Destret
per Xènia Ribas @canetmar80
… El que em dol, el que realment em cou, és que, quan miro cap enrere, sempre arribo a la mateixa conclusió: que tota la vida m’han trepitjat. Tant és l’època en què m’aturi: sempre hi ha uns peus que em passen per sobre. Alguns amb prou delicadesa, d’altres amb força i crueltat, d’altres com si volguessin torturar-me amb unes agulles gruixudes que em sembla que em partiran l’ànima… Doncs sí, tota la vida trepitjada… Definitivament, si un dia algú m’escriu les memòries, aquesta és la meva història.
I no és que sigui una derrotista ni una amarg… Bla-bla-bla… Bla-bla-bla…
No, jo no sóc pas cap llamborda. Simplement, m’agrada patir. No ho reconeixeré mai davant dels altres ni, encara menys, davant de mi mateixa però m’agrada patir. M’agrada tenir problemes. M’agrada discutir-me. M’agrada barallar-me. M’agrada engegar a la merda. M’agrada fer creu i ratlla. M’agrada crear conflictes i mala maror. M’agrada sentenciar. M’agraden els destrets. M’agrada sentir que el món va en contra meu (perquè, evidentment, la culpa sempre és dels altres). Sí, m’agrada patir. M’A-GRA-DA PA-TIR.
És el que realment dóna sentit a la meva vida.
Si no, una buidor existencial m’impregnaria i em quedaria sola. Jo amb mi mateixa.
Un destret és una situació anguniosa, d’extrema necessitat i també un malestar fort (trobar-se en un destret equival a “estar en apuros”). I el verb destrènyer vol dir posar algú en destret.