per Xènia Ribas Beltran

Entorn seu només veu el color taronja amb algun punt rogenc. És una tonalitat que sempre l’ha encisada. Tota la vida encapritxada d’aquests tons i ara… Recorda nítidament que un dia, quan era ben menuda, va creuar el camí dels afores del poble i va penetrar al bosc perseguint una papallona d’un color carabassa pàl·lid, també amb punts vermells. Els pares la varen ben esbroncar. I és que, de fet, quan la varen trobar, es rabejava en un gorg del riu d’aigua cristal·lina i límpida, tota nua. La corrent li acariciava el cos, amb un pessigolleig suau, i ella, per primer cop, es va sentir lliure. Durant els anys, no ha deixat mai de fer-ho. Presonera d’una forma de vida que, entre tots, li han imposat, sap perfectament que només allà pot ser ella. És el seu petit oasi. Al toll, és l’únic lloc del seu món on el seu destí li pertany de forma total i absoluta. És l’ama de la seva pròpia existència. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Et miro. M’encanta mirar-te. Crec que és una atracció que sento des de sempre o, si més no, des de fa molts anys. M’agrada quan estàs completament llisa i plana, d’un to gris argentí, com si fossis un espill gegant. I quan el vent et fa enjogassar formant unes ones altes, ben altes, amb uns rissos d’escuma al capdamunt. Mar de plata, mar d’hivern. També m’encises quan ets d’un blau límpid i cristal·lí, que generosament deixa a la vista i mostra tots els teus secrets meravellosos perquè tothom en pugui gaudir. I quan m’embolcalles i sento que m’acarones. Mar turquesa, mar verdosa, mar d’estiu.

Et miro. M’encanta mirar-te… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

– Hem d’empoderar els infants i joves per fer front a una realitat socioeconòmica molt diferent a la de gran part del segle XX.

– L’empoderament és una opció personal davant la situació adversa, és un principi politicofilosòfic que implica llibertat per prendre les decisions que ens orienten cap al nostre futur immediat. L’empoderament també és l’art de creure per ser i estar, suposa agafar les regnes de la nostra vida i lluitar per l’augment del benestar personal i social.

– Empoderar a la dona: Hi ha ara pocs premis pe­riodístics a Espanya i ja només confio que la So­cietat d’Amics del Crustaci institueixi un guardó a l’article més ximple sobre les virtuts del percebe, ximple de mena i saborós… Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Cada vespre va a la platja. Arriba fins a l’espigó i, un cop allà, s’adreça fins a l’última roca, de forma plana i blanquinosa, just tocant el mar. Acostuma a descalçar-se i a submergir els peus a l’aigua, encara que estigui glaçada. També li agrada que bufi un vent fort que faci que els cabells li assotin la cara amb violència.

Només tarda cinc minuts perquè la immensitat del pèlag l’abdueixi i la transporti a un viatge interior molt profund i íntim. La mirada se li fixa lluny, molt lluny, en algun punt indeterminat de l’horitzó. Sempre és així. I també, dia rere dia, espera, pacient, albirar enmig d’aquest no-res o d’aquest tot infinit la llumeta titil·lant d’una barca que s’acosta cap a terra ferma. Cap a ella. Seria una barqueta petita, ben marinera, que funcionaria amb un motor poc potent i, a voltes, hissant una vela ufanosa. Cada dia l’espera, pacient. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Alarb significa àrab. A més, les expressions anar com un alarb i ésser un alarb signifiquen, respectivament, anar mal vestit i ser un home inculte, salvatge, ferest.

Per vergonya nostra, els diccionaris continuen recollint frases fetes que, com aquestes, reflecteixen discriminació i prejudicis, com si els àrabs fossin els únics susceptibles de no vestir bé o de no tenir un nivell cultural alt.

Quan alguna vegada m’he topat amb accepcions com aquestes, de vegades, m’he plantejat atemptar contra la filosofia de Ni mudes ni a la gàbia i confiar que, amb el temps, aquests mots s’aniran perdent fins a extingir-se. Però, tot seguit, sempre acabo concloent que no, que no vull que s’esfumin. Que el que vull, precisament, és que continuïn apareixent als diccionaris com a testimonis de la història. D’una història que, si no la bandegéssim com ho fem, ens explicaria – tal com sostenen diversos historiadors – que si els musulmans varen aconseguir conquerir tan ràpid la península Ibèrica (des del 711 fins al 720) no va ser només per la inestabilitat que hi havia sinó també perquè la població n’estava fins al capdamunt dels abusos i la violència del poble visigot i preferien els que venien del nord d’Àfrica perquè eren més tolerants i respectuosos. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Són les tres del matí. Obre els ulls sense esglaiar-se del tot. El crit de la blokova la treu d’un son tan i tan lleuger que sempre dubta si realment ha arribat a dormir o no. La veritat és que aconseguir-ho és pràcticament impossible. El fred insuportable. Compartir un “llit” minúscul amb dues o, fins i tot, tres companyes. Els polls i les puces que se les mengen vives. Aquesta roba rasposa, incòmoda i bruta feta dels seus cabells i dels de les altres deportades… Si no fos per l’esgotament, per la fatiga, creu que no serien capaces d’aclucar mai els ulls. Leer más →