per Xènia Ribas Beltran
Devia tenir més o menys deu anys. Va ser un diumenge, durant una sobretaula maratoniana. A ella se li feien interminables i, de seguida que podia, s’alçava de la taula i buscava qualsevol cosa per jugar. La veritat és que acostumava a avorrir-se força. Prou que sabia entretenir-se sola però, amb les hores, la solitud inherent a ser l’única xica de la família, irremeiablement, l’acabava esclafant. Amb el temps, ha conclòs que, a més, els grans no és que tinguessin pas gaire traça amb ella. Aquell dia, l’avi, fart que l’emprenyés amb puzles, la va enviar al seu despatx. Li va dir que, encara que no li ho semblés, hi trobaria alguns contes que segur que li agradarien. Ella hi va anar carregada de cofoisme perquè tenia via lliure per sortir d’aquell menjador carregat d’un ambient que se li feia insuportable i, alhora, perquè li semblava emocionant, com si estigués a punt d’emprendre una petita aventura.
Leer más →