Archivos por categoría: BREUS
Desde la caja de libros XIX
por @librosfera
Muestras temáticas de objetos encontrados dentro de libros, procedentes de la colección particular de @librosfera.
(Porque hay personas dispuestas a hacerse cargo del diógenes documental de otros además del propio).
Tercera entrega: es bonito guardar pedacitos de flora prensada entre las páginas de los libros (páginas que, a su vez, no son otra cosa que flora prensada)… aunque quizás los de la biblioteca no sean los más apropiados para ello.
Antes de que preguntéis: la colección particular de @librosfera no dispone de ejemplares de fauna prensada, pero no por falta de ocasiones para ello. Especialmente abundantes son las muestras procedentes de la clase de los insectos pero, personalmente, prefiero despachar las momias animales lo más rápido posible.
“Días sin hambre”, Delphine de Vigan
Recomanat per Llibreria Atzavara
Días sin hambre. Delphine de Vigan
Traducció de Javier Albiñana
Editorial Anagrama
Días sin hambre és la primera novel·la de Delphine de Vigan, publicada a França l’any 2001 sota el pseudònim de Lou Delvig. L’autora, mestra indiscutible de l’autoficció, narra la història de Laure, una jove malalta d’anorèxia que amb 19 anys, 36 quilos i un fred que li gela la sang, ingressa a l’hospital quan sent de ben a prop el perill de la mort.
La vida a l’hospital i les persones que hi coneix es converteixen en la seva llar. També el vincle que crea amb el doctor que la tracta i l’admiració que sent per ell seran signes externs que portaran llum a Laure.
Les reflexions on ens porta l’autora s’allunyen molt del que tantes vegades s’ha dit, escrit i proclamat sobre l’anorèxia, reduint-la a través d’una visió masclista a una tipologia de trastorn basat en les convencions socials, la moda, o el desig masculí. De Vigan va sempre més enllà. I no necessita manuals de psicologia sobre malalties del nostre temps. Només una trama mínima equilibrant l’experiència personal que l’autora deixa amb valentia i sinceritat a la intempèrie.
Aquest llibre, tan breu com dolorós, no és només el testimoni físic d’una persona víctima d’un cos que es buida, còmplice d’una malaltia que la desdibuixa. És també una aproximació profunda a com l’individu, pres pel pànic, es paralitza davant la vida i davant un món que empeny amb força. De Vigan escriu sobre el sofriment, la soledat, la incomprensió i la incapacitat d’estimar, amb una prosa sòbria i sense sentimentalismes que cala en els ossos de qui ho llegeix, independentment del fet que conegui la malaltia de prop o no.
I la recuperació arriba, com en la vida, també en aquesta novel·la. El viatge interior i turbulent de la protagonista cessa. El cos anestesiat, com si en realitat mai hagués deixat de lluitar, reneix i aprèn a viure de nou.
El síndrome del hígado acomplejado
por Carolina Montoto
Soy la doctora M., especialista en medicina de familia y comunitaria, y he de decir que a veces mi trabajo no es fácil. En concreto, ahora mismo, el fonendo me late con violencia y las gafas se me han resbalado hasta la punta de la nariz. Por pura indignación. ¿Lo he entendido yo mal o el enfermo que tengo delante ha dicho «purria extranjera»?
Enorme desconcierto.
¿Se refiere a algún paciente de los que están esperando fuera de la consulta? ¿Se refiere, más específicamente, a un paciente de nombre impronunciable y dicción no muy esmerada, como cabe esperar de alguien de fuera del país? Desgarro en mi interior entre mi impulso primero (echar a patadas al xenófobo) y mi obligación (atender a patanes como el que se sienta delante de mí con las piernas groseramente abiertas, en una chabacana muestra de su masculinidad). Incomprensión por no entender qué es lo que a ese sujeto le hace adoptar este aire de superioridad, este desprecio, esta mezquindad y esta inhumanidad.
Decido ignorar las palabras del paciente y empezar la exploración física por su vientre. Por el lugar indeterminado donde me ha dicho que le duele.
Aplico mi dedo en ese punto y presiono con fuerza.
–¿Aquí? –le pregunto.
El tipo aúlla y yo presiono aún más. En su historial médico de macho caucásico anoto: «Dolor a la palpación superficial en hipocondrio derecho de origen indeterminado». Lo que en mi cabeza traduzco como «dolor de origen cáustico: mucho trabajo, poco tiempo para pensar. Vida alienada a la estupidez y a la obsesión por ganar dinero. Le falta sentido crítico y valores».
Para averiguar si esto es realmente así, decido estudiarlo en lo que yo llamo la cámara de las disecciones. El macho caucásico me lanza una mirada desconfiada y bizca cuando le anuncio que tendremos que examinar a fondo su hígado, y para convencerlo tengo que echar mano de mi jerga científica y de mi faceta más teatral. Le digo que la cámara es lo último en tecnología médica y que incorpora tomografía computarizada e ingeniería nanorrobótica para extraer muestras sanguíneas, celulares y hormonales. Es muy posible que el tipo no entienda nada, pero asiente, deslumbrado por mi saber. Por mi aparente superioridad intelectual.
En realidad, solo quiero entender qué es lo que lleva a una persona a creerse con una superioridad moral que le permite despreciar a las que no son como él.
Finalmente, el macho caucásico accede a donar su cuerpo serrano a la ciencia. Eso es lo que me dice, de pronto imbuido en una altruista grandeza, la voz casi engolada por la emoción, y ya se está desabrochando los pantalones y mostrándome los calzoncillos cuando le suelto un atronador: «Por favor, aquí no», y lo envío derechito al vestidor.
La cámara de las disecciones es, confieso, el cuarto donde hacemos las ecografías. El hombre se queda decepcionado cuando ve el cuchitril, pero aun así se acuesta en la camilla cuando se lo pido. Para que te relajes, le digo. Y entonces procedo: lo someto a una sesión de hipnosis y gracias a ese estado puedo conocer las vivencias y sensaciones que él alberga y que han acabado conformando su personalidad y su conducta. En las imágenes que él me transmite veo a un hombre frustrado, instintos y deseos reprimidos, debilidad, complejos, ideas preconcebidas, falta de curiosidad y de empatía, falsa información y defensa del territorio. ¿Es posible que la xenofobia pueda explicarse por la ausencia de una educación emocional, más que por la ausencia de una educación en valores?
Cuando el tipo abandona la consulta, casi lo miro con lástima por su supina cretinez, hasta que de pronto me asalta la pregunta de si no me habrá contagiado su creencia en la superioridad moral de alguien, en este caso, la mía.
Encantat
per Xènia Ribas @canetmar80
Està molt, molt nerviós. S’ha pres tantes til·les al llarg del matí que creu que, d’un moment a l’altre, es convertirà en un til·ler de flors grogoses i menudes… De poca cosa li han servit, però, més enllà de recórrer el passadís amunt i avall una infinitat de vegades per anar a pixar. És clar que aquesta addicció sobtada al lavabo no li ha anat pas malament perquè el seu restrenyiment habitual s’ha transformat en una alegria desbocada d’intestins. Una alegria molt fluida…
Palíndroms 13, En català (4). Històrics
per Jesús Lladó @JessLlad
Seguim amb la sèrie de palindromistes rellevants en català. Avui toca el torn a Gabriel Brusi i Alfons Saumell.
Brusi (Ripoll, 1908-Barcelona, 1990) va ser llibreter i impressor, però la seves grans passions van ser les paraules, la música i la composició. Es va iniciar en els palíndroms gràcies a un article de Noel Clarasó que divulgava palíndroms i jocs de mots a LA VANGUARDIA. En la correspondència de Brusi hi podem veure com enviava palíndroms a Clarasó, a qui va dedicar: OSAR AL CRECER, CLARASÓ. Gran especialista en palíndroms sil·làbics, vegem-ne alguns:
CARPES VOL QUE VOL PESCAR.
LA TEMÀTICA ÉS QUE ESCATIMA TELA.
FA QUE TAPIN LA MALA PINTA QUE FA.
DUT PER UN TANT PER CENT. PER TANT, UN PERDUT.
LES PATATES NETES, TAPA-LES.
MÈRIT TÉ SI TÉ RITME.
PA AMB TOMÀQUET … MATÓ AMB PA …
PREN COM ÉS, ESCUDELLA DE VEDELLA. DE CUES, ES COMPREN.
PREN COM SIS DOSIS. COMPRÈN?
Alfons Saumell (Tiana,1920-Barcelona, 2016), escriptor, dramaturg, impressor i traductor ha estat un dels grans palindromistes, a més de conreador i creador de jocs de mots. La seva producció palindròmica és molt extensa, tant en català com en castellà, i va ser un dels col·laboradors més prolífics de la revista SEMAGAMES. Com Brusi, va excel·lir en els sil·làbics.
A TU, CACA DE CACATUA.
ANIMO TITES. ELL TESTIMONIA.
AVISA BÉ, LA BESÀVIA.
BESUC AMB SUC? BÉ.
BLEDA: CAL ALCALDABLE.
CARES, TOPIN AMB PINTORESCA.
CEL AMB SOL O SOL AMB CEL?
DONA GROSSA I, SA, GROS NADÓ.
GESPA DE SES CASES DE PAGÈS.
PALÍNDROM DE LA SETMANA
A la cima no madura l’incívic, ni la ruda, mon amic Alà.
L’ordre dels factors
Un microrelat de Damià Bardera
Miquel Ullviu ha après, avui al col·legi, que l’ordre dels factors no altera el producte. «N’està segura, senyoreta?».
«Sí, nen, sí», li ha dit la seva mare. «Evidentment», li ha contestat el seu germà gran. El pare: «Passa a jeure i no em toquis més el collons».
Miquel Ullviu està assegut al lavabo, pensatiu. Acaba de buidar. Es moca i, amb el mateix tros de paper de vàter, es frega el cul. Amb un segon tros de paper de vàter, primer es frega el cul i després s’hi moca.
«Senyoreta, senyoreta…».
Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'”el penúltim vòmit” (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls “i alguns contes per llegir-los d’amagat”, “fauna animal”, “els homes del sac”, “els nens del sac”, “contes de propina” i “viladelsac”, tots a l’editorial “El Cep i la Nansa”. En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l’assaig “Mediterròniament. La Catalanitat emocional” (Biblioteca del Núvol, 2013).
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
Qui molt abraça poc estreny
per Xènia Ribas @canetmar80
Les seves grans passions són l’ordre i l’endreç. Les seves grans passions i les seves grans obsessions perquè sap perfectament que una cosa és indestriable de l’altra.
Li ve de mena. Quan era petit, mentre tots els marrecs bramaven cada cop que s’hi veien sotmesos, el seu joc preferit era desar cada joguina al seu lloc. Ni tan sols hi jugava. Simplement les treia totes i organitzava un gran desgavell per després tornar-les a guardar. Aquí el patinet, allà la pilota, en aquesta capsa tots els soldadets de plom… I així passava les tardes.
La cerveza
por Jean Murdock @CgAjeanmurdock
Fill with mingled cream and amber,
I will drain that glass again.
Such hilarious visions clamber
Through the chamber of my brain —
Quaintest thoughts — queerest fancies
Come to life and fade away;
What care I how time advances?
I am drinking ale today.
Edgar Allan Poe
La cerveza viene del bar y se va directa a la cabeza. Bueno, y a la barriga, de ahí la expresión «barriga cervecera», que en alemán quiere decir dos cañas, s’il vous plaît, y eso porque los alemanes celebran la Oktoberfest en septiembre, pese a su nombre, lo cual da una ligera idea de cómo van ya por esas fechas, así que cómo les vas a pedir que se les entienda. Como la Oktoberfest es la gran fiesta de la cerveza, se bebe una cosa bávara. Si esos días viajas a Múnich y tienes buena Estrella, allí los que van a Moritz te saludan, Mahou menos bien según lo que hayan consumido. Excuso decir que antes –eso sí– se encomiendan religiosamente a San Miguel, que es el santo patrón de Cruzcampo, un pueblo al sur del barril más cercano, casi tocando a la Alhambra. Pero luego se entregan a beber al Sol como si no hubiera un mañana, ¡y Amstel muerta que sin birra! Y ya se sabe que, cuando la gente bebe, se Coronita de gloria, y encima se cree que nadie cebada cuenta, pero la mayoría pilla un pedal que levadura dos días. De modo que, recuerda: si bebes no cruces en Ámbar. Si lo has entendido todo, eres un Águila.





