por @librosfera
Avui, aquesta secció que normalment escric en castellà canvia d’idioma perquè té convidada especial. I aquesta sèrie que havia de dir-se “La biblioteca de…”, esdevé plural.
Avui fem una passejada per…
LES BIBLIOTEQUES D’… ADA KLEIN.
I
Quisás, Quisás, Quisás…, Sebastià Jovani
Això de plantejar «la novel·la que no escriuré mai» té si fa o no fa el mateix aroma de perfídia amorosa que desprenen els boleros i les cançons de despit obert en canal. El parafrasseig d’un flirt literari llòbrec, sutjós, menyspreuat amb fuetades de majúscula condescendència acostuma a amagar malaurats romanços inconclosos, puntades de fil desitjoses d’embastar teixits destinats a perdre’s de vista amb la primera torsió, amb el primer gest furtiu. Com en tot bon esbudellament personal, la (des)gràcia rau en que sempre hi hagi, en tot allò pretesament descartat d’avantmà, un finíssim batec de cosa íntimament volguda, per molt maldestra i vergonyant que resulti. Sí, aquell d’allò a qui etzibem que mai de la vida s’ens passaria pel cap estimar-lo és el mateix d’allò que ens convencem que mai de la vida escriuríem o escriurem: la quimera monstruosa que una part de nosaltres, la més abjecta, no cessa de buscar mentre l’altra vessant respectable es dedica a perfilar amb contorns suaus les angulositats del nostre deliri. Leer más
Recomanat per Llibreria Taifa
“Historia criminal del cristianismo”, Karlheinz Deschner
Traducido por J.I. Bravo
editorial losindios. Granada, 2015
Editado en castellano por Taurus en el 90 y en la barbaridad, digamos profundidad, de 7 volúmenes, editan ahora los amigos de Granada una breve introducción del autor.
La publicación de esta introducción tiene sentido ya que en ella se apuntan las razones criminales que motivaron dicho estudio, así como varios ejemplos de cómo el cristianismo, no sólo la iglesia (importante), ha ejercido de maquinaria de valores represores, ha fomentado la estulticia entre la población (“el afán de conocimientos es pecado cuando no sirve al conocimiento de Dios” dijo el, ejem, filósofo oficial del régimen eclesiástico Tomás de Aquino), ha saqueado (“en 1917 la iglesia ortodoxa era propietaria de una extensión de territorio en Oriente proporcional a Rusia”. Bendita revolución rusa) y directamente ha oficiado de banda criminal (“cuando Mussolini cayó sobre Abisinia uno de sus principales proveedores de guerra fue una fábrica de municiones propiedad del Vaticano”).
Cambiando hábitos dominicales deberíamos ayudar a reponer el mal cometido yendo a las iglesias y sustituir el misal por este libro de Deschner. Es más cortito
por Carolina Montoto
Soy la doctora M., especialista en medicina familiar y comunitaria, y confieso que entre mis vicios se cuenta cenar con bandeja sentada en el sofá, delante de la televisión. Hoy, para no faltar a la costumbre, he oído en las noticias un palabro raro: TTIP, Tratado transatlántico de comercio e inversiones.
¿¡Tratado transatlántico de comercio e inversiones!?
Del susto, medio plato de macarrones ha salido volando hasta acabar debajo de la mesita de la tele. Sin embargo, mayor ha sido mi sobresalto cuando me he dado cuenta de que, por mucho que yo intentara entender, los políticos que hablaban sobre el TTIP no me aclaraban gran cosa. ¿Qué quiere decir que implantarán un sistema de solución de controversias entre estados e inversores o que armonizarán las legislaciones? Está claro que quienes manejan lo del TTIP buscan que no sepamos de qué va, se me ocurre.
per Xènia Ribas @canetmar80
… El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.
I no és que sigui una derrotista ni una amarg… Bla-bla-bla… Bla-bla-bla…
No, jo no sóc pas cap llamborda. Simplement, m’agrada patir. No ho reconeixeré mai davant dels altres ni, encara menys, davant de mi mateixa però m’agrada patir. M’agrada tenir problemes. M’agrada discutir-me. M’agrada barallar-me. M’agrada engegar a la merda. M’agrada fer creu i ratlla. M’agrada crear conflictes i mala maror. M’agrada sentenciar. M’agraden els destrets. M’agrada sentir que el món va en contra meu (perquè, evidentment, la culpa sempre és dels altres). Sí, m’agrada patir. M’A-GRA-DA PA-TIR.
És el que realment dóna sentit a la meva vida.
Si no, una buidor existencial m’impregnaria i em quedaria sola. Jo amb mi mateixa.
Un destret és una situació anguniosa, d’extrema necessitat i també un malestar fort (trobar-se en un destret equival a “estar en apuros”). I el verb destrènyer vol dir posar algú en destret.
per Jesús Lladó @JessLlad
Un dels personatges més importants en el món de la palindromia ha estat Ramon Giné (Sarral, 1920 – Vilallonga del Camp, 2003).
Giné va descobrir els palíndroms com gairebé tothom, per casualitat. En el seu cas va ser durant una estada a Mèxic[1], tot llegint la revista Excelsior. Al cap d’uns anys d’activitat solitària, va contactar amb Josep M. Albaigès[2], fundador del Club Palindromista Internacional, i des del número dos de la revista SEMAGAMES fins al número 57, poc abans de la seva mort, es va fer càrrec de la redacció.
La seva gran vàlua en aquest món va tenir tres vessants: una, la gran tasca de divulgació en tots els mitjans, escrits i audiovisuals; dues, l’aglutinació d’un gran nombre de palindromistes d’arreu del món, gràcies a la seva afabilitat i bonhomia; i tres, la recopilació enciclopèdica de material palindròmic[3], amb el seu ambiciós, i inacabat, projecte de la Gran Enciclopèdia Universal Palindròmica. Tot això fa que tingui un lloc d’honor en el món de la palindromia.
Tot i no ser gaire prolífic, Giné va ser un bon palindromista. Dotat de finor i un sa sentit de l’humor, sense cap indici de transcendència, ens va deixar palíndroms com els que segueixen.
Stop? On? Ara no pots!
Mercè, va… ! l’Avecrem…!
Tira’m anís a la sina, marit.
La Sara no diu qui donarà sal.
Ací rema un remer nu americà.
Rara pera rep ara per a reparar.
Corc i circ i carca: crac i cric i croc!
Anit, Roc, a la vella, llevà la cortina.
Té llop i rap a Ripoll. O llop i rap a Ripollet?
PALÍNDROM DE LA SETMANA
Dic al país català: l’atac sia plàcid.
[1] A Amèrica Llatina, i sobretot Mèxic, de fa molt hi ha una intensa i nombrosa tasca palindròmica. Molt abans que a casa nostra es conegués aquesta afició.
[2] Li dedicaré un article més endavant.
[3] El seu llegat bibliogràfic es troba en el FONS R. GINÉ DEL CLUB PALINDROMISTA INTERNACIONAL, a la Biblioteca Central d’Igualada, lloc que es pot considerar el centre mundial dels palíndroms.
Un microrelat de Mercè Bagaria
Una altra nit m’ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d’una i l’he trobat allà, enmig de l’habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n’hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l’assassinat de l’intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me’l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú no té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n’estic. Permeto que l’ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d’allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.
Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
per Xènia Ribas @canetmar80
Ja fa temps que les escletxes em solquen la cara. I no pas perquè sigui tan vella, no. És el desgast… De fet, però, es podria dir sense mentir ni exagerar que ja vaig néixer marcada amb una mena d’arrugues. Ara bé, la veritat és que això tant se me’n carda. El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.
por Jean Murdock @CgAjeanmurdock
El chocolate viene de América, aunque nadie sabe si nació en el Amazonas y subió hasta México o nació en México y bajó hasta el Amazonas, del mismo modo que nadie sabe si Sherlock creó a Doyle o Doyle, a Sherlock. Pero una cosa está clara: se usó primero en México, donde lo llamaron xocolatl porque, cuando alguien te pregunta «¿Qué comes?», con la boca llena de chocolate solo puedes decir: Xocolatl. Pruébalo y verás. Lo hay relleno, con licor, con leche, solo, blanco, con frutos secos y con umpa lumpas. También lo hay para fumárselo y con sorpresa, pero son sucedáneos; uno cuesta un huevo y el otro lo es. Cuando estás aquí, si al chocolate le pones nata se llama suizo, pero si estás en Suiza se llama chocolate con nata, un poco como la comida china, que en China es solo comida. Por cierto, que una china de chocolate es justo lo que se fuma. Si se la fuma un suizo, pues lo mismo pero en punto. Dicen que el chocolate es el sustituto del sexo, pero no se sabe de cuál. Sin embargo, por eso se lo implantan a los pollos, aunque no sirve de nada porque se derrite. De ahí la expresión «sudar como un pollo», que luego derivó en «el chocolate del loro», porque la gente ahorra poco en repetirla. En otro orden de cosas, a decir verdura, Poirot viene de puerro en francés, aunque Poirot no es francés, sino belga. El chocolate belga es muy rico, y la bebida favorita de Poirot es el chocolate caliente. Todo esto podría parecer mera casualidad si no fuera porque Matilda, la pequeña lectora genial de Dahl, suele tomar una taza de chocolate caliente cuando lee. Matilda sabe muy bien quién es Poirot. Poirot viene de puerro en francés, aunque Poirot no es francés, sino belga. El chocolate belga es muy rico, y la bebida favorita de Poirot es el chocolate caliente. Todo esto podría parecer que he fumado chocolate.
