossegant-se, tentinejant, fins al llit. S’hi ajoca i es tapa ben tapada, fins i tot el cap, com quan era una nena i esperava que aparegués el papu d’un moment a l’altre. Li costa déu i ajuda adormir-se però al final l’esgotament venç la basarda.

La conilleta esbatana els ulls des del llit estant. Sent, de fons, com una òpera de Pavarotti s’escola per la porta del lavabo. Visualitza el conillet jaient a la banyera, amb l’aigua ben calenta i amb les aromes perfumades d’unes sals de bany amb una olor deliciosa de vainilla i violetes. L’habitació deu ser plena d’un baf suau que ho omple tot i entela el mirall. Sempre ha sabut com relaxar-se. I ella, en canvi, nota el cos escruixit pel dolor. Aquest cop, almenys no l’ha pegada al cap però nota unes fiblades intenses a la boca de l’estómac. La ràbia l’envaeix, com cada vegada, i pensa en la humiliació de veure com, l’endemà,  els altres animals,  amb cara de pena, mal dissimularan que no veuen els morats i les ferides que malda per amagar. Com cada vegada… Però avui el contrast entre el benestar del conillet i el seu cos atonyinat l’encega d’ira. I no sap ben bé com, s’alça del llit i s’adreça cap al bany. Un cop allà, com un autòmat, agafa l’estufa i la llança d’una revolada dins l’aigua davant la mirada esglaiada i, alhora, incrèdula del seu marit. “Fins que la mort us separi”, els va dir el mossèn. Doncs au, sentència complerta.

La conilleta se’n torna al llit mig arrossegant-se. S’hi ajoca i es tapa ben tapada, fins i tot el cap, com quan era una menuda i esperava que aparegués el papu d’un moment a l’altre. Tanmateix, reflexiona, tranquil·la, i, al cap d’uns instants, es destapa. El papu ha mort i no tornarà mai més. Aleshores, la son desplaça la basarda i s’adorm plàcidament. Somnia una dona amb el cap tapat pel llençol que fantasieja amb una estufa i la llibertat, amb viure sense por. “No siguis ingènua, nena” – li etziba. “Això és només una rondalla amb un final feliç. Però totes dues sabem que, en el món real, les mortes seríem tu i jo”.


Ajocar-se significa retirar-se a dormir (un animal qualsevol o una persona). Prové de joc, que és l’indret on van a dormir els ocells, l’aviram (abans de la reforma, duia un accent diacrític tancat a la o”). Ésser (o anar) a joc vol dir ésser o anar a dormir. Compte que, allitar o enllitar és ficar un malalt al llit.