per Xènia Ribas Beltran

L’Adrià porta dies capcot. Per més que s’hi esforci, no aconsegueix entendre la decisió de la mare. Sempre l’ha estimada sense fer-se cap pregunta. Aquell amor infantil de “la mama és perfecta i la millor de totes. I no en parlem més”. Per això, no pot comprendre que deixés el gosset (en Floc, com va anomenar-lo) al bosc. Li sembla un acte de crueltat extrema. I, és clar, no li entra al cap que sa mare pugui ser dolenta. El primer cop que ens qüestionem els pares és dur i, a l’Adrià, potser li ha tocat viure-ho massa aviat. Encara tardarà força anys més a aprendre que es pot pensar de manera molt diferent de la família i, alhora, estimar-la quasi incondicionalment. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

L’Adrià surt d’excursió amb la mare. El dia és fred però fa un sol radiant. El cel és d’un blau intens i l’herba fa olor de pluja. Li agrada molt voltar per la muntanya. Es sent lliure. De vegades, es recorda dels llibres d’aventures que llegeix i deixa volar la imaginació. Vés a saber què els pot passar. Aquell cau de conill pot ser perfectament un passadís secret camuflat. I aquella roca de la taca verda i amb el forat al mig necessàriament ha de ser un senyal que condueix al tresor.

L’Adrià no té germans. Per això, cada cop que van al bosc, s’imagina que es troben una bestiola qualsevol i se l’enduen a casa. I ja ho prova, ja. S’ha volgut emportar conills, tórtores, granotes, formigues i, fins i tot, escarabats. La mare ja n’està tipa, d’aquesta cantarella: “que pot venir amb nosaltres, mama? Si us plau…”. Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

En Pere ja n’ha fet setanta-dos. Comença a tenir una certa edat però encara no es sent vell. És un home alegre i actiu. Camina mitja hora cada dia per la sorra de la platja. Sap que és important no rovellar-se. També es troba sovint amb els amics i, de qualsevol cosa, en fan una bona tertúlia. Parlen de tot: d’actualitat, de literatura, de filosofia, d’art, de la vida i, fins i tot, de banalitats com el futbol. Mens sana in corpore sano, que en diuen.

Dimarts, en Pere està escarxofat al sofà prenent un cafè ben curt – sense sucre, com ha de ser – i fumant un caliquenyo amb la sonata per a violí núm. 9 de Beethoven de fons. Sona el mòbil. Fa una ganyota. Recoi, quina trucada tan inoportuna… És el seu fill, en Marc:

– Hola, papa. Que estàs bé? Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Un dimecres tòrrid del mes de juliol passat, vaig anar a buscar l’Íngrid – la meva neboda – al casal. Feia un dia d’una calor insuportable i xafogosa, gairebé de calitja. Només obrir la porta de casa, el sol em va atacar, inclement, i no havia fet ni dues passes que ja em regalimaven unes gotes de suor front avall. Caminava lentament, com si alguna força interna de la Terra em volgués xuclar cap endins i no pogués moure els peus sense fer un esforç colossal. I així, arrossegant-me, vaig arribar a la plaça on havia de recollir-la. “Tieta!”. I va acompanyar el crit de celebració d’una abraçada tendra i suada.

Leer más →

per Xènia Ribas Beltran

Devia tenir més o menys deu anys. Va ser un diumenge, durant una sobretaula maratoniana. A ella se li feien interminables i, de seguida que podia, s’alçava de la taula i buscava qualsevol cosa per jugar. La veritat és que acostumava a avorrir-se força. Prou que sabia entretenir-se sola però, amb les hores, la solitud inherent a ser l’única xica de la família, irremeiablement, l’acabava esclafant. Amb el temps, ha conclòs que, a més, els grans no és que tinguessin pas gaire traça amb ella. Aquell dia, l’avi, fart que l’emprenyés amb puzles, la va enviar al seu despatx. Li va dir que, encara que no li ho semblés, hi trobaria alguns contes que segur que li agradarien. Ella hi va anar carregada de cofoisme perquè tenia via lliure per sortir d’aquell menjador carregat d’un ambient que se li feia insuportable i, alhora, perquè li semblava emocionant, com si estigués a punt d’emprendre una petita aventura.

Leer más →