06 Feb

Poesia de Júlia Zabala

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

No ets més que un nom,

un record al meu quadern.

Qui em podrà indicar el camí

per trobar-te dins de cinc anys,

deu segles, vint segons?

La tendresa pren forma entre les teues mans

i el teu somriure infantil i fresc

com dotze pètals de corniol.

No et calles, no em negues aquesta espurna de pau

que només he trobat als teus ulls de xiqueta feliç.

Vius el teu conte amb final afortunat.

I lloats siguin els déus

que et donaren la força

de l’estiu i les muntanyes.

Tu m’has donat un punt de tendror

amb la carícia dels teus ulls petits.

Jo no puc oferir-te res més que el meu record, Goretti.

[Del llibre Raïm de vent (1993)]

 

Poema extret del llibre 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes

06 Feb

Ajocar-se

per Xènia Ribas Beltran

La dona obre els ulls de sobte. Ja és negra nit. S’aixeca com pot i va mig arrossegant-se, tentinejant, fins al llit. S’hi ajoca i es tapa ben tapada, fins i tot el cap, com quan era una nena i esperava que aparegués el papu d’un moment a l’altre. Li costa déu i ajuda adormir-se però al final l’esgotament venç la basarda.

La conilleta esbatana els ulls des del llit estant. Sent, de fons, com una òpera de Pavarotti s’escola per la porta del lavabo. Visualitza el conillet jaient a la banyera, amb l’aigua ben calenta i amb les aromes perfumades d’unes sals de bany amb una olor deliciosa de vainilla i violetes. L’habitació deu ser plena d’un baf suau que ho omple tot i entela el mirall. Sempre ha sabut com relaxar-se. I ella, en canvi, nota el cos escruixit pel dolor. Aquest cop, almenys no l’ha pegada al cap però nota unes fiblades intenses a la boca de l’estómac. La ràbia l’envaeix, com cada vegada, i pensa en la humiliació de veure com, l’endemà,  els altres animals,  amb cara de pena, mal dissimularan que no veuen els morats i les ferides que malda per amagar. Com cada vegada… Però avui el contrast entre el benestar del conillet i el seu cos atonyinat l’encega d’ira. I no sap ben bé com, s’alça del llit i s’adreça cap al bany. Un cop allà, com un autòmat, agafa l’estufa i la llança d’una revolada dins l’aigua davant la mirada esglaiada i, alhora, incrèdula del seu marit. “Fins que la mort us separi”, els va dir el mossèn. Doncs au, sentència complerta.

La conilleta se’n torna al llit mig arrossegant-se. S’hi ajoca i es tapa ben tapada, fins i tot el cap, com quan era una menuda i esperava que aparegués el papu d’un moment a l’altre. Tanmateix, reflexiona, tranquil·la, i, al cap d’uns instants, es destapa. El papu ha mort i no tornarà mai més. Aleshores, la son desplaça la basarda i s’adorm plàcidament. Somnia una dona amb el cap tapat pel llençol que fantasieja amb una estufa i la llibertat, amb viure sense por. “No siguis ingènua, nena” – li etziba. “Això és només una rondalla amb un final feliç. Però totes dues sabem que, en el món real, les mortes seríem tu i jo”.


Ajocar-se significa retirar-se a dormir (un animal qualsevol o una persona). Prové de joc, que és l’indret on van a dormir els ocells, l’aviram (abans de la reforma, duia un accent diacrític tancat a la o”). Ésser (o anar) a joc vol dir ésser o anar a dormir. Compte que, allitar o enllitar és ficar un malalt al llit.