Adéu, Barcelona

per Maiol de Gràcia

Agafo bus, metro, tramvia, taxi i bici, i faig un recorregut per les barcelones del meu passat. Passo per l’Eixample dret i recullo retalls d’infància. Pujo fins a Gràcia i localitzo tots els racons en què ha viscut algú de la meva família, que n’és originària al cent per cent. A Nou barris hi vaig fer esport durant vint anys. Bàsquet, més concretament. El centre de la ciutat el reconec nocturn, com ho era en l’època que més el vaig trepitjar, la de la joventut i els sopars i les copes i els balls i les esses fins a casa en trajectes que es podien allargar d’una o dues hores, habitualment sol. A part d’aquests racons, visito també els diversos barris en què vaig passar diverses etapes en diversos pisos més o menys poblats, ara amb amics, ara en parella, ara amb rellogats temporals. Gràcia altre cop però també el Clot, Poble nou i Navas. El bar de mon pare i mon avi estava situat en aquest últim barri, localitzat sota terra, a l’estació de metro del mateix nom, i en guardo centenars d’anècdotes que donarien per dos o tres llibres com a mínim. Hi vaig treballar mentre estudiava o vaig estudiar-hi mentre hi mandrejava, tot depèn de com es miri.  Tenia forma de túnel perquè originàriament havia de ser una sortida cap a un carrer més allunyat. Ara ho és i la gent es passeja per damunt dels meus records, dels records dels milions de cafès que la meva família va servir de cinc del matí a nou del vespre durant més de trenta anys.
No fa ni tres mesos que vaig marxar i he tornat com qui torna d’una guerra. M’esperava trobar una ciutat en ruïnes, però tot està exactament igual, res no s’ha mogut ni un dit d’on era, tot segueix  destil·lant les mateixes essències distintes i properes de tota la vida, les mateixes de quan era petit i un diumenge a la tarda l’Eixample et podia semblar una zona definitivament abandonada per l’home, de quan sorties del niu i et tocava agrair al destí la sort d’haver fet amics en segons quins barris, dels catalans de fàbrica, cigaló i paraules malsonants, dites amb la mateixa naturalitat amb què convivien amb la grisor per la qual arrossegaven el seu humor negre, de la Barcelona castellana amb les seves estridències però també amb aquella proximitat que nosaltres no sabem – o no volem – reproduir. En resum, de tot allò que em pertany i que en gran part m’ha modulat el caràcter. M’adono que fugir-ne m’ha servit per retrobar-m’hi. M’hi reconec definitivament, i potser per això ja només penso en tornar-ne a fugir.