Archivos por categoría: NARRACIONS

07 Feb

“John Ford a París”, Capítol 62

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (6a part)

En principi la força és seva. No sé què pot arribar a fer si li dono raons per denunciar-me. Tots hem sentit a parlar de casos extrems, tot i que no conec ningú que hagi patit represàlies en pròpia pell. Això acaba de començar i tothom va amb peus de plom.  Les proclames es fan al carrer, però a casa les actituds són més contingudes. Els homes de gris són cossos estranys que poc a poc naturalitzen la seva condició de nous membres de la família. Els nens estan encantats. És com tenir un ninot gros i viu a casa. Juguen amb ells encara que no interaccionin massa. El Ricardo comenta que el seu fill el fa treballar de valent fent cuinetes. L’home li va passant els ingredients (plastilina, caniques, pinces de penjar la roba) i el nen li fa provar els resultats. El Ricardo ens ho explica amb un somriure torçat a la boca. Si tingués fills jo faria exactament el mateix.  No m’exposaria a dir res que els posés en perill. Però resulta que estic solter i m’ha tocat un home de gris una mica particular. Representa la força de l’opressor i jo puc fer us d’unes condicions inesperades que equilibren una mica la situació, tot i que encara no tinc clar fins a quin punt. Per ara em dedico a observar. No en parlaré amb ningú fins que no tingui més clars els avantatges i inconvenients. L’home de gris és tan passiu que es fa difícil interpretar les seves reaccions. Vaig provant condicions lumíniques diferents i en general m’atreviria a dir que actua com una mala herba ben arrelada. La seva capacitat de recuperació és extraordinària. I amb tot, quan el deixo a les fosques, cau en una mena de desmai vegetal proper al coma. Si li pregunto què li passa em fa saber que no es troba bé amb un fil de veu. Després demana aigua. La seva relació amb els elements primaris de la natura és evident. Ell mateix sembla formar-ne part d’alguna manera poc humana. És més una cosa viva que una persona. Molt sovint tinc la sensació de tenir el seu destí a les meves mans, de poder-ne fer el que em doni la gana. La temptació és terrible. I jo no sóc tan constant com ell.

 

 

05 Feb

Corrosión, Cap. 38. Plaga de lectores

por Dioni Porta

Hace unos días soñé que la literatura se ponía de moda, desbancando a las series como fenómeno cultural del momento. Era uno de esos sueños sin trama, hongos que crecen alrededor de una idea, sin sentido ni narrativa, quedando a la vista que no son más que una estratagema de nuestra conciencia para invitarnos a reflexionar sobre alguna cosa.

Entre las cuatro paredes de mi sueño, por fin se hacía realidad uno de los objetivos tácitos de todos los que merodeamos el mundo del libro: contagiar al resto de la sociedad de nuestra pasión. Pero cuál fue mi sorpresa al constatar que esa proliferación de lectores entusiastas peleándose por ser los primeros en leer tal o cual novedad literaria, me provocaba una tristeza absoluta. Leer más →

02 Feb

Estrip Art, “Addicció a l’adrenalina” d’Anna Marcet

 

Havia promès que no hi tornaria més.

Tot i que les parades estan separades segons el que venen, els colors i les olors es barregen en una combinació única que només existeix en els mercats petits. A fora fa calor. A dins, les senyores remenen el vano i expliquen que avui compren «extra» perquè tenen visita. Alguns senyors arrosseguen el carro amb cara de resignació. Els temps estan canviant.

El nen surt del no-res com una fletxa. Esquiva carros i senyores en un eslàlom elegant, atrapa un cap de lluç, fa un gir brusc i enfila pel passadís principal, amb el peixater trepitjant-li els talons. Escampa una dotzena d’ous i fa caure una safata de cigrons cuits.

Les senyores remenen el cap: «És bon nano, però és tremendo!»

Havia promès que no hi tornaria més, però és que és tan divertit!

L’objectiu principal és el peixater. Ell és el que es posa tot vermell i el persegueix amb el ganivet a la mà. Els altres dos només serveixen per assegurar-se la fugida. Però és que a més també el persegueixen i té la seva gràcia.

El nen vola rambla amunt i es refugia a la figuera de la plaça. No és gaire alta, però ho és prou com per que els panxuts del mercat no hi arribin.

– Ja baixaràs, ja! – Però tenen feina i aviat desisteixen.

A l’estiu la plaça fa olor de figues madures i de peix podrit.

 

I tot el poble el renya. I els pares el castiguen a l’habitació. I ell s’escapa per la finestra i surt a jugar. I el mestre el «pilla» i el crida l’endemà després de classe. I l’avi el fa empènyer la cadira de rodes parada per parada demanant perdó.

I ell diu que no ho farà més, però és mentida.

I acaba el càstig i, després del «cole», el nen torna al mercat.

Ha descobert un racó des d’on no el veu cap parada. Un angle mort. I tornem-hi:

Peix, ous, llegums. Figuera, crits. Càstig, escapada, perdó no ho faré més. És mentida.

«És bon nano, però és tremendo!»

El seu racó és secret. No hi ha mai ningú, tot i que té una porta metàl·lica que no sap on porta. Un altre dia mirarà d’obrir-la. Avui, però, agafa embranzida i tornem-hi.

Però ai! Algú el deu haver vist entrar, perquè avui el peixater anava sobre avís. Ha escampat gel al voltant de la parada. Una senyora o dues han comprovat, sense voler, que el terra ha quedat prou relliscós. Diuen que estan bé, que no tenen res trencat.

El nen fa el seu eslàlom, agafa una sardina al vol, intenta fer el gir.

PATAM!

Aterra amb la orella i rellisca, rellisca, rellisca fins que topa amb la parada d’ous. En cauen dues dotzenes. Tot plegat li queda molt bonic, molt artístic. Els llegums, aquest cop, només observen l’escena.

El peixater s’acosta amb el ganivet a la mà. Avui no està vermell i des de terra se’l veu molt més gran.

– He guanyat – li diu. L’agafa pel clatell i el porta a casa.

A l’habitació hi han posat reixes. Li han dit que és per què no hi entrin lladres, però és mentida.

L’avi se’l mira: «T’ho mereixes».

L’amo del bar de davant s’agafa als barrots: «S’ha de ser més intel·ligent, noi», i li pica l’ullet.

Les senyores se’l miren quan passen: «És bon nano, però és tremendo!»

Passa el càstig. El nen passa pel mercat. Aquest cop no corre i saluda tothom. El segueixen mirades tendres: «Veus com és bon nano?».

 

I el nen s’enfila a la figuera.

I els grans juguen a futbol a la plaça, que fa olor de figues madures perquè és estiu.

I el nen prova punteria amb les que té més a mà.

Oh, vaja. Aquests sí que en saben, d’enfilar-se als arbres.

I el nen no podrà córrer ni banyar-se en un mes, però tothom li ha signat el guix i això és divertit.

I els pares treuen la reixa perquè total, ara no li cal, i així li entra més el sol.

I l’amo del bar s’arrepenja a l’ampit: «Vols dir que això és el més intel·ligent que se t’ha acudit?»

I el nen arronsa les espatlles i mira l’avi de reüll.

 

Quina velocitat agafaria si es deixés caure rambla avall amb la cadira? Si apunta bé, encertarà la porta del mercat i xocarà contra el lateral de la parada de peix. Sona divertit!

 

31 Ene

“John Ford a París”, Capítol 61

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (5a part)

Arrossego l’home de gris fins al sofà i li apropo un got d’aigua. Corro a obrir totes les persianes i la llum exterior omple la casa de colors. Quan torno al menjador l’home de gris ja seu a taula i mira més enllà de la finestra amb posat inexpressiu. Tanmateix, sembla haver recuperat totes les facultats i respiro més tranquil. Jo no l’hi he volgut mai mal a ningú i no començaré a fer-ho ara. Aquesta vigilància imposada és el despropòsit més gran imaginable, però això no treu que m’hagi d’aprofitar de la debilitat d’una persona que ni tan sols sé per quina raó fa el que fa. Ni ho sé ni sóc capaç d’imaginar-m’ho. Igualment, no és correcte i no ho faré.

– Et trobes bé?

-Sí.

-T’has marejat, oi? Leer más →

31 Ene

Corrosión, Cap. 37. Rosales

por Dioni Porta

“Se lee como se vive.” “Hacia nuestro carácter acabará tendiendo nuestra actitud lectora.” Hete aquí un par de ejemplos de frasecillas redondeadas que intentan recordar que la lectura no es un simple gesto casual y espontáneo, sino que detrás de la misma se acaba configurando todo un despliegue de predisposiciones que se nutre —cómo si no— de nuestras características personales.

Cada día estoy más y más atraído por esa idea: la ciencia de la lectura. En ese sentido, se habla poco de la importancia de invertir en favor de una cultura lectora que se afiance en las buenas costumbres y hábitos. Del mismo modo que se nos trata de educar en una cultura gastronómica o de la salud, se olvida que la lectura requiere una técnica y un conocimiento para ajustar las circunstancias necesarias para que el ejercicio resulte satisfactorio. En ese marco se encuadraba mi autocrítica por no haber leído Pornografía de Gombrowicz en las condiciones apropiadas y haber acusado al pobre autor polaco de nuestro fracaso compartido. Leer más →

25 Ene

“John Ford a París”, Capítol 60

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (4a part)

Arribo a casa, baixo les persianes i tanco les llums. Li dic a l’home de gris que tinc mal de cap i m’estiro al llit. Faig veure que dormo i paro l’orella.

Silenci absolut.

Obro una parpella i el veig a la cantonada nua de la paret. Dempeus, repenjat,  estàtic, amb el barret abaixat i els ulls camuflats. Les espatlles li estiren l’abric cap el sostre. Les cames li pengen com si pengessin d’un penjador.

Sembla una planta ofegada d’aigua.

Sembla un animal mort de fa dies.

Sembla un ninot de drap.

Li pregunto si no es cansa d’estar tot el dia sense fer res. Diu que una mica sí. La veu sona més apagada que aquest matí. Li dic que no puc dormir i m’aixeco. Vaig a la cuina i em prenc un Gelocatil. Obro una finestra i la llum de mig matí ho omple tot de colors. L’home de gris ja seu, tan gris com sempre, al bell mig de la claror.

M’assec al seu costat i deixo passar l’estona.

Me’l miro atentament.

Ell mira els fogons.

Diria que no pensa en res.

Té els ulls clars i l’expressió neutre.

És fàcil imaginar-se tanta matèria gris, el seu potencial, tota l’energia emmagatzemada per no-res.

Li pregunto si té alguna afició.

La tele, diu.

M’aixeco i torno a tancar-ho tot, aquest cop amb més deteniment. La cuina i el lavabo deixen passar llum i en tanco les portes. La resta queda a les fosques. Ja no veig el perfil dels objectes. Em conec la casa i busco el camí fins el sofà. Passo per davant de la taula i trepitjo alguna cosa tova. M’ajupo i la ressegueixo amb les mans.

No em trobo bé, diu l’home de gris quan li toco el rostre.

Obro la llum del menjador i corro a buscar un got d’aigua.

 

24 Ene

Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

Antoni Janer (http://www.antonijaner.com/)

 L’origen de la pintura i l’escultura és el mateix que el de l’art en general: la necessitat de l’home d’imitar la naturalesa, de comunicar, de convertir-se en un creador, en un demiürg. Al món clàssic, però, el seu origen recau en la família d’un terrissaire llegendari anomenat Butades de Sició. Es creu que va viure al segle VII aC. La seva història és recollida a l’obra Història natural de l’enciclopedista romà Plini el Vell (segle I dC).
L’origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)

Leer más →

17 Ene

“John Ford a París”, Capítol 59

per Maiol de Gràcia

L’HOME DE GRIS  (3a part)

Quan parla dels homes de gris, L’Andreu els compara amb músiques aquàtiques de ritmes apagats, cadències obscures darrera les quals s’amaga un propòsit narcotitzant. De la mateixa manera, els grisos no triguen gaire a passar inadvertits, i, tanmateix, els tens constantment al teu voltant, dominant les pautes interiors com gats perses endormiscats.

És aquí, teoritza, on rau la clau de la nostra victòria. És des de l’estudi meticulós de tota la gama de grisos d’on ha de sorgir l’espurna que ens ha de salvar. El que no tinc tant clar –i això no li ho he comentat mai-  és salvar de què.  El Toni ja fa tres mesos que té el seu home a casa i, més que acostumat, sembla satisfet. La dona  va marxar amb els nens i l’amant i l’home de gris ha omplert els buits amb converses neutres i calor humana. Per acabar-ho d’adobar, últimament li plega la roba i li fa el dinar. També s’està llegint els llibres de l’estanteria del menjador, i fins i tot li ha demanat si pot fer el mateix amb els que ha vist apilats a l’habitació. Leer más →

15 Ene

Corrosión, Cap. 36. La espera

por Dioni Porta

Muchas cosas hemos perdido con esta nueva era en la que nos encontramos inmersos. Entre las cuales se encuentra el deterioro progresivo de nuestra predisposición para la espera. Una lástima: ahora ya nadie aguarda y, cuando lo hace, el binomio espera-observación ha sido atropellado sin piedad por las distracciones del telefonillo. Una sociedad más estúpida nos hemos regalado renunciando a la espera, que siempre había funcionado como una suerte de microperspectiva alzándose recurrente a lo largo de la jornada para recordarnos que podemos soñarnos como mamíferos que observan, piensan y deciden. Leer más →