per Jordi de Miguel
17 de gener.
Fascinat per la poesia seca, aspre, nua, d’Anise Koltz:
Escrivim
per recordar
el que hem perdut
Cada paraula
és pòstuma
Un còdol cau sec, aspre, nu, sobre una platja de còdols. No sé si la poesia de Koltz és el crepitar breu de les pedres o el silenci que l’anticipa. Leer más
per Xavi Ballester
Al capvespre un grup de nens juguen a empaitar-se en un carreró sense sortida. El més esprimatxat de tots escup a un altre més aviat grassonet i després fuig corrents. Els altres nens riuen. El joc s’atura o potser tot just ara comença. El nen esprimatxat s’atansa a poc a poc al nen més aviat grassonet que acaba de rebre la seva escopinada. Mentre camina, amb veu de penediment li prega que si us plau no li faci res, que el perdoni, que no ho tornarà a fer. Just en l’instant que el nen més aviat grassonet accepta les disculpes, el nen esprimatxat és davant seu, somriu, acluca els ulls, pren aire i l’escup a la cara. Dues vegades. La baba li regalima lentament per les dues galtes mentre els altres nens riuen més encara.
(Nota de l’autor: Fora d’escena, en un balcó, un nen desconegut enregistra l’acció amb el seu smartphone d’última generació i ho penja al youtube d’on el narrador en copia la idea per escriure aquest microrelat.)
Sin retorno
por Haiah
por Javier Avilés
Te voy a contar un sueño. No empieza con un terremoto. Viví durante muchos años en la misma casa, a cientos de kilómetros de aquí. A veces, antes de dormirme, recorro con la imaginación todas las habitaciones de aquella casa, sobre todo el largo pasillo y creo ser un fantasma que vuelve a aquellas estancias. Pero no están como cuando vivíamos en ella. La casa que recorro es la que abandonamos después de la mudanza, completamente vacía. Conozco aquellas paredes como la palma de mi mano. Voy pasillo arriba y pasillo abajo mientras empiezo a quedarme dormido. Nos llevamos todos los muebles pero en una habitación dejamos un sofá desvencijado, una silla rota, una mesilla inservible y una lámpara vieja que no funcionaba. Lo colocamos todo como si aquellos trastos pudiesen usarse, como el diorama de una vida pasada y gastada situado en el centro de una casa vacía. Los muebles están en una habitación interior con una única ventana. Sé que estoy dormido, que ya estoy en el sueño, cuando la ventana se ha convertido en una puerta que da a un jardín cercado por una inmensa zarza imposible de atravesar. Deambulo por el jardín, me acerco a las púas que tienen el tamaño de mi mano, que pueden atravesarme el corazón, que ansían mi sangre. Me alejo de la zarza. Ruido de serpientes arrastrándose y de aviones cruzando el cielo que no puedo ver. Al fondo del jardín hay una especie de invernadero vacío. En una mesa están los miembros de mi antiguo grupo, Jerónimo Bermúdez, Jacobo Balseyro, John Ballantyne, Joaquín María Barrantes, Jacinto Barallobre, Jesualdo Bendaña y José Bastida. Toman té. Les saludo y me sirvo una taza. Escucho sin entender nada de lo que dicen. No se deje atrapar en torres extranjeras. Leer más
Adéu, Barcelona
per Maiol de Gràcia
Agafo bus, metro, tramvia, taxi i bici, i faig un recorregut per les barcelones del meu passat. Passo per l’Eixample dret i recullo retalls d’infància. Pujo fins a Gràcia i localitzo tots els racons en què ha viscut algú de la meva família, que n’és originària al cent per cent. A Nou barris hi vaig fer esport durant vint anys. Bàsquet, més concretament. El centre de la ciutat el reconec nocturn, com ho era en l’època que més el vaig trepitjar, la de la joventut i els sopars i les copes i els balls i les esses fins a casa en trajectes que es podien allargar d’una o dues hores, habitualment sol. A part d’aquests racons, visito també els diversos barris en què vaig passar diverses etapes en diversos pisos més o menys poblats, ara amb amics, ara en parella, ara amb rellogats temporals. Gràcia altre cop però també el Clot, Poble nou i Navas. El bar de mon pare i mon avi estava situat en aquest últim barri, localitzat sota terra, a l’estació de metro del mateix nom, i en guardo centenars d’anècdotes que donarien per dos o tres llibres com a mínim. Hi vaig treballar mentre estudiava o vaig estudiar-hi mentre hi mandrejava, tot depèn de com es miri. Tenia forma de túnel perquè originàriament havia de ser una sortida cap a un carrer més allunyat. Ara ho és i la gent es passeja per damunt dels meus records, dels records dels milions de cafès que la meva família va servir de cinc del matí a nou del vespre durant més de trenta anys.
No fa ni tres mesos que vaig marxar i he tornat com qui torna d’una guerra. M’esperava trobar una ciutat en ruïnes, però tot està exactament igual, res no s’ha mogut ni un dit d’on era, tot segueix destil·lant les mateixes essències distintes i properes de tota la vida, les mateixes de quan era petit i un diumenge a la tarda l’Eixample et podia semblar una zona definitivament abandonada per l’home, de quan sorties del niu i et tocava agrair al destí la sort d’haver fet amics en segons quins barris, dels catalans de fàbrica, cigaló i paraules malsonants, dites amb la mateixa naturalitat amb què convivien amb la grisor per la qual arrossegaven el seu humor negre, de la Barcelona castellana amb les seves estridències però també amb aquella proximitat que nosaltres no sabem – o no volem – reproduir. En resum, de tot allò que em pertany i que en gran part m’ha modulat el caràcter. M’adono que fugir-ne m’ha servit per retrobar-m’hi. M’hi reconec definitivament, i potser per això ja només penso en tornar-ne a fugir.
En literatura, algunos debates siempre vuelven. Suelen hacerlo maravillosamente revestidos de novedad sin que, naturalmente, tengan nada de nuevo; una táctica infalible para llevar cualquier asunto al punto de ebullición, quemarlo y substituirlo por la siguiente novedad. Así funciona el mercado y tal vez todo. Leer más
por Steven Forti
Volver a Charleroi, donde todo empieza
A los días de Charleroi, donde tuvo en agosto de 1914 su bautizo del fuego, Drieu dedicó la que puede considerarse su obra por excelencia dedicada a la Primera Guerra Mundial, La comédie de Charleroi (1934). Entre Fond de cantine y la publicación de los relatos de 1934, el dandy parisino volvió repetidamente, con reflexiones y referencias directas o indirectas, sobre la experiencia de la Gran Guerra. En los años Veinte se trató esencialmente de referencias en novelas como État civil (1921), donde vuelve sobre su infancia y adolescencia, o en ensayos como Mesure de la France (1922), Le jeune européen (1927), Genève ou Moscou (1928) o L’Europe contre les patries (1931), donde el análisis y la propuesta política de Drieu están marcadas poderosamente por los acontecimientos bélicos de 1914-1918. No podía ser de otra forma: la guerra marcó los tiempos de la política en los años Veinte y Treinta. Leer más
por Patricia Soler
Mirada. Soledad. Silencio. Contemplar. Hombre mujer animal o extraterrestre. Eterna espera. Un bar en cualquier galaxia de Star Trek . Pijama rojo incoloro,
y el Capitán Kirk al otro lado de la barra.
Camino del curro y me encuentro ésta puerta al universo, dentro del gris urbano de todos los días. ¡Ayer no estabas!, le digo.
Estoy por sacar la cabeza dentro de ese agujero negro de pupila esprayada, me digo.
¿Capitán Kirk?, le dice. Silencio.
Oye, ¿no me digas que te has enamorado?, le digo.
Vaya mierda, pienso, con ese cabezón y sin labios…
A mis pies, Chuc, el perro rata de la vecina, se ha quedado mudo: te contempla con esos ojitos terráqueos de amor pásiempre. ¡No me jodas!, le digo.
¡Vaya mañanita!
Cupido es un cerdo.
por Javier Avilés
El periodista llama al timbre y le abre la puerta el hijo del personaje. Se saludan. Mi padre está ocupado. Suena atronadoramente desde el despacho cerrado Kiss. No creo que tenga ganas de recibirte hoy. El bajo retumba en las paredes. You don’t have to be rich to be my girl. La puerta vibra contra el marco. You don’t have to be cool to rule my world. A veces tiene uno de esos días. Un día de tiempo extra. Fresas con nata para desayunar y esas cosas. ¿Entonces? Dice el periodista señalando con la cabeza la puerta. No puede pasar. Kiss. Está bailando. Se oye un estrépito de cosas cayendo al suelo, cristales rotos, objetos quebrándose, un cuerpo desmoronándose sobre, la aguja rayando el disco amplificado por los altavoces y silencio. Joder, joder. Muchacho, la voz retruena a través de la puerta cerrada. Risas y ruidos de desplazamientos e incorporaciones, ¡Joder, muchacho! La puerta se abre. Ya no queda nada para beber. Ah, hola chaval. Se ríe. Pasad hijos míos. Vamos a beber algo y a bailar un rato. No, yo no… ya volveré otro día, dice el periodista. Pasa, chaval, no me jodas. No tienes que ser cool para pertenecer a mi mundo y no temas, no voy a besarte. Tampoco voy a untarte de nata. Leer más
per Antoni Janer
El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Edip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i com una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.
Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerat la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats. Leer más