Dilluns 12 d’octubre. La venjança dels florentins
de Ton Barnils
El matí comença amb l’ascensió a la cúpula de Bruneleschi en una fila índia de centenars de persones de tots els països que, els uns damunt dels altres, ens empentem per unes escales velles i atrotinades; aquesta pujada interminable per túnels estrets és la venjança dels florentins sobre els turistes. Quan finalment podem sortir a fora la vista és extraordinària, però sospito que també deu ser-ho des del Campanille, just enfront i on s’enfila poca gent. En qualsevol cas passem una bona estona al terrat de Santa Maria del Fiore perquè la perspectiva és molt interessant: som al mig de la ciutat i també a mitja alçada. Veiem les esglésies, els jardins o els vianants ni massa grans ni massa petits, com si fóssim dalt d’un globus que està aturat. És una visió de les coses que anem perdent perquè avui tot es veu des de molt lluny (des de la finestra d’un avió, per exemple) o des de molt a prop (amb google maps, amb un ordinador, etc.). Florència ens apareix vermella i taronja pels terrats i verda de patis i jardinets. Torno a fixar-me que es troba envoltada de turons com el dia que vam aterrar-hi, però en canvi mai tens la sensació d’estar ensotat.
