08 Mar

“John Ford a París”, Capítol 32

Sutter Creek

per Maiol de Gràcia

Sutter Creek queda a una hora en cotxe de Sacramento. A l’aeroport, agafo el cotxe de lloguer i segueixo les instruccions del mòbil fins l’autopista. Després, només cal agafar el trencall que porta cap al llac Tahoe i seguir per la carretera secundària durant uns tres quarts d’hora.

La carretera és sinuosa i en lenta  pujada. Oscil·la per entre turons verds i grocs primer, i, més endavant, per entre arbredes que recordo d’una extraordinària bellesa. No se m’oblidarà mai la primera arribada, ara fa vint anys, també a la tardor, després d’haver deixat enrere l’últim revolt per davallar cap a la vall on el poble, petit i blanc, hi descansa des de les primeres extraccions d’or de l’època dels pioners.

Recordo, sobretot, els arbres vermells en totes les seves gradacions, vermells com mai no els havia vist mentre provava d’entendre i fer-me entendre per aquella família que havia decidit acollir-me durant un any sencer. Parlava i mirava de cua d’ull tots aquells arbres vermells, tots aquells turons grocs, totes aquelles cases colonials que no s’assemblaven en res als arbres, turons i cases de l’altre costat del mar, i pensava que aquell racó ja estava reclamant-me una futura visita més llarga i contemplativa, no importava ni quan ni com, potser en una altra època de la meva vida, quan fos que la vida i la casualitat m’hi volguessin portar de nou. Ja volia tornar a aquell mateix lloc i aturar-m’hi a la mateixa hora. Apagar el motor, sortir del cotxe i mirar-m’ho tot per segon cop.

Diria que avui ha arribat el dia.

 

08 Mar

Los sentimentales paseos urbanos

por Elsa Plaza

Los situacionistas habían apodado teoría de la deriva a aquello que se presentaba como un paseo por ambientes diversos, reconociendo en ellos los efectos psicogeográficos que ejerce el paisaje sobre los individuos y que, según la propuesta de Deborde, debería tener por resultado un comportamiento “lúdico constructivo”. La propuesta de aplicación de esta teoría era también la de poner al descubierto los hábitos que marcan nuestros recorridos urbanos y las fronteras invisibles, pero determinantes, que delimitan estos caminos habituales. Fronteras cargadas de prejuicios, ignorancias, prohibiciones, relatos anteriores y visiones erradas y/o heredadas acerca de los espacios que excluimos. La puesta en práctica de la teoría de la deriva proponía otra mirada, la disminución de esos márgenes fronterizos más o menos grandes hasta su completa supresión.

Leer más

08 Mar

Garrot

Un microrelat de Marta Pérez i Sierra

Cada vespre després de sopar recullo el menjador i la cuina com si l’endemà m’haguessin de trobar morta i em fes angúnia que descobrissin la meva intimitat casolana, la minsa brutícia del meu dia a dia, i quan ho faig em blasmo amb la imatge colpidora de les restes de l’escorcoll dels mossos a casa de l’Abigail, tot barrejat i per terra, oberts calaixos i armaris, buides les lleixes. Obligats els mobles a vomitar el seu contingut. Les sis de la matinada, mossos i un gos detector de narcòtics, a la porta d’Abigail. Ensuma la desgràcia el gos, la vida llençada pels carrers, de bar en bar, de ratlla en ratlla. Els mossos s’emporten Abigail emmanillada, acusada. Feia mesos que li tenien el telèfon intervingut. A mi, sense motiu –em repeteixo que jo no he fet res de res– la por se m’ha instal·lat al ventre, i cada nit, amb cura, ho deixo tot ben net, per si de cas, de matinada, la llei i l’ordre truquen a la meva porta, vés a saber per què.


Microrelat inclòs al llibre Bavastells (Walrus Books, 2014).

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l’any 1957. Amb Dones d’heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l’atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d’amant (Ed. Cims, 2013). El seu últim llibre és M’he empassat la lluna (Viena Edicions, 2015).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó