25 Oct

Fumar mata

Un microrelat d’Aroa Periche

Avui, 29 d’octubre, és un mal dia. El cel està ennuvolat i no deixa que els raigs de sol es filtrin per les finestres. A més, la forta olor de tabac del meu marit impregna tota l’habitació.
Avui, 6 de gener, hi ha tempesta. El temps empitjora cada dia, igual que el meu matrimoni. Hem intercanviat els regals de reis. Feia temps que li preparava un àlbum de fotos i, en canvi, per part seva he rebut una escombra i un joc de ganivets.
Avui, 5 d’abril, és un bon dia. Per fi hem deixat enrere l’hivern i ha començat la primavera: els arbres han florit i els raigs de sol es tornen a filtrar per les finestres. Ja no fa olor de tabac i em disposo a netejar els ganivets.

Microrelat guanyador del VI Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l’Ajuntament de Montornès i l’Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística). 
Aroa Periche Izquierdo, (Santa Coloma de Gramenet) 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

24 Oct

Espetenergar

per Xènia Ribas Beltran

L’home perfecte.  O almenys això és el que li han dit sempre.  I no és una qüestió d’ego, de narcisisme o de prepotència, no. És que arreu on s’ha mogut, li ha caigut aquesta floreta.

La dona, la companya de quasi tota la vida, li reconeix que no només és un marit sol·lícit i amatent, pendent de les seves necessitats i sentiments, sinó que cuida la parella dia rere dia i, malgrat el pes dels anys, és un bon amant. “És que les relacions són com les plantes, Marta” – acostuma a dir-li -. S’han de regar, llevar-los les fulles seques, adobar-les; en definitiva, tenir-ne una cura constant però sense estar-hi massa a sobre per no ofegar-les”.

També s’ha preocupat molt pels fills. I això que el petit… Santa paciència! Tot el dia amb unes rabioles infinites que el portaven a espeternegar com un foll dia sí dia també. O més ben dit, hora sí hora també. Però ell aguantava allà, impertèrrit i tranquil, fins al punt que el menut només s’asserenava amb el pare. Després, un cop grans, s’ha desviscut per ells i per ajudar-los en tot allò que han necessitat. I ja més endavant, no va dubtar de fer exactament el mateix amb els néts. I és que, en el fons, és el mateix: “la relació que hi vulguis tenir, Alfons – es deia a si mateix – l’has de definir tu. No ho faran pas ells que són criatures…”. Leer más

22 Oct

Desde la caja de libros LIII

por @librosfera

Las bellas bibliotecarias

(Sean O’Brien; traducción de Carmen Gómez Aragón, alias Jean Murdock)

 

Las bellas bibliotecarias han muerto,

esas recién licenciadas sentadas

como hermanas de pelo limpio de Françoise Hardy,

con rebecas sobre los hombros,

las noches mudas en el mostrador de préstamo,

sellando libros sin mirar jamás

donde aguardaba yo en adoración.

 

Una vez vislumbré su sala

donde fumaban y (si las novelas

no erraban) hablaban de hombres.

Aún las veo en sus Minis azules

de vuelta a sus pisos junto al parque,

a Blossom Dearie y al vino tinto,

sobras de un club del que yo nunca

 

sería socio. Sus cuartos daban

a lóbregos paseos de tilos.

Yo compartía la geografía pero no el mundo

que parecían estar fundando

con tal despreocupada compostura, ni

las novelas que escribían de incógnito

y que serían «las viejas cosas de mamá».

 

No nos rozamos ni al pasar,

no obstante en ellas deposité mi fe,

reinas de hielo en sus reinos de oro.

—Pasaba el tiempo que pasaba igual.—

Libro tras libro me mantuve fiel

fuera de allí, mucho después de muertas

y de venderse aquel brillante fondo.

Leer más

20 Oct

El chóped

per Jean Murdock

El chóped es un misterio charcutero que tanto se llama chope como chópped o chóper, y hasta chopen, por eso hay gente que llama igual a la mortadela que a Frédéric François. Ponme cien gramos de mazurcas de chopen y no me toques los bemoles, Loles, se oye a menudo en la charcutería, o Ahora viene cuando Alicia Laderrocha y toca la mortadela de Chopen como nadie la toca. Cosas así, y aun mejores, he oído yo en el Liceo, que es un delicatesos de mi barrio. La confusión —y en estos casos la confusión lo confunde todo— viene de que chóped viene de chopped pork, que en inglés significa «cerdo picado, cortado, troceado». Vamos, una mortadela en toda regla. Pero como aquí somos mucho de sustantivar adjetivos, sobre todo cuando no sabemos cuál es cuál, pues tomamos la parte por el todo y cortamos por lo sano, es decir, que llamamos «cortado» al «cerdo» y nos quedamos más anchos que largos. Así que lo que hoy pedimos al comprar el embutido es un cortado en vez de una mortadela. Yo digo que igual nos faltó café cuando lo tradujimos. Lo malo es que se ha extendido a otros ámbitos y ahora hay quien habla hasta de personal choper (o chóped), que es como una mortadela que te hace las compras. También hay gente que no conduce porque tiene chóper. Y luego aparte está el mystery choper, que es un falso cliente que acude a los bares para poner a prueba a los camareros, pero por lo general se le ve el plumero porque, como está de servicio, pide un cortado.

19 Oct

Rossa

per Xènia Ribas Beltran

Va ser un dissabte al matí que va anar a comprar roba amb la seva germana Clàudia. Intentava, sense èxit, embotir-se uns texans foscos, mig descolorits. I quan, per fi, va aconseguir enfundar-se una talla més, tot de sacsons enormes li penjaren arreu. Tot i així, els va pagar religiosament essent conscient que, ja a casa, els desaria al fons de l’armari de paret amb l’esperança de no veure’ls mai més. Un cop a taula, tota frustrada, es va menjar una amanida verda sense poder apartar la mirada dels espaguetis a la bolonyesa de la Clàudia. Al final, estava tan enfonsada i aquell cos que sentia tan gras, lleig i vell la va fer sentir tan malament que unes llàgrimes rodones i cristal·lines van començar a lliscar-li per les galtes esperant despertar la compassió de sa germana. I suposa que se’n devia sortir perquè fou llavors que va deixar anar aquella frase lapidària que li va canviar la vida: “dona, si tingués tants complexos, potser em faria algun petit retoc, si fos tu…”. Leer más

18 Oct

Corro i corro…

Un microrelat d’Alba Julian Solera

 Corro i corro, ja no tinc lloc on fugir. Sé que m’amagui on m’amagui ell sempre em trobarà. “Pare nostre que esteu en el cel…”. Al final acabo dintre l’amari dels nens. Sento que ve cap a mi. Els passos pesats pujant les escales; no puc parar de tremolar, sé que el final s’acosta. “Vingui amb nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat…”. Sé que no trepitjaré mai més aquesta casa, després de tant de temps i tantes històries viscudes. El grinyol de la porta de l’habitació em treu dels meus pensaments. L’armari s’obre i ell està allí: alt i fort, vestit de negre, mira al buit, però sap que sóc aquí. “…I deslliureu-nos de qualsevol mal”. Treu la creu; tanco els ulls, i a la vegada que declama amb veu greu “Senyor, allibereu aquesta casa dels mals esperits” el meu cos va desapareixent.

Microrelat d’Alba Julian Solera guanyador del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011). 

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

17 Oct

Neulir

per Xènia Ribas Beltran

Sempre li havia atret l’oceà. Recorda nítidament que, quan era ben menuda, s’alçava del llit i observava com els pescadors es feien a la mar. I es quedava així, recolzada sobre l’ampit de la finestra de l’habitació fins que les primeres llums donaven pas a un sol immens i d’un taronja encès, com si fos una bola de foc enorme. Amb el temps, es va convertir en la seva forma d’escapar d’una solitud que va començar a acompanyar-la des que era molt jove. Massa jove. La seva germana petita, sempre tan dèbil i neulida, no va poder resistir les penúries i els va deixar molt aviat. El dolor va fer embogir la mare, que va emmalaltir i també se’n va anar. I el pare, sense saber gaire bé què fer amb una nena que el fitava des dels racons amb la boca badada i els ulls plens d’interrogants, va fer la maleta i va creuar la porta de l’entrada a negra nit per no tornar a traspassar-la mai més. Des de llavors, la casa gegantina i ella sola. Leer más

15 Oct

Desde la caja de libros LII

por @librosfera

Porque, a veces, salimos en las noticias…

 DOSSIER DE PRENSA

(tercera entrega)

Huan, que ha castellanizado su nombre chino por el de Juan, es uno de los camareros de la centenaria Casa Guinart. Él y sus compañeros se refugiaron en la biblioteca de Sant Pau cuando la policía evacuó y peinó la Boqueria en busca de terroristas. Ayer, mientras atendía a los clientes de la terraza, Juan elogiaba a los bibliotecarios y a la vigilante de la empresa Marsegur, que también han recibido el aplauso unánime de la red pública de bibliotecas y del Ayuntamiento. Jaume Collboni, teniente de alcalde de Empresa, Cultura e Innovación, les ha visitado para darles las gracias.

A Collboni le conmovió la lucidez de uno de los héroes de Sant Pau, Carles, que en plena tormenta se mantuvo firme en sus ideas. Alguien le pidió que no dejaran entrar a nadie con aspecto árabe y se negó en redondo. “¿Cómo no vamos a dejar entrar a árabes si la mitad del vecindario lo es?”

(En La Vanguardia) Leer más

12 Oct

Sutge

per Xènia Ribas Beltran

I per fi ha arribat el dia més esperat de l’any. El temps és infernal, però. Bufa una tramuntana gèlida i brusca i el cel està poblat per uns núvols foscos i amenaçadors. Sa majestat Gaspar està absolutament congelat i ha d’eixugar-se constantment un gotimall que li raja del nas amb la màniga dreta de sa capa reial. I, a més, n’està fins al capdamunt d’haver-se d’enretirar de la boca aquests cabells llargs i rossos mig plastificats que no té ni ha tingut mai. Però la veritat és que tant hi fa. Veure tot de carones amb una il·lusió indescriptible reflectida a la cara ho compensa tot. A banda que, si és sincer amb si mateix, a ell, insegur per naturalesa i que sempre s’ha sentit un poble diable, veure aquella barreja d’idolatria i amor incondicional… fa que pensi que, en el fons i encara que sigui només per unes hores minses, és especial, molt especial. I important, també.  Leer más

10 Oct

Fer la fi del cagaelàstics

per Xènia Ribas Beltran

Hi ha una llegenda que, des de fa segles, governa el regne dels animals. Ja fa molt de temps que els més ancians la conten als cadells i als joves, que obren uns ulls esbatanats plens d’admiració i d’incredulitat.

Diuen que els dinosaures, que passejaven majestuosos per la faç de la Terra fa anys i panys, eren uns visionaris. Però no perquè tinguessin el do de predir l’esdevenidor; tampoc no eren pitonisses ni es valien d’observar el vol de les aus. Simplement, posseïen aquesta capacitat com si fos un sentit tal com la vista o l’olfacte. Leer más