Sense llençols
por Xavi Ballester
Ahir a la nit va morir l’àvia.
Quan hi penso, el primer que em ve al cap és la seva imatge plegant llençols al menjador de casa. Per fer-ho, lligava dues puntes aprofitant algun dels cargols que subjectaven els estants de la prestatgeria que presidia l’estança. Jo tenia quatre anys. Era una prestatgeria enorme, blanca, de conglomerat i xapat de melamina, tota plena de llibres. Un cop nuades les dues puntes, agafava les de l’altre extrem del llençol, es col·locava a l’altra banda del menjador, just darrera de la taula, i desplegava tot el llençol damunt del meu cap. Recordo els seus braços movent-se amunt i avall fins aconseguir estendre bé la roba. Era un moviment delicat però decidit. El llençol s’inflava i es desinflava cada cop que pujava i tornava a baixar lentament sobre meu. Leer más