I nevarà, per Berta Clos i Cirici
M’ha trucat l’àvia. Resulta que demà és el meu sant. I nevarà.
– No crec que nevi, és març.
– Recorda, deu fer uns cinc o set anys va nevar, i era març. Ho han dit a les notícies.
– Però a Barcelona? És veritat que avui feia una mica més de fred, però no baixàvem dels 10 graus, i ahir feia molta calor.
– Bé, és igual, què vols pel teu sant?
– Àvia, jo no celebro el sant, com a molt aprofito l’ocasió per a demanar que em comprin un llibre.
– Ai doncs compra’t un llibre i dilluns, que ens veiem, ja em dius què t’ha costat. Perquè aquest cap de setmana no deus poder venir no?
– No àvia, ho sento, ens veiem dilluns! Saps què acabo de pensar, últimament em passa una cosa que no m’havia passat mai, tinc una pila de llibres nous que no he llegit. Ja ho saps, amb l’escola, … Crec que prefereixo comprar-me unes malles, ara que ve l’estiu. Et fa res?
– No, a mi m’és igual! Compra’t unes malles i ja em diràs què t’han costat!
– Moltíssimes gràcies! De veritat no calia, ja ho saps que jo el sant no el celebro.
– Hauries de celebrar-lo, que és una cosa molt bonica!
– Ai no ho sé… Ens veiem dilluns!
– Fins dilluns!
Fa anys, va nevar. Llavors jo anava a l’escola al Parc Güell. Després de l’hora de pati de les mestres –teníem dos patis, un de mitja hora, que li dèiem pati de les mestres, perquè eren les que ens vigilaven, i el pati de menjador, que era molt llarg i ens vigilaven monitores- va començar a nevar. Boletes blanques queien a la pista de futbol de davant de l’edifici. Al principi es fonien quan tocaven el terra. Al cap d’una estona, devia fer més fred i es van començar a acumular. Tot s’anava empolsinant de blanc, com farina. La mestra s’enfadava perquè miràvem per la finestra. No havíem vist mai nevar a Barcelona! Va començar a córrer el rumor. No podrem marxar a casa avui. Les carreteres deuen estar plenes de neu. Com voleu que vinguin a buscar la meva germana si el cotxet no pot anar per sobre la neu? El bullici anava creixent mentre al pati les palmeres veien sorpreses com la neu se les empassava. Al cap d’una estona ens vam adonar que hi havia alumnes al pati. Algunes mestres havien deixat que baixessin! Vam suplicar, vam prometre-ho tot. Serem la millor classe! Ens portarem bé sempre! Farem tots els deures! No hi havia manera. No ens deixaria sortir. Vam decidir – i quan la classe decidia una cosa, es feia – passar de la professora i mirar per la finestra. No podíem tocar la neu, almenys l’admiraríem. No era una classe gens unida. Bé, això no és del tot correcte. Ens uníem del tot quan teníem algú de qui anar en contra. Podia ser una altra classe, l’escola del davant, la professora, … Teníem molta facilitat per enfadar-nos, i una capacitat organitzativa genial. Ens agrupàvem en petits grups que s’empipaven i es feien la punyeta entre ells. També hi havia gent covarda, d’aquesta n’hi ha a tot arreu. El que feien era que abandonaven el grup per a no ser atacats o atacades pel grup agressor. Els grups s’unien per a batalles més grans i més grans. Les aliances eren el pa de cada dia. En aquest cas, la professora més dura de l’escola va veure com la classe s’escapolia del seu control i mirava embadalida per la finestra. No recordo si es va enfadar o va decidir no reconèixer que havia perdut la seva autoritat i no es va enfrontar amb nosaltres.
A la tarda ens va venir a buscar la meva mare. Vam baixar les tres germanes i la meva millor amiga cap a casa. Baixàvem pel carrer Marianao amb bosses de plàstic al cul que feien de trineus. Un mes o dos després, quan vam comprar les nostres primeres mascotes, dues conilletes d’índies, la senyora de la botiga ens va explicar que havien nascut el dia de la nevada. Cal dir que les germanes també teníem una capacitat d’aliança molt gran. Ens uníem dues contra una en totes les combinacions possibles. I aquell dia ens vam unir amb la meva mare per a comprar les conilletes quan el meu pare era de viatge amb l’escola a Itàlia. Anys després hem sapigut que ja ho havien parlat. Ho vam proposar per primer cop al cotxe, parades a la ronda de dalt, tornant de cap de setmana. Era tard, hauríem d’estar sopant. No podien escapar-se, fer veure que no ho havien sentit. Era el moment perfecte.
Quan vam arribar a casa la mare va agafar la clau del terrat i hi vam pujar. Preferiria que això no ho sabessin mai els propietaris de la casa. La clau l’havíem obtinguda d’uns veïns. Es veu que quan el meu pare va llogar la casa, abans de conèixer la meva mare, li van dir que no podia anar al terrat. A les famílies que hi eren d’abans, però, sí que se’ls hi reconeixia aquell dret.
Vam pujar al terrat per primer cop i estava nevat. Tot ple de neu. La caseta de fusta podrida que guardava el dipòsit d’aigua tenia la teulada plena de neu. No vaig beure aigua de l’aixeta durant unes setmanes. Segurament va ser bo, perquè es veu que les canonades eren de plom. I allà dalt, després d’un dia llarguíssim de qüestionar l’autoritat, amb els peus gelats vam construir el nostre primer ninot de neu urbà.
