per Maiol de Gràcia

2017, Urgell entre València i Roma. Novembre amb xafogor d’agost. Brogit de motors descomunal. Un home d’uns seixanta anys, amb pantalons, americana i sabates  negres, amb el poc cabell pentinat enrere, i tot l’aspecte d’empresari de principis del XX de tornada a l’oficina, s’atura a contemplar l’aparador d’una agència de viatges.

Però avanço cap a ell i tot es transforma. Ara el tinc a tocar i com a mínim té setanta anys. Els pantalons i la jaqueta estan gastats per les vores i les espatlles, bruts entre les cames i a les solapes. El cabell, gairebé inexistent, confirma la manca d’higiene regular. S’ha endut un dit als llavis i té la vista fixada en els anuncis. No els mira, però. Ni tan sols els enfoca. Els seus llavis murmuren alguna cosa molt llunyana. Sembla que estigui recordant, i que això el porti dibuixar un somriure tímid. Deu tractar-se d’un inquilí vingut a menys d’algun dels milers de pisos que pengen damunt dels nostres caps. Està jubilat i no menja massa. Solter i solitari, qui sap si un mestre vingut a menys, potser un oficinista de despatx franquista, aprofita el primer detall extern del seu passeig diari per tornar a tot allò que no va fer, que no va dir, que va estimar des de la distància, que va deixar passar per temor a les represàlies. Ara ja és tard i els records són de mentida. El seu pas per aquest món s’acaba i qualsevol excusa és bona per passar el matí.

Passo de llarg i  la ciutat l’engoleix.