per Xavi Ballester

Vaig arribar a la casa buida i em vaig tancar a l’habitació. No volia que el pare em veiés plorant. El primer dia, no. Amb la cara entaforada al coixí, la veu del professor ressonava més acusadora encara: A veure, la nova, qui va formular la llei de la gravetat? El pitjor van ser les rialles dels companys, com agulles clavant-se totes alhora arreu del meu cos. L’endemà, vaig pensar, serà pitjor.

També era la primera nit, la primera nit a la casa nova. El pare va arribar tard. Va obrir la porta de l’habitació, però em vaig fer l’adormida. Plovia. La pluja queia del cel com un sol cos pesat. No va parar de ploure fins que se’m van tancar els ulls.

En despertar-me, sense esmorzar, el pare em va fer caminar damunt la gespa xopa. Anàvem descalços, les gotes de pluja ens esquitxaven els turmells. “D’això se’n diu ploure de baix”, em va dir. Després va afegir que la mare no tornaria. Jo vaig preguntar-li si sabia qui havia inventat la llei de la gravetat. Newton, va respondre. Mai no l’havia sentit aquell nom, i, quan vaig arribar a la porta de l’escola, ja l’havia oblidat. No sabia què fer, ja havia entrat tothom, estava sola al carrer. Segur que el professor m’estaria esperant per preguntar-me de nou per la llei de la gravetat. Vaig girar cua, volia fugir corrents, però llavors vaig sentir un pessigolleig als turmells: el pare i jo, tots dos de nou amb els peus nusos damunt la gespa humida. No vaig recordar el nom de Newton, però vaig saber que el futur no hi entén de lleis i sense cap por vaig creuar la porta de l’escola.