01 Mar

Microconte per a nens bipolars

Un microrelat de David Arnau

Un dia et lleves fart de ser tu i decideixes pellgirar-te. T’esbulles els cabells, et pintes un somriure a la cara i surts al carrer trepitjant fort. Dius “Bon dia!” amb veu de tenor i dónes la mà com si empunyessis una arma. Bromeges, piques l’ullet, rius escandalosament i mires el cul a les dones. Encomanes entusiasme. Sedueixes, arrases, triomfes.

Al vespre, quan tornes a casa, has fet un munt d’amics nous, tens una amant italiana de vint anys i t’han nomenat cap de vendes d’una multinacional. Sopes, et dutxes, et pentines i, abans de ficar-te al llit, contemples al mirall aquella cara que no era la teva. Dins els llençols, la vella pell torna al seu lloc. Qui seràs, demà?


David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens…”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

01 Mar

O és que ja són finits els mapes

per Jordi de Miguel

14 de febrer

No ho puc evitar. Em treu de polleguera. M’embruteix. M’exaspera (i sí, és una puta desgràcia, perquè a més hi reincideixo des d’un dietari). Un que fa metafísica del llapis de grafit. L’altra que llagrimeja un record d’infantesa. El columnisme està cooptant els cronistes, està sumint les seves plomes en un bell mar d’intranscendència.

Comparat amb el líquid món del periodisme literari, això de l’autoficció a la novel·la sembla una broma de mal gust.

Leer más

01 Mar

“John Ford a París”, Capítol 31

¿De veritat?

per Maiol de Gràcia

¿Realment us havíeu cregut que la meva vida imaginària seguiria el seu curs sense que res no n’espatllés la panoràmica? Realment havíeu pensat que, després de trobar-m’ho tot fet i lligat, calculat i predictible, res no tornaria a ser el mateix? ¿Ja de sortida, no us sembla una mica estrany que la conjunció dels astres del dia m’il·luminés A MI, precisament A MI, després d’haver-ne estat fugint intencionadament? ¿Que el fet d’assabentar-me de la separació en bons termes de la parella em portés a creure – tal com ho heu cregut vosaltres, lectors de walt disney de pa sucat amb oli – que l’arrodoniment del cercle, ja de per si perfecte, acabaria convertint-ho tot en un conte monyes de fades cuquis? ¿No hi havíeu pensat, en tot això? ¿No se us havia passat pel cap imaginar que, un cop en possessió d’allò desitjat, un cop arrabassat el misteri original de la clau camuflada, una vegada immers en les complicitats de la vida de parella per hores, en el  cadascú a casa seva però més sovint a la d’ella, en el tràfec alegre de marrecs encantadorament hiperactius, en la torbació de la novetat en el desig, dels humors adolescents, de les converses literàries, del canibalisme corpori, de l’èxtasi fugaç, atàvic però fugaç, només era qüestió de temps que tot tornés a sotmetre’s a l’equilibri disfuncional de la realitat? ¿No us ho veieu a venir, que ell tornaria? ¿No donàveu per fet que jo no la puc estimar com no puc estimar res des de molt abans d’escriure aquest bloc – que de fet és l’única cosa que em queda –  i que ella se n’adonaria? ¿Que deixaria de veure en mi tot allò de misteriós i ignot que tots penseu veure per acabar entenent que no sóc altra cosa que un cervell amb potes, un John Ford qualsevol entès en matisos, ignorant ploricó i escagarrinat que ho reconeix, ho accepta i ho rebutja? ¿Tan necessitats esteu, d’anacronismes romàntics? ¿Tan perduts aneu, fills meus?

Jo només puc desfer camins. No trigaré ni un any a abandonar París.  El futur tendeix cap a Buenos Aires o Califòrnia. En un hi tinc família i en l’altre hi conservo amistats.