Estrip art
Vera Sanahuja
A vegades el buf d’un vent llunyà
s’alça arravatat i arma contra mi
el ventre efervescent d’una ona negra.
Llavors la casa es fon, el món s’aboca
i la nit sencera és un got de vi
que es va buidant damunt les estovalles.
Saps, tot allò que vaig voler escriure,
les hores tossudes
esmollant paraules,
la precisió, l’exercici, el pols
del ganivet que degolla magranes;
tot allò, m’ho portava aquell mar bàrbar.
Ara, seu. Amolla un coixí, escolta’m:
cap ànsia m’esperona, se me’n fot
quan, i més ben igual si avui o demà;
però, si puc triar, he d’escollir
per als versos aquesta llengua teva.
No pateixis, tot lliscarà suau,
pacífic, estèril, tal com fins ara.
Quan arribin els duré lluny de tu,
vindran aquí només quan no hi siguis,
no et sabran el gest, no distingiran
la teva olor, mai t’hauran vist desar
els llibres entre la pols dels prestatges.
No parlaran de tu perquè per ells
no tindràs nom. I al pronunciar l’amor,
diran figuera, gos, guineu, amarres.
Tot anirà així, entre mitges tintes.
Per no dir res, no diran ni els teus ulls.
En quant als ulls -perdona que hi insisteixi-,
entendràs que, en el seu lloc, escrigui
que alguna volta
vaig sentir caure
alguna cosa
fins ben al fons
d’un mar molt fosc?