31 May

Peter Pan amb rerefons grec

Antoni Janer (http://www.antonijaner.com/)

Peter Pan segons Disney

La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.

Peter Pan és un nin de deu anys que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial.

 

Pan (1920) per Von Stuck

Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríops. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.

Leer más

31 May

“John Ford a París”, Capítol 42

per Maiol de Gràcia

That’s it, folks

It’s all about trying, he said.

And so I did.
But the times where rough and there was no thing to beg for.

Not even a hot soup of filthy shit.

But I did anyway.
And the only thing I got was a backache from walking around like a ghost
nobody could see.
I saw them all but they didn’t even notice me.
Too many things to worry of their own, I guess.
Life can be too tough to be seen,

so I died.

Leer más

31 May

Mal trago

Un microrelat de Josep Sampere

Una aranya el segueix dia i nit. És grossa com un puny, tota negra. El mira amb un somriure burleta. Per deixar de veure-la, ha de beure. Si beu prou, se’n va. Però avui té por. La tempesta de neu l’ha aïllat al cul del món. S’ha fet fosc i l’ampolla és buida. Una taca negra avança per la neu, s’enfila al cotxe i en traspassa el parabrisa amb un fibló transparent com un broc de vidre. De la punta comencen a rajar milers d’aranyes minúscules, que li entren a raig fet per la boca. “Quin mal trago”, pensa. I perd el seny.

Microrelat guanyador del concurs de microrelats de terror Uuh! 2015 a Igualada


Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó