Incís

per Maiol de Gràcia

He passat el dia llegint Steinbeck, Dumas,  Kristof, i encara no he trepitjat el carrer. M’entren ganes d’escriure alguna cosa al bloc, però en rellegeixo les entrades anteriors  i m’adono que tot plegat sona a novel·la argumental, a trama pretesa, quan jo el que pretenia era no pretendre res. Ja vaig escriure un parell de drames d’estil clàssic i el rebuig va ser contundent. La primera era un desastre. La segona diria que tenia el seu què però tampoc no va satisfer a ningú. Amb tot, escriure em segueix fascinant, gairebé més que llegir. El cos  em demana sentir com el text s’allunya de mi per transitar cap a indrets innombrables. M’agradaria desmembrar tot allò  que el meu cap estableix com a cànon i desdir cada entrada amb la posterior. Vull convertir aquest lloc en un indret cadavèric, en un joc de miralls desconcertats que l’endemà hagi perdut el seu valor. Qualsevol altra cosa seria massa semblant a la vida.  I de vida ja en tinc una.

La distància

per Maiol de Gràcia

Perfils plens d’arestes, pàl·lides o mediterrànies, tant se val. Pentinats esbullats, mirades urbanites d’indiferència, polos globalitzats.  Verds pastís-desencisats menys quan es mengen la  molsa de les teulades i ho banyen tot d’una naturalitat somorta, gairebé aquàtica, de roca de port. Olors de pixum humà. Crits que en la vida hauria associat amb la vie en  rose. Esbroncades, insults, bèsties silencioses del dia i la nit que gairebé no toquen de peus a terra. Cotxes descapotables vomitats per armadures cobertes de merda. Petrificacions d’història a cada cantonada. Parades de metro. Trens que van i vénen. Mirada a la dreta i noi que salta a la via. Crits i plors al capdavant del tren. A l’últim vagó: què collons passa ara. La sensació de saber-me en qualsevol punt  del mapa rodejat de tot allò que em queda cada vegada més lluny. Nostàlgia d’aquelles petites fulgors daurades en blau dels capvespres de Menorca. La distància, cada     vegada         més                  gran.