Un microrelat de Josep M. Sansalvador 

Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb major precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de JV Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és una cosa que aparegui cada cinc minuts.

Microrelat guanyador del II Premi de Microcontes Font de Santa Caterina, de Montornés del Vallès (2007)

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en el món de les finances. Va fer les seves primeres passes en el món del relat curt de la mà de relatsencatalà.com. Manté amb certa irregularitat el seu bloc De res, massa a MesVilaweb i és aficionat al món ludolingüístic. Publica cròniques locals a Parlem de Sarrià (Sarrià de Ter), d’on forma part del consell de redacció i ha col·laborat a Revista de Girona.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó