per Sebastià Jovani

La noció de venjança que resa el títol d’aquest desfici enciclopèdic no té, paradoxalment, res de rancúnia ni cap necessitat de desgreuge. Al menys no respecte la filosofia com a praxi ni respecte els monuments conceptuals i personals que la seva història ha anat deixant escampats pels ermots de la civilització humana. Més aviat és una revenja vers la determinació de certs concil·liàbuls de mestretites i acadèmics de fusta corcada a encaixonar aquestes aventures en els compartiments d’equipatge d’un trajecte intel·lectual costós i, per postres, fatalment estèril. Que la filosofia i la poètica (la poiesis) brollen del mateix sòl abrupte i feréstec ho demostra la permanent relació BDSM (un sainet de vehemència limítrof amb l’esqueixament del millor dels culebrots i l’aparatosa tramoia del suplici consentit) que el pensament racional i el desori mític mantenen d’ençà que es conegueren en les prolixes pràctiques de cruising intel·lectual de l’Antiga Grècia. I així és com es planteja aquesta revenge: més com un àlbum de cromos en què els filòsofs es comfonen amb monstres, esperits i al·lienígenes de colors llampants i morfologies estrafolàries que no pas com una orla de pensaments momificats i degudament ordenats com si fossin l’alineació ideal d’un taxidermista. I les seves filosofies hi són exposades com a rierades o torrents (més o menys cabaloses, més o menys desfermades) que neixen de la fundició dels blocs de gebre conceptual que reposen als cims de l’intel·lecte i que, en la seva devallada, arrosseguen i es deixen contaminar pels microbis, bacils i partícules víriques que fan la seva per les rambles de la bios.  És també per això que els textos no venen encapçalats per noms propis, sinó per datacions i localitzacions falsament historiades: en darrera instància això de pensar i poetitzar és més aviat un deliri geològic.