Estrip Art
El retorn
Ana Traver
Es va despertar abans que sonara el despertador. Ja es veia un poc de claredat pels badall de les cortines i a més ella s’havia adormit amb l’enrònia de llevar-se aviat per veure com sortia el sol. Tot i que era diumenge i no havia d’anar enlloc, i el que més li agradava era dormir, no volia perdre’s aquest espectacle.
L’habitació no tenia res d’especial, tant el mobiliari, que se reduïa a una taula i una cadira, com les parets, eren de color clar; el llit era còmode i el bany, suficient. Era l’entorn d’aquest hotel el que el feia inoblidable. Construït damunt de la sorra, tenia planta baixa i quatre altures que avui no estarien, de cap manera, dins la legalitat, però en 1933, després de funcionar com a restaurant durant 3 anys, li concediren llicència per a construir dos plantes i una terrassa que quasi arribava a la vora de la mar. D’ací el nom de Voramar. Anys després se seguiren fent ampliacions i reformes fins que la llei ho va permetre i a dia d’avui es conserva sense cap variació des de fa molts anys, amb aqueix aire decadent que el fa tan especial.