Xaró
Camina com un esperitat pel carrer Saüc. Caminar és un dir. Més aviat corre com si li anés la vida. Vorera estreta. Molt estreta. Una dona anciana que camina davant seu amb la mà aferrada a un bastó li fa canviar el seu ritme vertiginós pel d’una formiga acargolada. Quan no ha fet ni quatre passes darrere seu rebufa impacient. Es distreu un moment observant el vestit florejat que duu. No pot ser més xaró… És d’un mal gust inigualable. De seguida, però, torna a connectar amb la sensació anterior. Remuga i xiuxiueja tots els renecs que li passen pel cap. I els penjaments van en augment quan la vella -vés a saber per quins set sous- alenteix encara més el pas fins a aturar-lo. Ell està a punt de patir una crisi nerviosa o això li sembla. Decideix acostar-se a la tortuga fins que s’hi arramba tant que ella de ben segur que deu notar-li l’alè enganxat al clatell. Intenta l’avançament primer per la dreta. Impossible… Després per l’esquerra. Tampoc… Gira el cap enrere, cap a la calçada. Carrer massa transitat. Si s’obre camí per baix, l’atropellaran. Sospira ben fort perquè la senyora senti el seu empixonament però ella ni tan sols s’immuta. La xaruga deu estar sorda com una tàpia… Al final, ja completament desesperat, decideix passar-li al davant posant-se de costat i passant per la vorera entre ella i els cotxes. Total, sempre ha estat un fideu…Tanmateix, o bé no ha calculat bé les distàncies o bé, amb els anys, ha anat fent panxa però el cas és que sense voler dóna una puntada de peu al bastó i la pobre dona comença a balancejar-se endavant i enrere endavant i enrere en un moviment de vaivé cada cop més violent. Ell està tan aterrit del desenllaç que resta immòbil, sense poder reaccionar. Al final, el vaivé esdevé només un va, un va cap a terra. La pobre anciana gemega adolorida. Ell la mira avergonyit, incapaç de dir res, i es sent tan malament que no aconsegueix aguantar-li la mirada i fuig. Els remordiments, però, l’obliguen a aturar-se cent metres més enllà per trucar a una ambulància. Cuita cap a casa, trasbalsat. El que li sap més greu de tot plegat és que, en realitat, ni tan sols tenia pressa.
Xaró significa de mal gust, mancat d’art, de gràcia, de distinció. És sinònim d’adotzenat, quico i carrincló. En castellà, equivaldria a “hortera”.