07 Sep

Antullar-se

per Xènia Ribas Beltran

El dia en què la Clàudia va saber que, encara que a ella li semblés evident que tot era de color blanc, la Sònia va sostenir que, de nivi, res, que tot era d’un to blau, verd o gris, tant és, però que, en tot cas, de blanc, gens ni mica… Aquell dia… Aquell dia no va entendre ni un borrall i li va doldre profundament. Per molt que li expliquessin que cadascú veu les coses des del seu punt de vista, des de la perspectiva pròpia, ella va dir que sí, òbviament, però no va acabar de comprendre que la seva opinió blanca no fos més tinguda en compte que la d’un penell que, cada cop que bufava el vent, alternava, indistintament, en cadascuna de les tonalitats de la paleta de colors, disparant a tort i a dret contra qui se li antullava i, malgrat això, erigint-se com a víctima i sense assumir mai responsabilitats. Leer más

06 Sep

Les croquetes de l’àvia

Un microrelat de Carme Dolz

Només de creuar el portal l’olor t’agafava pels turmells i et feia saltironejar, ballar escales amunt, lleugera com el vent. Un fil de sofregit s’escolava per sota la porta i et venia a buscar, penetrava en el teu nas i, com dos dits llargs, et feia elevar la barbeta estirant-te esglaó rere esglaó fins al segon pis. Quan la meva mare es posava a fer croquetes, tota l’escala n’anava plena.

Les tardes de dijous, en arribar d’escola, m’asseia al tamboret de la cuina i mentre berenava la veia traginar paelles amunt i avall, remenar la cassola dels rostits, fer anar amb traça un ganivet ben esmolat, eixugar-se amb el puny de la màniga la llàgrima de dol per la ceba de Figueres. Cada setmana les croquetes duien un farcit diferent, cada dijous m’esperava el joc de les endevinalles, tota una competició entre l’enginy i la creativitat de la mare i la meva memòria gustativa i fi paladar.

Pel meu aniversari, de formatge amb nous:

–Quan més petita és la nou, més soroll mou– deia la mare.

Per Pasqua, de bacallà i prunes:

–No facis aquesta cara, que aquestes prunes no són agres.

Per carnaval, tot s’hi val.

Dijous passat la mare, de tan segura que n’estava, em va donar una pista:

–És una recepta secreta, són les croquetes de l’àvia!

Allò no podia fer res més que tocar-me la moral i les vaig tastar:

–Hi trobo rostit? Pollastre? Bolets, cabrales, pernil, vedella, tofu, espinacs?

Després d’un parell d’hores d’anar-li al darrere, amb l’ego irritat i aprofitant que era a la dutxa, com qui no fa res vaig saltar-me les normes i li vaig dur un parell de croquetes a l’àvia a canvi del secret de la seva recepta, un fàcil suborn ara que feia mesos que jeia vint-i-tres hores al diàries al seu llit.

Però l’àvia no hi era, fora de les croquetes.


Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  http://carmedolz.wordpress.com/ on esbargir el meu petit cervell escriptor.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

05 Sep

Pioc

per Xènia Ribas Beltran

És a la cuina fregant els plats del sopar quan, de sobte, sent el plor. Primer és molt fluix, gairebé imperceptible però, a poc a poc, el volum va pujant fins que ja és un lament punyent. S’eixuga les mans amb el drap, es treu el davantal i cuita cap a l’habitació. El bram augmenta quan la nena s’adona que s’obre la porta. Pobreta, ja fa dies que està ben empiocada… Li toca el front, que ja comença a bullir. Només faltava que, a sobre, hagués agafat el virus de panxa. “Mama…”, xiuxiueja i se la mira amb els ulls molt oberts, com requerint-li que fes alguna cosa. Ella l’acarona, li posa un mocador humit al front i li canvia el bolquer. La criatura es va calmant i, al cap d’una estona, es torna a adormir. És llavors que s’asseu al balancí que hi ha al costat del bressol i comença a recordar. No sap ben bé per què però li vénen al pensament aquelles discussions amb sa mare, en què ella adolescent i sostenint un discurs feminista barat afirmava i reafirmava que no, que no tinc CAP intenció de cuidar els fills i ocupar-me dels quefers de casa JO SOLA. Que qui estigui amb mi HAURÀ d’assumir que això és cosa de l’home i de la dona. O encara millor: no haurà d’assumir res perquè ho durà incorporat com una màxima inqüestionable. I la mare la contemplava serenament, com qui s’enfronta a un arravatament primerenc i després ja es toparà amb la realitat de la vida. De vegades, callava i, simplement, somreia lleument i ella no era capaç de desxifrar-ne el motiu. D’altres, li deia amb veu suau i molt fluixeta, quasi sospirant, “però, filla, que no veus que això són coses de dones?”. I ella s’enfurismava. Aleshores, comença a pensar en quan va fer els vint-i-vuit i va anar a viure amb en Rafel. Recorda nítidament aquell dia que va penjar un parell de quadres i va instal·lar una làmpada. Es va sentir tan orgullosa de si mateixa… Havia demostrat que era capaç de fer -i de fer-ho molt bé, per cert – les tasques que tradicionalment es relacionen amb els homes. I ara, set anys després, es troba que els seus ideals feministes ferotges s’han tornat mansuets i que ella s’encarrega de gairebé tot – tasques catalogades com a masculines i tasques catalogades com a femenines-. I ell, com a molt, va a comprar o a passejar el gos quan no ha d’anar al gimnàs o quan la nena plora massa. Esguarda la petita, que ja dorm profundament, i li diu també en veu suau i fluixa, quasi imperceptible “sí, Abril, sí; en això s’ha convertit el feminisme de ta mare”. Algun cop, quan es mor de gana i, pel que fa al dinar, el més calent està a l’aigüera, fa un parell de truites. El son de la nena és tan plàcid… “Tant de bo tu et sàpigues fer respectar i no abaixis els braços”. “Tant de bo que tinguis prou persistència per plantar cara als rols establerts”. “Tant de bo trobis sempre la força per quadrar-te i dir per aquí no passo”. De vegades, quan la veu fatigada, despara la taula. “Tant de bo que em miris i pensis no, mare, no. Jo no penso pas seguir el teu exemple”. “Tant de bo que reneguis de mi i d’això que veus en aquesta casa, filla meva”. “Tant de bo que…”. Leer más

29 Jun

Francesc Boix i Campo

per Xènia Ribas Beltran

Heroi és una persona que es distingeix pel seu alt coratge o bé un ésser semidiví al qual s’atribueixen gestes prodigioses a favor del grup.

El meu heroi va néixer a Barcelona el 31 d’agost de 1920 per dir alguna data. Posem pel cas que, dins de la immensitat de la ciutat, va obrir els ulls en alguna llar del Poble-sec.

Malgrat que son pare era sastre, a la rebotiga hi tenia un estudi fotogràfic que, de seguida, va despertar la curiositat del meu heroi i el que primer va ser una inquietud, després va acabar definint-ne la professió: quan tenia catorze anys, va entrar d’aprenent en una casa de fotografia. Leer más

28 Jun

L’orgull de la família

Un microrelat de Josep-Ramon Bach

El van cridar de la serralleria Valldaura, on havia treballat de comptable tota la vida, perquè aclarís davant la policia judicial les irregularitats d’una partida antiga de diners no pressupostats.

–Adéu, Joan, fins després! –va acomiadar-se del marit, a la porta de casa, la senyora Malcontent–. Ho veus? –va advertir a una amiga que casualment arribava en aquell moment–. Fa dos anys i escaig que va plegar i encara avui el necessiten. Una joia d’home!

–I tant! –va corroborar, amb orgull, la confident.

Microrelat inclòs al recull El  ventríloc tartamut que acaba de publicar Edicions Témenos.

 


Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

27 Jun

Rabejar

per Xènia Ribas Beltran

Entorn seu només veu el color taronja amb algun punt rogenc. És una tonalitat que sempre l’ha encisada. Tota la vida encapritxada d’aquests tons i ara… Recorda nítidament que un dia, quan era ben menuda, va creuar el camí dels afores del poble i va penetrar al bosc perseguint una papallona d’un color carabassa pàl·lid, també amb punts vermells. Els pares la varen ben esbroncar. I és que, de fet, quan la varen trobar, es rabejava en un gorg del riu d’aigua cristal·lina i límpida, tota nua. La corrent li acariciava el cos, amb un pessigolleig suau, i ella, per primer cop, es va sentir lliure. Durant els anys, no ha deixat mai de fer-ho. Presonera d’una forma de vida que, entre tots, li han imposat, sap perfectament que només allà pot ser ella. És el seu petit oasi. Al toll, és l’únic lloc del seu món on el seu destí li pertany de forma total i absoluta. És l’ama de la seva pròpia existència. Leer más

22 Jun

Torcar

per Xènia Ribas Beltran

Et miro. M’encanta mirar-te. Crec que és una atracció que sento des de sempre o, si més no, des de fa molts anys. M’agrada quan estàs completament llisa i plana, d’un to gris argentí, com si fossis un espill gegant. I quan el vent et fa enjogassar formant unes ones altes, ben altes, amb uns rissos d’escuma al capdamunt. Mar de plata, mar d’hivern. També m’encises quan ets d’un blau límpid i cristal·lí, que generosament deixa a la vista i mostra tots els teus secrets meravellosos perquè tothom en pugui gaudir. I quan m’embolcalles i sento que m’acarones. Mar turquesa, mar verdosa, mar d’estiu.

Et miro. M’encanta mirar-te… Leer más

21 Jun

Desesperança

Un microrelat de Míriam Cendra

Tota la vida havia esperat que arribés la seva oportunitat. Després, tot va tornar a ser com abans.


Microrelat seleccionat al “VI Premi de Microrelats El Basar de Montcada, 2010”.

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

20 Jun

Empoderar

per Xènia Ribas Beltran

– Hem d’empoderar els infants i joves per fer front a una realitat socioeconòmica molt diferent a la de gran part del segle XX.

– L’empoderament és una opció personal davant la situació adversa, és un principi politicofilosòfic que implica llibertat per prendre les decisions que ens orienten cap al nostre futur immediat. L’empoderament també és l’art de creure per ser i estar, suposa agafar les regnes de la nostra vida i lluitar per l’augment del benestar personal i social.

– Empoderar a la dona: Hi ha ara pocs premis pe­riodístics a Espanya i ja només confio que la So­cietat d’Amics del Crustaci institueixi un guardó a l’article més ximple sobre les virtuts del percebe, ximple de mena i saborós… Leer más

18 Jun

Desde la caja de libros XLVII

por @librosfera

Salvajemente constantes

Anne Carson

Traducción de Camino Román

Con la colaboración de la libritos

[Aquí, el poema en inglés]

 

El cielo antes del amanecer es verde negruzco.

Quizás sea una señal.

Debería aprender más sobre este tipo de señales.

 

Dando la vuelta a una esquina en el puerto

el viento me golpea

un puñetazo en la cara.

Leer más