22 Feb

“John Ford a París”, Capítol 30

El temps a sobre

per Maiol de Gràcia

Només tinc deu minuts per escriure aquest post. Després haig d’anar a buscar els nanos al col·le, que a ella se li ha inundat el magatzem de la llibreria i m’ho ha demanat si vous plaît. No tindré temps ni de revisar el que escric però em ve tant de gust que no em sap greu.

La meva vida ha donat un tomb i sé que no vaig en la direcció correcta però tampoc no hi anava abans, per tant, a la merda. La novel·la sortirà en breu. Porto dues setmanes tancat amb l’editora revisant-ne el contingut. He volgut reconsiderar-ne alguns punts, i ella és de les que vol que les coses quedin clares abans de publicar-les, de manera que ens entenem a la perfecció. La veïna està exultant i ens proporciona tot l’ajut que pot i em convida a sopar ja que tot el temps que perdo és perquè ella m’hi ha emmerdat i casualment quan pujo sempre està sola, o si de cas amb els nens, però de vegades no, o ja dormen, i ahir, mentre li explicava què és el que feia a París i ella em mirava amb cara de comprensió, treia el paquet de tabac  de la butxaca de la camisa i me n’oferia un, vaig besar-la i vam acabar al llit.

 

22 Feb

Semblança

Un microrelat de Josep Maria Casals

És el seu ídol. Pare i amic, mestre, confident, parella de jocs i molt més. Avui que en fa divuit l’ha trucat de bon matí des de la seva clínica.

Mira el calaix de la teva tauleta, li ha dit. Hi ha trobat unes claus de cotxe noves de trinca. Ara aguaita per la finestra, ha continuat el pare. Davant del garatge hi ha un cotxe vermell, llampant. No oblidis de donar les gràcies a la mare, el regal te’l fem tots dos, ha conclòs abans de penjar.

Ha anat cap a l’habitació de la mare (dormen en cambres separades a causa dels horaris del pare, li havien explicat), ha trucat i ha entrat. Se sent el soroll d’aigua a la dutxa; esperarà. A sobre del buró hi veu una carpeta amb una etiqueta. Alfred. Qui és Alfred? Sobresurt un fragment de fotografia. Encuriosit l’estira. I somriu: és ell quan va fer la primera comunió! Però hi ha alguna cosa que no quadra… El vestit. Duu un vestit blau fosc de mariner. Baixa corrents al saló, a l’aparador on hi ha diverses fotografies emmarcades: ell amb el cotxe a pedals, ell amb els primers esquís…, ell el dia de la primera comunió amb el vestit malva i la corbata blanca.


Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web “Relats en Català”.

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

22 Feb

A la recerca de la terra promesa

Antoni Janer (http://www.antonijaner.com)

Avui milers de refugiats recorren Europa a la recerca de la terra promesa (Alemanya), on poder fer realitat els seus somnis.

Refugiats sirians actuals a la recerca de la terra promesa

És un mite que arranca amb la Bíblia. Es tractava del lloc que Déu havia reservat per a l’assentament del poble jueu. En un principi es deia Canaan i, posteriorment, Judea –actualment correspon a territoris compresos entre Israel i Palestina. Era la pàtria d’Abraham i dels seus descendents. Al cap d’un temps, però, els fills de Jacob, per culpa de la fam, s’hagueren de traslladar a Egipte, on patirien l’esclavitud. Leer más