Rosario, dinamitera
Avui un Estrip Art una mica especial, amb un poema de Miguel Hernandez
Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.
Despedida
por Mònica Artigas
Ha llegado a casa con una malla de naranjas en una mano y una bolsa con dos sopas de sobre y el cartón de leche en la otra. Renegando. Maldiciendo su suerte. Sobre todo a Mauricio, vaya jodido, vaya bronca la de hoy. Con lo que ella hizo por él cuando sin hablar español montó el colmado mísero que ahora defiende como si le fuera la vida por los cien euros que le debe. Mauricio se cambió el nombre, ya me dirás tú, porque Naser no le gustaba. Ella le reía, le reía las gracias, sus esfuerzos por hablar, los rezos a media tarde, le reía todo. Claro que entonces ella era lo que era y todavía podía ir por el mundo repartiendo, siendo solidaria, qué buena eres María, qué maja. Se lo había ganado, eran muchos años de trabajo. Una diva en el barrio, eso es lo que era. Una señora, qué narices.
Todo incluido
por Santiago Roncagliolo
Antonio dijo que no usaría el teléfono. Me lo prometió. Me lo juró.
Es lo único que le pedí. Después de treinta años de matrimonio: “por favor, querido, es nuestro viaje de aniversario. No hables por teléfono.”
¿Qué falta le hacía? Estaríamos en Cancún, todo incluido: sol, playa, bebidas, comida. Todo con solo mostrar una pulserita. ¿Con quién tenía que hablar? Leer más
Manies
Tona Català
El meu pare no podia veure melics. Ni el seu, ni molt menys el de la resta de la família. Nosaltres de menudes mai anàrem amb el pare a la platja o a la piscina. Com us dic, el meu pare no suportava els melics i és per això que tots a casa dúiem sempre un esparadrap per tapar-nos-el. Bé, tots no. La meua iaia no se’l tapava, o almenys així ens ho contava perquè nosaltres no li’l poguérem veure mai. Ella deia que tot allò del melic era cosa dels gens del meu iaio, que en eixa família estaven tots com un llum i que nosaltres també heretaríem les seues manies, les de la família del meu pare. Leer más
per Mercè Sàrrias
Des de que el vaig tenir no para de plorar, no aconsegueixo que s’enganxi bé al pit i tinc l’esquena que em fa mal perquè es veu que no el col·loco bé (o això diuen). Els amics em donen instruccions, ma mare s’ha instal·lat pràcticament a casa i no dormo -per això del pit, no per ma mare-. Vull estar eternament disponible, ja t’ho vaig dir, li dic a l’Emili quan intenta trobar solucions com que li donem el biberó. Leer más
Homenot i consciència
per Miquel Sánchez
-Quina sort he tingut! M’acaben de regalar un vehicle d’uns autos de xoc que han tancat. L’he tunejat una mica, li he tret la protecció de bandes de goma i li he posat tres rodes, un motoret elèctric autònom –per no contaminar– i una metralladora, d’aquelles que són molt útils per obrir pas quan hi ha una congestió. Fas uns quants trets i tothom em deixa passar. Només li he deixat el color original, el groc. No me n’aniré per les branques ni de santificat a matines. Leer más
Ai, Déu meu!
Pere Antoni Cano i Ferri
Que emocionada que estic, li digué a la Sofia que era al volant. Tu creus que sobreviuran? Xica, oblida’t d’ells que ja són majors, sentí per darrere. Ella es va aclofar al seient. Quins dies, quins dos dies els esperaven. Estava en punxes. Ja era hora, Ella afirmà, mentre s’estufava el cabell. Ja era hora, repetí la Sofia i afegí: que et decidires. Quan digueres que sí, no m’ho creia. Quan de temps portes sense eixir sola? Sola? Ni acompanyada, escoltà a la conductora entre riures. L’Evarist diu que com a casa no s’està en cap lloc. No, era la Maria per l’esquena, s’està millor he he. El cotxe arrancà i Ella se’n va dir, però ho verbalitzà, per error però ho verbalitzà: el que no sé és si s’apanyaran. Serà la bufa la gamba. Toca!, exclamà la Maria, a veure si serà la cantilena del viatge, que anem a passar-ho bé, no a patir, així que ja ho saps: mutis. Sí, Ella ho sabia i hagué de saber callar i deixar que la ment volara en altres direccions que no foren les de la seua rutina diària i les de les seues preocupacions, petites i constants, quotidianes. I la carretera en eixir de la ciutat fou un trajecte a la llibertat, a les bajanades que les amigues li amollaven, als comentaris sobre les amistats, a la contemplació del paisatge de camí a la Marina Alta. Totes tres es mereixien aquells dies d’oxigen i per a Ella no era únicament un premi, era una necessitat vital. Que dus casada amb l’Evarist?, li preguntà la Sofia. Cabrona, si ho saps: vint-i-dos anys. Però en duem més junts. des dels dèsset. Leer más
Alegoría de la tormenta
Maz (Hijo de un vendedor de “Ultramarinos”)
Había una vez un inmenso mar en calma, tan extenso e incontable que no cabía en él narración ni tiempo alguno. El viento dormido y apaciguado reposaba ligero sobre su superficie de aromas encarcelados. Hasta que, tras un inmenso compás de espera, el viento comenzó a soñar y soñó en otro ser, soñó que volaba y acariciaba dinámico la superficie del mar. De hecho, y por puro sueño, el viento comenzó a moverse. El viento se dijo a sí mismo: “mi caricia será tan poderosa que liberaré todos los aromas contenidos en el mar. Recorreré la superficie del mar con tal ímpetu que mi voz silbante narrará su extensión”.
La duración que el viento soñó, agitó por pura simpatía, la superficie del mar. Y el mar, en su sueño más profundo, comenzó también a soñar y soñó que rodaba en esferas de placer y aromas nunca antes percibidos que regaló al viento que lo agitaba.
Bang bang
Autora: La nieta de la Sartenera
Vagarejo per la ciutat, no són encara les dotze del migdia i busco algun bar per a beure’m una cervesa d’aquelles ben tirades, tan difícils de trobar, fa calor, el dia va arribant al seu mig i la suor ja em rellisca fa estona coll avall, hauria de buscar algun bar amb aire condicionat, però merda, no podré veure’m la cervesa freda i ben tirada amb l’espuma densa que em dibuixa un bigoti, fumant-me una cigarreta, que ara no es pot gaudir dels plaers simultàniament s’ha d’anar per parts o optar per prendre’s la cervesa ben tirada en alguna terrassa, però fa massa calor no es pot estar al carrer, tots els elements en contra per a poder sobreviure a aquest matí calorós, d’una calor que m’està fonent el cervell, i a més a més hi ha poques ombres al carrer, a aquesta hora i en aquesta latitud el sol cau en vertical i l’ombra és només com una escopinada als peus de qui camina, un infern d’estiu, buscar és cansat amb aquesta calor indecent, no haurien d’existir els dies així tan humits i calorosos, sempre t’acabes creuant amb algú a qui li agrada l’estiu i en fa bandera, gent inconscient, podria penjar cartells per la ciutat que diguessin es busca un bar on bla bla bla, i oferir una recompensa a aquells que m’il·luminessin el camí no cap a la veritat, que no m’interessa gens ni saber-la ni trobar-la i menys encara la veritat dels homes, el camí cap a la cervesa alliberadora de tots els mals, cervesa que cures tots els pecats del món pels segles dels segles, o alguna cosa així, ho podria fer a la manera del far west, quina paraula més transportadora, la cara del Depp en aquell bosc repartida per tots els arbres i com ell intenta estripar els cartells que es va trobant amb la certesa que no podrà aconseguir-ho mai, quins temps més meravellosos els del llunyà oest, poder agafar la pistola, no millor el rifle i bang bang carregar-se al que tens davant, sense dir res, tot en silenci, només una fuetejada de mirades vidrioses, prenyades d’odi i d’alcohol i fer justícia.
El retorn
Ana Traver
Es va despertar abans que sonara el despertador. Ja es veia un poc de claredat pels badall de les cortines i a més ella s’havia adormit amb l’enrònia de llevar-se aviat per veure com sortia el sol. Tot i que era diumenge i no havia d’anar enlloc, i el que més li agradava era dormir, no volia perdre’s aquest espectacle.
L’habitació no tenia res d’especial, tant el mobiliari, que se reduïa a una taula i una cadira, com les parets, eren de color clar; el llit era còmode i el bany, suficient. Era l’entorn d’aquest hotel el que el feia inoblidable. Construït damunt de la sorra, tenia planta baixa i quatre altures que avui no estarien, de cap manera, dins la legalitat, però en 1933, després de funcionar com a restaurant durant 3 anys, li concediren llicència per a construir dos plantes i una terrassa que quasi arribava a la vora de la mar. D’ací el nom de Voramar. Anys després se seguiren fent ampliacions i reformes fins que la llei ho va permetre i a dia d’avui es conserva sense cap variació des de fa molts anys, amb aqueix aire decadent que el fa tan especial.