per Xènia Ribas Beltran
La dona obre els ulls de sobte. Ja és negra nit. S’aixeca com pot i va mig arrossegant-se, tentinejant, fins al llit. S’hi ajoca i es tapa ben tapada, fins i tot el cap, com quan era una nena i esperava que aparegués el papu d’un moment a l’altre. Li costa déu i ajuda adormir-se però al final l’esgotament venç la basarda.
La conilleta esbatana els ulls des del llit estant. Sent, de fons, com una òpera de Pavarotti s’escola per la porta del lavabo. Visualitza el conillet jaient a la banyera, amb l’aigua ben calenta i amb les aromes perfumades d’unes sals de bany amb una olor deliciosa de vainilla i violetes. L’habitació deu ser plena d’un baf suau que ho omple tot i entela el mirall. Sempre ha sabut com relaxar-se. I ella, en canvi, nota el cos escruixit pel dolor. Aquest cop, almenys no l’ha pegada al cap però nota unes fiblades intenses a la boca de l’estómac. La ràbia l’envaeix, com cada vegada, i pensa en la humiliació de veure com, l’endemà, els altres animals, amb cara de pena, mal dissimularan que no veuen els morats i les ferides que malda per amagar. Com cada vegada… Però avui el contrast entre el benestar del conillet i el seu cos atonyinat l’encega d’ira. I no sap ben bé com, s’alça del llit i s’adreça cap al bany. Un cop allà, com un autòmat, agafa l’estufa i la llança d’una revolada dins l’aigua davant la mirada esglaiada i, alhora, incrèdula del seu marit. “Fins que la mort us separi”, els va dir el mossèn. Doncs au, sentència complerta.
La conilleta se’n torna al llit mig arrossegant-se. S’hi ajoca i es tapa ben tapada, fins i tot el cap, com quan era una menuda i esperava que aparegués el papu d’un moment a l’altre. Tanmateix, reflexiona, tranquil·la, i, al cap d’uns instants, es destapa. El papu ha mort i no tornarà mai més. Aleshores, la son desplaça la basarda i s’adorm plàcidament. Somnia una dona amb el cap tapat pel llençol que fantasieja amb una estufa i la llibertat, amb viure sense por. “No siguis ingènua, nena” – li etziba. “Això és només una rondalla amb un final feliç. Però totes dues sabem que, en el món real, les mortes seríem tu i jo”.
Ajocar-se significa retirar-se a dormir (un animal qualsevol o una persona). Prové de joc, que és l’indret on van a dormir els ocells, l’aviram (abans de la reforma, duia un accent diacrític tancat a la o”). Ésser (o anar) a joc vol dir ésser o anar a dormir. Compte que, allitar o enllitar és ficar un malalt al llit.